La banalització de la corrupció

Durant els darrers quinze anys he tingut ocasió de viatjar per diversos països àrabs, tant a l’Orient Mitjà (Palestina, Jordània o Turquía), com al Nord d’Àfrica (Marroc, Tunísia i Egipte). Són viatges dels que, en general, guarde un bon sabor de boca, tant pel tracte i l’hospitalitat de la gent (insuperable quan vas per feina) com pel xoc i el contrast que suposen la llum, el paisatge i el caos urbà.  I es que al circular amb el cotxe per un barri de Ramallah, per l’extraradi de Sousse o per les afores d’Aswan, les sensacions i el panorama són pràcticament els mateixos: fem i enderroc per tot arreu, clavegueres i obres sense acabar, carrers a meitat asfaltar i enormes cases de pedra blanca mig abandonades o també a meitat construir.Es a dir, resulta senzill per al visitant deduir que per als governants d’aquelles terres, l’urbanisme i la salubritat de les ciutats no estan entre les seves prioritats, com no ho semblen estar tampoc l’educació, la sanitat o el respecte per les regles més essencials del joc democràtic.

Van haver de produir-se les revoltes a Tunisia, a Egipte  i a Síria per a que Occident es fera ressò de la situació real de la població en alguns d’aquestos països àrabs, la qual certament res tenia a veure amb allò que ens presentaven a les pàgines webs, als follets turístics de les agències de viatge o al paper couché de les revistes de saleta d’espera.

Els europeus que no han estat allà comencen, per moments, a adonar-se de que aquelles idil·liques destinacions turístiques plenes de resorts, monuments i hotels de luxe, no eren més que els aparadors de règims militaritzats i cleptòcrates encapçalats per reis i dictadors que durant dècades s’havien dedicat exclusivament a vetllar tant pel seu propi enriquiment com pel de cohorts senceres de familiars, parents i aduladors que  ocupaven els principals càrrecs, tant a les administracions públiques com a les més prominents empreses privades, i en base als quals havien estat sempre atrinxerats. Eren règims on imperava la por, la manca de transparència, la desinformació, la mentida i la falsa aparença, i on qualsevol guia turístic tenia prohibit parlar dels seus governants.

No massa lluny del Magrib hi ha un xicotet país on el clima cada volta és també més desèrtic, la terra més àrida, i on el cement i els desastres urbanístics fa temps que comencen,  dissortadament, a formar part del seu paisatge urbà. Un tros de territori on la taxa d’atur segueix creixent a costa d’uns empresaris i d’uns autònoms que no tenen accés al crèdit per a emprendre i crear llocs de treball perquè algú un dia va malbaratar els seus diners i algún altre va vendre les seves caixes. Un país que porta ja lustres governat per una classe política que ha bastit el seu poder amb pràctiques tan fosques i poc democràtiques com la corrupció desmesurada, el clientelisme, l’aparença de que tot és meravellós, l’engany al ciutadà i el control dels mitjans públics de comunicació.

Un País Valencià que, per a la nostra desgràcia,  s’ha ficat en molts aspectes al mateix nivell  d’alguns dels països àrabs esmentats, i en el qual, tal i com ha passat a l’Orient Mitjà, al Nord d’Àfrica i inclús a la Itàlia de Berlusconi, la corrupció ha arribat a formar part del sistema passant a ésser assumida, digerida i banalitzada per una bona part de la població.

Fins no fa gaire temps,  és poc possible que aquest tipus d’article d’opinió despertara el més mínim interés entre  tota eixa col·lectivitat. Pressento que algo està canviant i que, tips d’observar els resultats de tota una manera d’entendre la política, cada dia que passa hi ha més gent que es resisteix a seguir recolzant un Consell que permet que fins a onze imputats s’asseguin a Les Corts  mentre continua afavorint els interessos econòmics, educatius o sanitaris d’unes minories penalitzant els de la majoria, i que, a sobre, atempta contra el nostre territori, la nostra llengua i la nostra cultura pròpies. És per tot això que cal mantenir la tensió a les institucions, als mitjans i al carrer,  i fer-li veure a la gent del nostre entorn que deixe a una banda el clàssic meninfotisme  valencià i se n’adone de que les coses necessàriament han de millorar alhora que de cap de les maneres hem de permetre-nos la més mínima pèrdua d’autogovern. La desfeta que, encara a hores d’ara, segueix perpetrant  la dreta ofrenadora ha estat ja suficientment sagnant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *