Ritme i cadència

Comentava el president Mas que el procés d’independència dels catalans necessitaria d’un ritme i d’una cadència, és a dir, d’alló que en anglés anomenen el timing. No s’enganya el més mínim. Durant anys he practicat ciclisme de muntanya i de carretera a un cert nivell. Feia gastar un pulsòmetre precisament per tal de no revolucionar-me i gastar totes les forces a l’inici del dia i reservar-ne unes quantes per a les darreres hores. Tanmateix, la meva ceguera era tan gran que vaig instal·lar a casa un corró on, seguint les instruccions del manual, feia seguir la cadència de pedalada més adient al meu pla d’entrenament.  El procés de la construcció de l’estat català ha de dur-se necessàriament amb molta subtilitat, molt de seny i molta mà esquerra perquè malgrat que el recolzamant i el respecte pel sentiment  independentista ha madurat moltissim els darrers anys; els partits catalans i la ciutadania deuen de seguir treballant els propers mesos per tal de que, en cas de celebració d’un referèndum, el si gosara d’una majoria que -com ha comentat Joan Herrera– superara amb excreix el 70 per cent. A partir d’ahí, la societat estaria molt més cohesionada, Espanya s’ho miraria amb altres ulls i la mateixa Unió Europea s’ho prendria amb molta més serietat.

Mentre això passa al Principat, el País Valencià enceta el curs escolar i polític amb les tensions anunciades. Greus retallades a l’educació pública que han suposat l’acomiadament de molts professors interins i l’increment de les ratios d’alumnes per classe, subvencions a col·legis de l’Opus Dei que segreguen els xiquets i les xiquetes pel seu sexe, reducció de beques per a universitaris i preparació del terreny per a la implantació d’un model trilingüe el curs vinent en el que el valencià perdrà hores a les aules a costa de l’anglès. Són exposicions claríssimes d’un model que fa molts anys els populars valencians dissenyaren, i que també, amb el seu ritme i la seva cadència particulars, no té altra pretensió que aniquilar poc a poc la nostra llengua, la nostra cultura o qualsevol tret que ens identifique amb els orígens que compartim amb els altres territoris de parla catalana.

Abocats a que el valencià dispose de menys hores a l’ensenyament, de menys minuts a una Radiotelevisió Valenciana amb un futur incert i que mentrestant subhastarà els seus espais a les productores dels amics, hem hagut de patir també  a sobre el més que possible cop definitiu a les emissions de la TV3 al nostre territori, que després del vot contrari de PP i UPyD a la ILP de Televisió Sense Fronteres podria deixar l’afer definitivament en un atzucac. Les impúdiques, inversemblants  i eternes al·legacions  tècniques, han estat  barrejades amb la crisi per tal de fer palès a tothom que la situació econòmica també ho impedeix a hores d’ara. Tot plegat,  no han fet sinó demostrar una vegada més com la dreta centralista entén la pluralitat, la llibertat d’informació i la llibertat d’expressió.

La darrera setmana ens preguntàvem què ens passaria als valencians l’endemà de la independència de Catalunya. No ha estat precís esperar a eixe dia per tal d’almenys poder fer-ne un tast. Polítics com ara el veterà diputat autonòmic Rafael Maluenda, el conseller Serafin Castellano o el mateix vicepresident de Les Corts, Pepe Císcar  han estat àvids en refermar el seu valencianisme i inclús defensar  l’idioma valencià. La Comunitat Valenciana  corre greu perill, el secretari general dels socialistes valencians Ximo Puig simpatitza amb l’independentisme i treballa maquina un pacte amb els radicals de Compromís i d’EU. El vesper no ha trigat en ser sacsejat i la Batalla de València sembla estar novament servida.

 

2 pensaments a “Ritme i cadència

  1. i signar un contreactre amb el meu notari, Ximo Borrell, i el bon home estava escarotat de la nova corrua d’improperis contra els catalans del Principat. Ell téw un pensament convergent. Proper a Compromís, donant a entendre que entén el que passa i el que passa a España. Reblant-hi: no han entés res a España.
    I he callat fins que Ximo i l’altra persona (important) convibngueren que havien de posar molta vaselina perr a asuair l’estat d’opinió. Els he desencantat en dir-los: el problema, si els del principt hoa ssoleixen, se’ns ve a illencs i valencians, que som els que ens quedem dins, per a continuar pagant-los la festa a España. I ells, amb dolor i somriure resignat, han assentit i convingut amb mi..
    PS: estàs fent uns articles molt bons, Roger.
    Enhorabona !

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *