El procés

La meva germana, que treballa com a investigadora a l’Institut Carlos III de Madrid, em comentava recentment que una part considerable dels seus companys i companyes es consideraven progressistes. Gent que no vol saber-ne res del Partit Popular i les seves polítiques retrògrades en matèries com ara el matrimoni entre homosexuals, l’avortament o els  recolzamanents incondicionals a la gran banca, a l’Esglèsia i als poders de Frau Angela Merkel. Companys i treballadors públics que s’indignaven també amb les retallades per tot arreu que està patint la sanitat i l’educació a l’estat espanyol, i com no, les restriccions i els entrebancs que ells com a professionals de la recerca han sofert des de fa molts anys amb governs dels dos partits majoritaris.

En resum, sembla que entre els investigadors més brillants que hi ha a Espanya, hi predominen els que es consideren progressistes, i que els conservadors representarien una insignificant minoría. Vet ací, però, que no tot és una bassa d’oli a l’hora d’anar a fer el café. Aquesta gent tan crítica, tan respectable, tan viatjada, tan qualificada i tan presumptament respectuosa amb les idees dels demés acostuma a enfurismar-se en escoltar qualsevol notícia o comentari que tinga algo a veure amb els nacionalismes de la perifèria. I no diguem l’enuig i la urticària que arriben a sentir quan l’interlocutor d’origen valencià o català, tracta d’explicar-s’hi i de fer palés el seu punt de vista personal del que passa a la comunitat autònoma on va nèixer: “s’encenen en flama i no atenen a cap raonament”, comenta en Marçal, bioquímic d’Alfafar (Horta Sud) que treballa també al mateix centre.

I és que si ens atenim als esdeveniments dels darrers mesos, ens adonem que estem davant una regressió democràtica brutal. El govern del Partit Popular que encapçala Rajoy no ha deixat d’encebar l’afany dels sectors del mass media més reaccionaris, afavorint la difusió d’un discurs on l’Estat de les Autonomíes ha fet fallida i és el causant de totes les desgràcies que pateix el Regne d’Espanya. La potència del missatge és, tan forta, que ha fet saó entre la clientela tradicional però també entre bona part de la progressia.

Eixe moviment polític, tan ben definit i tan ben articulat, anomenat espanyolisme o nacionalisme espanyol que referma el caràcter nacional prevalent i únic d’Espanya sobre qualsevol regió de la perifèria està d’enhorabona i l’embranzida dels periodistes, politòlegs i públic en general al carrer i a les xarxes socials està més que justificada. I sort que les estadístiques assenyalen que un 60% del dèficit fiscal espanyol correspón al Govern Central, i sols un 35% a les Autonomíes .

Inclús un polític del Partit Popular a València, com l’ex-conseller Vicent Rambla denunciava a principi de 2012 el dèficit de més de 8.000 milions d’euros que arrossegava el País Valencià i parlava clarament de la ineficàcia del model de financiació autonòmic actual i els danys que això hi provocava. Val a dir que el Govern Valencià, com ja s’ha difós arreu del món, ha estat l’exemple més clar de mala gestió, malbaratament de recursos i corrupció, però Catalunya, malgrat patir un dèficit sensiblement superior, s’ha excedit també en la despesa pública fins a trobar-se en la posició de no poder fer front al dèficit marcat pel Govern de l’Estat hi haver de demanar el maleït rescat.

La situació és greu i el camp està sembrat per a que la pressió mediàtica vaja en augment i en un o altre lloc la corda acabe per seccionar-se. Arengats pel discurs del govern, pels rescats a les CCAA, i per la dèria de polítics populistes, demagogs i feixistes com ara Toni Cantó, Rosa Díez, Enrique de Diego o Mario Conde, les goles de llops esteparis i de molts espanyols de bé comencen a demanar sang i a degotar odi.

L’Estat Autonòmic que valencians i catalans hem anat construïnt a la llarga de trenta anys està patint el atacs més ferotges que possiblement hem viscut mai i les polítiques que condueixen a un procés regressiu i centralitzador estan despertant simpaties en amples segments de la societat. És moment de reflexionar i de trobar consensos entre els qui sempre hem defensat la democràcia i els drets històrics de la terra que habitem. No ens podem deixar arraconar perquè senzillament no m’imagine tornant als carrers, ara  amb les meves filles, per tal escridassar de nou allò de Volem l’Estatut o Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. El passat està tancat i els esdeveniments han deixat clar que moltes coses no es feren bé ni a Catalunya, ni a València, però la voluntat d’un poble que lluita per una causa justa ha de ser suficient per a redreçar la situació en el futur.

2 pensaments a “El procés

  1. Això passa perquè la primera premissa falla, titllar de progressistes una colla de pijos perquè estan a favor dels casaments gais, dels serveis socials i de fumar-se un porro, és un altre error que els catalans hem comès, són tant retrògrads com els del PP, però amb un vernís cosmopolita.
    Són els primers uniformitzadors, i genocides de cultures, com els jacobins francesos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *