Sensibilitat sobrevinguda

Resulta curiós observar com a l’inici de la campanya electoral catalana els tres grans partits, que justament són els qui han controlat políticament els consells d’administració del bancs i de les caixes, comencen a parlar a tots els mítings de la problemàtica que representen els desnonaments, de la seva sensibilitat amb les persones que han perdut el seu habitatge i inclús de la necessitat de treballar per una llei que facilite la dació en pagament.

De forma sobtada tothom s’hi apunta a fer un ús electoral del tema de moda. El PP i el PSOE en trobar-se a nivell estatal, d’una banda, front  a un clam social de dimensions poc habituals després de dos suïcidis; i d’altra, amenaçats per una més que possible sagnia de vots si no hi actuen ràpidament al respecte. Pel que respecta a  CiU,  ensopega clarament  davant la necessitat de posicionar-se al costat del votant nacionalista més progressista a les portes d’unes eleccions amb caire plebiscitari.

Cal recordar que els dos grans partits estatals poques vegades –per no dir mai– s’han posicionat del costat dels desnonats, al·legant sempiternament allò de “la Ley està para cumplirla“. Des de que el problema de l’execució de les hipoteques i els desnonaments va començar a agravar-se a la segona meitat de l’any 2007, tots dos partits han defugint qualsevol mena de diàleg amb les famílies, les plataformes d’afectats o els sindicats, cenyint-se a protegir els interessos de les entitats financeres de manera visiblement ferma. Són vàries les vegades han votat junts en contra de la Llei de dació en pagament de l’habitatge al Congrés, i no cal viatjar massa lluny en el temps. Uns sempre s’hi han negat, altres han jugat a votar en contra o a abstenir-se, i altres, els convergents han jugat a una cosa a Madrid i a altra diferent a Catalunya suposadament per tal de no decebre els companys que figuràven als consells de les entitats locals.

A Compromís hi parlàvem ja fa un any a la campanya de les generals tant de moratòries per a la gent a punt de ser desnonada com de la dació en pagament. Ens miràven com si fórem uns imprudents, uns insensats o uns poca-solta.  Ningú al PP o al PSOE es dignava a rebatre el nostre discurs amb arguments sòlids i creïbles. Es limitàven a no respondre o a canviar de tema. Ningú, absolutament ningú, hi prestava la mínima atenció al sí dels dos grans partits espanyols.

Com era previsible, la situació ha anat a pitjor. Amb el canvi de govern la crisi econòmica i social s’ha agreujat de manera notòria. L’escletxa entre les classes altes i les baixes s’ha fet més i més gran, i el poder adquisitiu d’unes classes mitjanes que en molts casos van adquirir el seu primer habitatge en plena cresta de la bombolla immobiliària es redueix cada dia més, bé perquè algun membre de la familia s’hi troba a hores d’ara aturat, bé per les rebaixes salarials que afecten tothom. Tot plegat va ser eixe segment de la societat el que, en escampar-se el rumor de que tenir els diners en un compte era una ximpleria, va  accedir a prèstecs a 25, 30 i 40 anys mentre el Banc d’Espanya es feia l’orni a la vegada que són els qui majoritariament estan frenant el consum en patir  l’ofec que el pagament de la hipoteca els hi suposa en l’actualitat.

En el fons ja no es tracta solament de cercar solucions per a un problema social molt greu sinó que cal prendre consciència de que per a estimular el consum i reactivar l’economia és fonamental alleugerir eixa feixuga càrrega que pateixen tantíssimes famílies.

I és ahi on cal adonar-se de que la majoria de països occidentals tenen unes lleis més benevolents que les espanyoles. Des de la dació en pagament que funciona fa anys als EUA, fins a les moratòries que hi han a Itàlia, passant pels centres d’acollida que hi ha a Alemanya, les alternatives són moltes i diverses. En conseqüència el que cal impulsar, no es solament la Llei per a la dació en pagament sinó mesures que obliguen a les administracions i al Banc d’Espanya a posar a l’abast de la banca i dels afectats diverses alternatives.

Un cas interessant són les mesures que el govern d’Enda Kenny acaba de llançar a Irlanda. El Ministeri d’Economia i el Banc Central del país acaben d’elaborar una bateria de propostes i de mesures que tot el sistema bancari haurà d’aplicar per tal d’arribar a solucions amb els ciutadans afectats per les hipoteques. Repartiment de la hipoteca: posar a una banda part del prèstec total fins que la situació econòmica de la família torne a regularitzar-se, la qual cosa pot tardar anys. Es a dir, si una familia té pendent de pagament 200.000 euros, 100.000 s’hi fiquen a una banda i estan lliures d’interessos. La resta s’hi negocia de nou. Convertir hipoteca en lloguer: cedir la propietat al banc o a una administració local i continuar fent ús de l’habitatge a canvi d’un lloguer social. Propietat compartida: l’entitat financera es queda part de la propietat de l’habitatge a canvi d’una part de les quotes pendents. Sols interessos: per als casos més angoixants existeix l’opció d’accedir fins a 5 anys de carència en el pagament de les quotes, liquidant solament els interessos. Valoració a la baixa: l’habitatge es ven a la baixa i es consensuen uns pagaments parcials per la diferència entre el principal de la hipoteca original i el preu de venda. Canvi d’hipoteca i de residència: aquells enxampats en un habitatge molt gran i una hipoteca considerable poden mudar a una casa més petita alhora que cancel·len el pagament de la diferència de valor.

Fórmules hi han diverses. Es qüestió de que, a sobre d’impulsar una moratòria immediata per tal  d’aturar els desnonaments, s’hi treballe amb l’objectiu d’agilitzar lleis que ajuden a protegir les families davant aquest drama i que siguen efectives per a la reactivació tant del consum, com del conjunt de l’economia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *