Mirant al Nord

Sense dubte som molts els valencians que aquestos dies mirem al Nord. Els esdeveniments que s’apropen com ara la Diada de l’11 de Setembre, el rescat demanat pel govern que preseideix Artur Mas, la declaració d’independència d’un parell de viles, el ressò a la premsa internacional i el rebombori generalitzat fan pensar que algun dia Catalunya serà un estar independent. Inclús sembla que el propi Durao-Barroso va reconèixer a Ramón Tremosa que el principat té “el mateix dret a ésser independent que Eslovènia”.

L’enrenou és immens i la cosa -malgrat que trobe que passaran un anys, i que els mecanismes són més complexes del que hom pensa- sembla agafar forma i fer que un munt de gent es plantege quin escenari ens quedaria als valencians l’endemà de la independència dels veïns al nord del Sènia. El sociòleg Vicent Flor ens ha deixat una magnífica reflexió aquesta mateixa setmana en altre mitjà digital provocant el nèguit entre molts ciutadans desitjosos de saber què ens presentaria un esdeveniment d’aquest calibre, com ho viuria la nostra societat i com ho digeriria la nostra classe política.

Ho he comentat en algun altre fòrum o conversa privada: sóc dels que pensa que la societat valenciana tendiria a fragmentar-se més encara i a polaritzar les seves sensibilitats. Una bona part del blaverisme integrat al si del Partit Popular valencià faria l’impossible per atiar el vesper de l’anticatalanisme més brutal. A ells s’hi afegiria eixa part de la població que es sent més espanyola que valenciana i, tot plegat, podriem trobar-nos davant polítiques encara més devastadores amb la nostra llengua i la nostra cultura.  D’altra banda, és ben plausible que  davant un marc tan regressiu el valencianisme polític i de progrés, representat a hores d’ara pel Bloc i per la Coalició Compromís ,es refermara com a força i gaudira d’un recolzament molt més ampli.

Partits com ara Pspv-Psoe i EU que obeixen a Madrid vorien com bona part de la seva gent tenderia també a demanar posicionaments més clars pel que respecta al País Valencià i la defensa dels seus trets identitaris.

Malgrat totes aquestes suposicions, vull pensar també que un percentatge important de la població maduraria cap a un estat de pensament reflexiu;  i que amb el pas del temps inclús aniria adquirint posicions raonables i sensates vers eixe nou estat independent i pròsper, que gradualment incrementaria el seu nivell de benestar, el seu PIB o la seva renda per càpita. De debo que molts passarien a mirar-s’ho d’altra manera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *