LA COPA DE LA VERGONYA

LA COPA DE LA VERGONYA

Em produeix una indignació profunda la decisió de la Federació Espanyola de Futbol d’emportar-se la final de la Supercopa a un estadi d’Aràbia Saudita. Com tenen el valor els dirigents esportius d’una suposada democràcia occidental moderna i avançada de portar el seu futbol a un país ubicat dalt una borsa de petroli i amb infinitat de xeics i ministres corruptes a més no poder? Per un grapat de dollars? Per uns quants milions d’euros? Un país que viola sitemàticament Drets Humans essecials com ara la llibertat de pensament, de credo o d’informació; que persegueix pensadors, intel.lectuals, dissidents, ateus, feministes, dones adúlteres i homosexuals; que a molts d’ells els condemna a milers de fuetades, a la presó o ben sovint a l’escarni públic; que a alguns altres acaba decapitant-los i penjant-los de faroles o grues pels carrers. El terror més fastigós, aborronador i insuportable. El retorn a l’Edat Mitjana. Ah, i un estat que han sovintejat els nostres exemplars monarques inclús acceptant fins i tot, i sense cap problema, un ‘flamboyant’ iot com a regal. I el més vergonyant del cas no és que els descerebrats dirigents futbolístics s’emporten allà una final, sinó que l’Estat, la pròpia diplomàcia o el propi Gobierno provisional suposadament progressista no hagen estat capaços d’aturar esta situació infame, evitable, indececent i absolutament vergonyant. Afortunadament, a RTVE a algú li ha entrat el sentit comú i es nega a la retransmissió del partit per algunes de les raons adduïdes més amunt en este text, malgrat que per un dia em tem que serem la vergonya d’Europa, d’Occident i del món; i molt particularment, dels milers de persones que cada dia lluiten pels DDHH i per un món més habitable i més just. Sóc del Barça i no voré el partit. Ni en blanc i negre. Bon dia.

Els 14 lustres de Pep

Farà més o manco 10 o 12 anys que conec Pep Gómez i Nebot, que en realitat és Josep Ramón; i en realitat també ja no té 14 lustres sinó que demà dia 13 de novembre fa 14 lustres i un any. El recorde aquell dia pràcticament tal i com és a hores d’ara, és a dir, l’home parlador i sarcàstic amb qui d’un temps ençà faig café un parell de vegades a la setmana. Amb la seua barba de sempre i uns cabells que un dia foren rossos i ara són ja grisos del tot; però sobretot el recorde ja des d’aquell primer instant igual de discret i de  digne; i disposat a ajudar el pròjim amb el que faça falta. I no sols disposat a ajudar els qui s’estimen el País, i la terra,i la llengua i la cultura sinó qualsevol dels seus amics, companys de treball o col.laboradors. Pep és una rara avis al país que habita. Un valencianista de pedra picada. Una persona de conviccions insubornables, amb una trajectòria vital envejable a àmbits tan diversos com ara l’empresa, la política, l’associacionisme o l’excursionisme; però també amb coneixements de matèries que abasten des de la història al comerç internacional passant per la micologia o la botànica.  La seua motxilla està carregada d’inacabables anècdotes i alguns hem tingut el privilegi de gaudir-ne estos darrers anys, car igual és capaç de passar un dinar sancer parlan-te de vivències laborals al Iemen, com d’un vol a l’Àfrica negra amb un motor avariat o d’una aventura amb el cotxe perdut per Escòcia. Admire i aprecie especialment  l’habilitat que té per treure’t un somriure quan estàs fotut o la capacitat que té per convertir una anècdota trista en una història bonica. O de remoure les teues emocions en el moment que menys ho esperes amb la seua fina ironia, sovint amb històriess rebuscades al seu amplíssim i personal palau de la memòria. I això requereix d’una intel.ligència especial i inclús d’un timing. El de l’instant just, el del moment precís.  M’agrada especialment el Pep que es posa –i no acabaria mai– a explicar-te la il.lusió amb que va engegar el seu projecte vital a les muntanyes de l’interior de Castelló fa ja un grapat d’anys.  I és allà quan coneixes el vertader Pep. El que s’emociona amb les aventures passades amb milers d’infants als qui durant a prop de tres dècades ha ensenyat a estimar els voltants del Penyagolosa, a caminar sense caure per abruptes dreceres, a iniciar-se en l’escalada o creuar ponts tibetans que ell mateix va construir, a cantar cançons en la nostra estimada llengua, a descobrir fonts, poblats íbers, jaciments romans, ullals o naixements de rius perduts;  a parlar-los dels seus coneixements de botànica, d’història o inclús d’astronomia. En definitiva a estimar l’entorn, els nostres boscos, el nostre patrimoni i les nostres muntanyes  a joves majoritàriament d’orígen urbanita arribats de totes les raconades del territori. M’estime Pep, i tant de bo hi hagués una societat amb més persones com ell. Possiblement el país dels valencians seria un territori més just, més culte i també més habitable.