El bou feréstec

En Pere Gonell és un jove fort, enèrgic i amb una espatlla robusta. Té dos cavalls perxerons d’anques musculades que molt possiblement són néts dels que el seu pare feia gastar per tal d’arrossegar pins a la muntanya. El 15 d’Agost fou un dia important per a ell. La plaça major del poble, atapeïda de gent, esperava l’arribada del caixò d’un bou ferèstec de 584 quilos i que venia d’una llunyana dehesa de Salamanca. L’expectació era màxima i l’arribada dels animals de tir i dels joves de la penya taurina local va ser rebuda amb un fort clam. Uns minuts després Revoltoso, amb les dues banyes astellades va eixir del minúscul habitacle amb una embranzida potent i prometedora fins que als cinc minuts va deixar de moure’s. Havia passat massa hores sense menjar i sense beure, i de debo que havia perdut unes desenes de quilos. Es trobava fluixot i no sabia que a la nit havia de ser embolat.

Mentre Espanya despertava dilluns passat amb portades a l’uníson de tots els diaris i noticiaris destacant la gesta sense precedents de José Tomás al coliseu de Nîmes, és hora de que al País Valencià fem una reflexió sobre la tradicional festa dels bous al carrer. El mateix dia que el torero de Galapagar exhibia eixe mestratge tan privilegiat que frega el misticisme i passava per l’espassa cinc bèsties amb banyes (un bou de nom Indignado fou indultat), centenars de vaques, vaquetes, bous embolats, bous a la mar, bous amb corda, rodats o feréstecs , corrien pels carrers de desenes de pobles valencians. Es tracta d’una  festa que se n’ha anat completament en orris i que s’ha fet malbé; i a la que les administracions, vist que ara mateix es celebren més de sis mil festejos al país,  no han sabut o no han volgut posar cotes.

Sense haver estat mai antitaurí declarat, haig de dir que solament he estat dos vegades present a una correguda de bous. Un colp em convidà un familiar als Sanfermins i l’altre un compromís professional em va dur a seure a la priviliegiada zona de barrera de la Plaça de Bous de Castelló no gaire lluny d’un personatge d’ulleres fosques conegut a hores d’ara arreu del món per la seva afecció a construir i promocionar aeroports sense avions. Eren les festes de la meva ciutat i el propietari de l’empresa per a la que llavors treballava em va portar dues entrades per tal de satisfer la curiositat d’un d’aquells clients estrangers que carreguen desenes de contenidors de rajoles a l’any. A l’home li va agradar el començament, l’ambient festiu, la desfilada, la música, el paseillo i les primeres veròniques, fins que de sobte ens trobarem davant dels nostres nassos un animalot al que li brotava la sang a borbollons mentre  la punta de pica s’enfonsava en el seu llom. L’estranger em va agafar la mà i em digué que es marejava; que volia anar al bany. Li vaig dir que allò acabava de començar però immediatament va empal·lidir i em va demanar que fotéssim el camp ràpidament. No he tornat mai a anar-hi ni a veure cap correguda per la televisió i vull pensar que la decisió que fa uns mesos es va prendre a Catalunya és més que encertada.

Prosseguint amb l’assumpte de la tradicional festa que celebren, particularment a l’estiu, els pobles valencians; haig de dir que tinc un concepte diferent, senzillament perquè es tracta d’una festa també un tant diferent. Els bous al carrer, que com a exemple es celebren a 129 de 135 municipis de les comarques del Castelló, es poden mantenir però amb algunes lleis que delimitaren el desorbitat nombre de festejos, i alguns dels seus trets. Malgrat que diuen que la seguretat ha millorat molt des de l’any 2000, els pobles valencians acumulen més de 40 morts. Solament 4 en aquest estiu que tot just acabem, però amb un bon grapat de ferits. Cert, que és un espectacle de risc i que com diu el refrany, qui no vulga pols, que no vagi a l’era. Malgrat això, l’evolució d’aquesta festa ha agafat unes dimensions absolutament inadmissibles i desproporcionades, tant per l’esmentat i exagerat nombre d’exhibicions com pel que pateixen alguns d’aquests bous que fan centenars de quilòmetres i moren d’esgotament, com per les vaquetes ofegades als bous a la mar. Cert que, en general, no hi ha un maltractament desmesurat, però no fa gaire anys he arribat a vore bous amb albardes carregades amb coets o d’altres als que se’ls ha enganxat un carro a la matinada.

La festa res té a veure amb el que vaig presenciar de menut al poble dels meus besavis. Les vaquetes arribàven al poble seguint les dreceres dels pastors i els camins reials. Tothom s’implicava durant dies treballant per tal d’alçar unes barreres de fusta fetes amb troncs o cabirons que lligàven amb cordell d’espart. Els animals s’exhibien un parell de dies i la festa es tancava diumenge amb el repartiment de la carn d’un bou comprat entre tot el veïnat.  La tradició pot tenir continuïtat, però la mesura, la sensibilitat i el sentit comú de les administracions i dels ciutadans hauria de prevaler. Una revisió és, a hores d’ara, absolutament necessària.

Un pensament a “El bou feréstec

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *