Els meus trumpians

Trumpian-AmericaUna de les situacions més cridaneres arran la cerimònia de pressa de possessió de Donald Trump, ha estat la presència incondicional a l’acte de grups de persones que varen estar en el seu moment immigrants o, si més no, són fills de les generacions més recents d’immigrants. I no d’immigrants dels allà considerats de primera vinguts de l’Europa Occidental, sinó justament persones procedents de països de l’Amèrica Central o l’Amèrica del Sud amb cognoms tan eloqüents com ara Castillo, Hernández o Durán que no havien dubtat un instant en gastar uns centenars de dollars per desplaçar-se expressament des de Texas i fer costat al president entrant en una data tan assenyalada. L’ocasió ho mereixia i calia ser allà fent pinya a prop també d’una cohort heterogènia d’il·lustres convidats conformada per unes dotzenes de milionaris i especuladors amics del nouvingut, de barbies d’origen divers aficcionades al bòtox i a la silicona, d’advocats especialitzats en evassió fiscal i frau o de generals als qui la tortura no fa gaire nosa.

La majoria de persones originàries de l’estat més meridional i també tradicionalment més conservador dels EUA eren òbviament trumpians –ni trumpers, ni trumpists:  així han adjectivat majoritariament els mitjans els fans del president– nascuts o descendents de persones nascudes al limítrof Mèxic que no tenien cap inconvenient en arrenglerar-se amb els posicionaments polítics del magnat, incloent-hi determinacions susceptibles de desembocar en daltabaixos importants en qüestions d’economia local i internacional, comerç o immigració. M’atreviria a dir, però, que aquests escamots de trumpians els conformen persones a les que generalment els hi han anat les coses bé, han desenvolupat alguna mena de negoci profitós o han acabat reeixint com a professionals liberals en una societat que a priori els hi era hostil. Exemples paradigmàtics de perfecta integració.

Durant diversos viatges he tingut ocasió de visitar la zona fronterera del Sud de Texas. El conegut com Lower Valley i Brownsville, la seva ciutat més important., i també alguns dels pobladors d’un territori on el 95% de la población és d’origen mexica. Recorde la decepció monumental en anar a vore Rio Grande, després d’haver-lo vist en tantes pel·lícules, i constatar que el famós riu que fa de frontera era en aquell pas un riu d’aigua tèrbola  –i quasi estancada– ni gaire ample, ni gaire cabalós tampoc. En qualsevol cas, entre els pobladors de la comarca, comptat o county, vaig conèixer alguns que de debo es deuen d’identificar a hores d’ara com a trumpians. Perquè, inexcusablement, i independentment dels seus origens humils, un home de negocis d’èxit ha de posicionar-se al costat d’aquells als que també els hi ha anat fantàsticament bé i perquè les coses, i l’assumpció de les identitats representades pels qui han fet real s’alguna manera el somni americà,, no han canviat massa des de principis d’aquest segle o milenni; com segurament no ho ha fet a la llarga dels darrers cent-cinquanta anys.

La barreja de conservadorisme ranci, masclisme, arrogància, ostentació i rebuig a la pròpia llengua –el castellà, en el cas que ens ocupa– no l’he trobada mai tan exagerada arreu del món. Ni tan sols una aproximació. Sovint experimentem en aquesta societat valenciana nostra casos de disglòssia que ens treuen de polleguera, però allà podies anar a fer una cervesa amb mitja dotzena d’homes amb cara de chicano i cap ni un estaría capaç d’amollar ni mitja paraula en castellà, Ni per a saludar, ni per a acomiadar-se. Perquè indefectiblement expressar-se en castellà era sinònim de ser mexicà, com portar un Ròlex equivalía ser una persona d’un èxit raonable. O conduir un Mercedes i no qualsevol cotxe japonés de mitja gamma o americà d’aquells allargassats, representa que has assolit definitivament un status privilegiat en una societat on la immensa majoria dels qui són com tu i que un dia  travessaren la frontera que tens a tocar de casa, treballen per a tercers en explotacions agrícolas i ramaderes del comptat. I si has aconseguit que tanquen per a tu sol una botiga de Lladró a Valencia ja ni en parlem!.

Els meus trumpians eren així. Havien començat com a peons a l’obra fins que começaren a controlar una colla d’alicatadors. A poc a poc el negoci es feu pròsper i decidiren importar rajola del seu Mèxic nata –la llengua i el NAFTA estigueren de gran ajuda–  i més tard d’Itàlia i també de Castelló; fins que varen anar obrint diverses botigues a poblacions fronterers del Sud de Texas. Per acabar-ho de rematar li compraren al fill en una subhasta una mansió que els federals havien decomissat a un narcotraficant que havia estat engarjolat. Una vivenda barroca i coenta com no he vist mai que algún capo s’havia fet construir en una zona privilegiada per al contraban. Una frontera conflictiva pel tràfic de drogues i de persones, vigilada des de fa molt amb drons i amb un mur construït ja a la llarga de centenars de quilòmetres que Trump vol acabar per completar`. Perquè des que es va signar el 1992 el  tractat de lliure comerç de l’Amèrica del Nord, la lliure circulació de persones no s’ha produït mai de facto i els controls segueixen estant igual d’estrictes que sempre a les fronteres amb el propi Mèxic o amb el Canadà, amb passos fronterers que, com el que hi ha eixint de Brownsville cap a l’autopista que porta a Monterrey, són aproximadament com peatges immensos o puntualment es poden formar cues de quilòmetres i quilòmetres en els dos sentits. A la fi, un tros més d’aquesta  America Trumpiana conservadora i hipòcrita capaç d’emmirallar-se amb els diners, els èxits i els flaixos d’unes èlits de vegades una miqueta corruptes i d’altres esguitxades per la brutícia més diversa, fosca i vergonyant.

 

 

 

 

Llegir, hàbits, xifres

Fotografia de Marcelo Aurelio

En obsequien estos dies els mitjans amb una d’aqueixes enquestes o estadístiques que, de tant en tant,  algún organisme o observatori  se n’ocupa de fer per tal de valorar els aspectes més diversos d’aquesta societat en la què vivim , i observem –alguns més estupefactes i altres ja no tant– que el 40% dels espanyols no lligen mai o no han llegit mai cap llibre, la qual cosa em fa a mi que és un tant complicada de determinar. Perquè clar, si més no, esgarrifaria un tant assumir que el personal haja pogut passar per primària sense haver-se empassat ni que siga una versió infantil del Lazarillo,del Quixot o del TirantQuan jo feia primària o secundària, tot i que els meus progenitors se n’ocupaven de rermarcar el poc que ens manaven comparativament amb els seus temps,  recorde sempre tindre un grapat de lectures obligades i compulsòries, de treballs que entregar dintre d’un termini. Ara, acostume a acompanyar  dues filles pre-adolescents, en les seves lectures, reculls i primeres crítiques literàries. I material, malgrat que al meu parer no el suficient, en tenen per anar fent .He de matisar, però, que gaudeixo moltíssim fent-los costat a l’hora de fer els treballs o abans de picar-los a l’ordinador, però la tasca en si mateixa de fer-les seure a llegir em costa una mica massa. O una miqueta més del que jo m’estimaria vista l’addició que, també elles, comencen a tindre als mòbils i a les xarxes. Fa tres dècades els meus pares devien de jugar amb alguna ventaja comparativa, ja que possiblement baixar al jardí a pegar patades a un baló o a rodar en bicicleta, no suposaven l’entrebanc inmens que provoca la toxicitat que desprenen els aparells que inunden les nostres vides i que acaben per fer-nos perdre més i més temps estúpida i innecessàriament a tots.

Potser en estos anys d’atordiment tecnològic on tothom passa excessives hores connectat a ordinadors, tablets i telèfons intel·ligents carregats de xarxes socials, youtubes , whatsapps i fotografies retocades, seria convenient que des del propi sistema educatiu es redoblaren esforços per fomentar uns hàbits de lectura pràcticament circumscrits a les assignatures de lllengua i literatura; i que, per exemple, podrien estendre’s ja des de ben aviat als camps de les ciències socials o la pròpia història. Possiblement el coneixement de les més diverses matèries s’assimilaria amb més naturalitat mitjançant la lectura, que estrictament des dels temaris més indigestos i farragosos, O hi farien una tasca esplèndida com a complement. Són coses necessàries i habituals a les universitats però diria jo que descuidades a les etapes primigènies de la formació i de les que només pretenc fer una proposició de manera un tant subjectiva.

Si la xifra aquesta del 40% de ciutadans que no llig, o no ha llegit mai, –la cosa no acaba d’estar clara del tot–,  és fins i tot més greu si ho comparem amb el 35% del què hi parlava el CIS en el 2015. És a dir, que percentualment encara llig menys gent ara, que un parell d’anys enrere, la qual cosa ens porta indefectiblement a pensar que les enquestes no són massa acurades, o que realment algo no acaba de fer-se bé  al respecte des de els nostres sistemes educatius. Fins i tot a pensar que, efectivament, l’ús i l’abús de les noves tecnologies i la democratització de la wi-fi  estan acabant per menjar-se els pocs espais que els ciutadans concedien abans al paper i a la lectura. Però si fem una ullada a Europa, bàsicament a Centreuropa i els països nòrdics, aquesta darrera apreciació no acabaria de merèixer justificació alguna, car allà sembla que els propis avanços de les tecnologies de la informació han anat acompassats d’uns index de lectura certament consistents amb xifres d’allò més envejables i que haurien d’invitar-nos a reflexionar una miqueta als habitants del Sud.  La mitjana total dels europeus sí que han llegit un llibre almenys el darrer any, però si fem un aullada al Nord, allà la xifra passa a 5 llibres a l’any. I si en parlem de l’Alemanya de la Merkel, la xifra es dispara a 15 llibres a l’any entre un 50% de la població.

Una persona que llig acostuma a ésser més crítica amb ella mateixa i també amb la societat en la que viu; i una societat on l’hàbit de la lectura està més estés, acostuma a ésser també més exigent i , per tant, a gaudir de més capacitat per a progressar. Per això no és estrany observar com, a l’esmentada Alemanya, s’hi poden afegir un grapat de països amb un estat del benestar ben desenvolupat i algunes de les millors rendes per càpita del planeta, entre els que més han desenvolupat la lectura entre els seus ciutadans. Suècia, Finlàndia, Austria, Japó, Bèlgica, Irlanda, Canadà o Nova Zelanda en són solament alguns. I és que sóc de la opinió de que en aquest país hom acostuma a passar de puntetes pes respectius cicles de  primària, secundària i inclús universitaris, ja no sols sense assolir o desenvolupar l’hàbit de llegir, sinó sense també haver-se llegit allò que els temaris obliguen. La situació és greu i potser l’alumnat segueix observant les lectures com algo imposat i avorrit –reconec haver gaudit en esta vida prou més amb lectures que jo he triat, que amb algunes imposades– , però possiblement l’educador generalment es limita més a la seva feina i diguem que ordenar la lectura dels llibres assignats o recomanats al temari, que a mirar d’aprofitar per a vendre a l’alumnat tot el seguit de bondats i   aspectes positus que la lectura en general por tenir en la vida de les persones, des de l’esmentat pensament crític i reflexiu, fins l’augment de l’agilitat mental, passant pel potenciament de les habilitats comunicatives, l’expressió escrita, el nivell cultural i tantes altres. Llegiu més, possiblement un dia arribareu a ser millors persones.