Els “altres” indignats valencians

No llueixen rastes al pèl ni previsiblement fan gastar piercings o tatuatges. Tampoc se’ls veu a les places, a les manifestacions amb pancartes i xiulets o al carrer tapant-se la cara amb la típica kufiyya àrab. Es troben físicament bastant lluny del jovent anti-sistema i  d’aquells anomenats indignats que, en ocasions pacíficament, i en altres amb aldarulls, ompliren les places el 15M del 2011 i recentment ho han tornat a fer com a conseqüència de les retallades que Rajoy acaba de fer públiques.

Els altres indignats són gent moderada, d’aquella que no crida l’atenció a ningú i que porta allò que diríem una  vida ordenada. Persones que en la majoria dels casos pertanyen a la classe mitjana, que en bona mesura són a la franja d’edat també mitjana i que tenen les més diverses professions. Predominen aquells que tenen càrrecs intermedis a l’empresa privada o a la banca, encara que també abunden  xicotets empresaris i comerciants o professionals liberals com ara advocats, agents comercials, farmacèutics, arquitectes, psicòlegs, dissenyadors i tants d’altres. Persones en molts casos que han dedicat molt de temps a formar-se i que han arriscat invertint en uns despatxos professionals o uns negocis que ara es troben també davant la possibilitat de passar-ho magre en bona mesura per la situació del territori on desenvolupen la seva activitat. 

Ciutadans que després d’una temporada de neguit i de dubtes es decideixen a escriure’t, a  telefonar-te, o que sobtadament un dia s’acosten a tu i amb entusiasme et diuen que d’açò ja en tenen prou,  que s’avergonyeixen d’haver votat repetidament el PP tant al País Valencià com a Espanya i que els agradaria saber-ne més d’aquell projecte polític en el que et trobes immers perquè la situació és senzillament insostenible.

Unes trucades, uns cafés, tertulies o converses amb gent a la que havies perdut de vista des de feia anys però que a hores d’ara resulten molt gratificants. Per a mí les persones sempre han estat per davant de les seves ideologies, però tenir ocasió de poder seure a parlar amb coneguts -i desconeguts també- absolutament indignats amb uns governants valencians que durant lustres han permés el conreu extensiu de la corrupció i han malbaratat els recursos econòmics d’una administració ja d’inici maltractada amb un dèficit fiscal important, esdevé realment satisfactori. I aqueixa satisfacció arriba en adonar-te de que hi ha ciutadans, amics o companys que han decidit fer una passa endavant, dir la seva i d’enfrontar-se a les opinions d’un entorn pròxim farcit de persones que simplement no volen pensar puix que es troben còmodes amb un establishment valencià on les coses els hi han anat bé.

Vivim uns anys, uns mesos i unes setmanes transcendentals per al futur d’amplis sectors de la població que tracten de trobar respostes al seu desencís, a la seva ràbia, impotència i indignació. Que una part significativa d’una societat valenciana maltractada durant gairebé trenta anys d’autonomía bipartidista es trobe tipa d’un model polític esgotat i es decidisca a cercar nous estils d’entendre la política resulta gratificant i encoratjador. I a la gent, a dia d’avuí li agrada el model polític de baix cap a dalt; aquell que viu en contacte amb la realitat del carrer, aquell que escolta i que s’interessa pels problemes reals d’un país  on l’atur i l’índex de pobresa són cada dia més alts, i on les classes mitjanes veuen amenaçades un estat de benestar que havia costat dècades d’aconseguir.

La primavera valenciana no ha estat sols present al carrer sinó que sembla haver començat a escampar pels estrats més diversos i aparentment impensables de la societat.

5 pensaments a “Els “altres” indignats valencians

  1. Què bé de tindre’t ací al VilaWeb entre nosaltres !
    Me n’alegre a muntó.
    Et seguiré..i espere molt del teu bloc i la teua energia que hi vehicularàs.
    Una abraçada.
  2. Benvingut a aquesta casa de VilaWeb. I un molt bon primer post ! A l’igual que el senyor conseller d’economia del govern del Principat (després d’una reunió a madrid), jo com a ciutadana del carrer, quan parlo amb els politics o llegisc les seves declaracions, em renyen, no m’escolten, ordenen i manen, i em llencen totes les culpes. Vaig al raconet de la classe, ensenyo les mans i em peguen.
    Molt trist tot plegat, no creus ? 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *