¿Adéu al Corredor Mediterrani?

Ara fa un any, i immersos en la pre-campanya de les eleccions generals del 20 de Novembre del 2011, els valencians assistíem bocabadats a l’ambigüitat manifestada pels dos grans partits estatals al voltant del famós Corredor Mediterrani. Els alcaldes de les capitals de província de la ribera mediterrània, amb una aclaparadora majoria de populars, celebràven al Casino Antic de Castelló de la Plana una cimera per tal de treure múscul i exigir al govern central els recursos necessaris per a dur termini la construcció del que consideràven una infraestructura fonamental per al creixement econòmic dels seus respectius territoris i que, a sobre, comptava amb el recolzament dels comissaris d’Indústria i Transports de la Unió Europea.

Aleshores, i mentre al si del PSOE Chaves desautoritzava  Blanco i defensava el Corredor Central, al  PP passava el mateix car el tàndem Aguirre-Cospedal tractava d’imposar el seu pes i el seu criteri al de polítics de la perifèria com ara el murcià Valcárcel o el valencià Alberto Fabra. Es a dir, els dos grans partits practicàven a la perfecció allò que tan bé se’ls hi dóna:  el joc de la indefinició permanent. En el cas que ens ocupa han atabalat els ciutadans amb el  futur d’una infraestructura que resulta vital per a la supervivència de la indústria valenciana en general i castellonenca en particular, i que és reclamada un dia si i altre també pel conjunt de l’empresariat local a través del  president de la Confederació d’Empresaris de Castelló (CEC), per la patronal taulellera ASCER, per les Cambres de Comerç valencianes o per la pròpia Associació Valenciana d’Empresaris (AVE).

Un exemple inequívoc de com de necessària és aquesta xarxa per a mercaderies el tenim a les comarques de  Castelló.  Els mercats que històricament  ha volgut consolidar  la indústria ceràmica castellonenca han estat els de la “vella Europa”, es a dir, França, Alemanya, Benelux o Regne Unit; bàsicament perquè hi ha una tradició en l’ús de la ceràmica com a element decoratiu i s’aprecia el seu valor afegit, per l’estabilitat de les seves economies i perquè pràcticament suposen una extensió natural al mercat domèstic. A estos països hem d’afegir el creixement de les exportacions a Rússia, les antigues repúbliques soviètiques i els països bàltics pel seu poder adquisitiu o inclús de clients tradicionals com Polònia. Actualment les exportacions a la majoria d’aquestes zones es fan per camió o per via marítima amb contenidors que voregen la península i bona part d’Europa fins als ports de Rotterdam, Hamburg, Gdynia o el mateix Sant Petersburg.

D’altra banda, tal i com va  assegurar la multinacional Ford,  amb el Corredor Mediterrani, el preu dels seus cotxes en destinació s’abaratiria en un tres-cents euros per vehicle la qual cosa podríem extrapolar a la ceràmica que resultaria uns euros més econòmica per metre quadrat, o la taronja que podria costar uns cèntims menys per quilo. Els propis exportadors de cítrics també van fer públic que als anys 80 s’enviaven milers de tones de taronges cap al centre d’Europa per ferrocarril i que a hores d’ara no es consigna ni una sola arrova amb aquest mitjà de transport. La indeterminació d’uns i altres era palesa mentre que  Compromís defensava amb contundència i per tot arreu com de  necessària esdevenia aquesta infraestructura i denunciava les errades que en el passat havien comés PP i PSOE invertint en línies d’AVE que s’hagueren de tancar-se per estar infrautilitzades.

Ens trobàvem en plena campanya electoral, el candidat Rubalcaba visitava a Vila-real l’empresa líder al sector ceràmic  i feia unes declaracions on parlava de potenciar la construcció per tal de donar impuls a la reactivació de la indústria més representativa de les comarques del nord, sense adonar-se de que, en un moment en que el mercat espanyol es troba en situació d’encefalograma pla, els incentius  més importants per a qualsevol fabricant passen per mesures com ara facilitar que els seus productes arriben a l’exterior d’una manera ràpida i que els faça més competitius, com per fer possible l’accés a vies de financiació més senzilles. Possiblement era sabedor de que populars i socialistes tenien clara la prevalència de la Travessera Central i ens enganyava a tots tractant d’aconseguir un grapat de vots. 

Sí, ja ha  transcorregut tot un any natural i aquestos dies hem pogut contemplar com a Rajoy no li ha tremolat el pols a l’hora de donar el vistiplau per a la construcció d’un nou AVE Madrid-Galícia de dubtosa rendibilitat però que passa per la Zamora natal de la Ministra de Foment Ana Pastor i arriba a la terra de la que ell n’és originari. Com gairebé sempre, uns i altres s’hi han ficat absolutament d’acord per a la inclusió d’aquesta infraestructura a la la Xarxa Transeuropea de Transports front a la resistència de Brusse·les i de la pròpia França que s’oposa a la colossal despesa i l’agressió al medi que suposa tenir que perforar els Pirineus.

No seria estrany que aquest impuls públic, definitiu i decidit pel Corredor Central tingués molt a veure amb la “deriva” independentista dels catalans i amb les darreres decisions del president Mas. Impotents davant la força de la democràcia i d’un poble que reclama el  dret a decidir sobre els seu futur, els governants espanyols juguen brut i prenen una posició de força davant Europa. S’hi entremeten en un terreny on són plenament conscients de que poden fer mal i gaudeixen de capacitat per a decidir ,de manera considerable, sobre un futur econòmic de catalans i valencians que segueix passant per les seves mans. De les infraestructures, de l’accés al crèdit i dels coneixements reals dels problemes de les nostres empreses depèn no solament la supervivència del nostre teixit industrial sinó també, i en bona mesura, el manteniment i la creació de milers de llocs de treball que a la llarga representen una millora de l’estat de benestar  i de la qualitat de vida dels qui habitem aquesta terra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *