NOMÉS ÉS NORMALITAT

Carles-Puigdemont-Ximo-Puig_1579052256_29047658_4000x2667I sembla que s’han reunit a València els presidents català i valencià en un clima de cordialitat i d’harmonia com poques vegades o ninguna havia succeït en la història d’aquesta jove democràcia nostra. I diu que s’han citat per a properes reunions semestrals, i que han fixat una mena d’agenda per a que el Corredor Mediterrani eixe que Brussel·les troba d’allò més lògic i normal i Madrid no, siga un dia una realitat. Fins i tot han parlat d’algo tan exòtic com la reciprocitat d’emissions entre les televisions i les ràdios d’una mateixa comunitat lingüistica. Inclús podrien haver-se compromés a treballar pel foment de les relacions comercials entre dos mercats veïns i absolutament naturals, separats solament per una línia imaginària i que s’han intercanviat productes i serveis des de fa segles. I sí, sembla que també han paralt de respectar les identitats i les voluntats i els desitjos de llurs pobladors.

Qui sap si a l’endemà d’una esperançadora cimera que solament el pas del temps ens dirà si més enllà de tots estos bons propòsits ha estat realment profitosa, Bonig –ja no tenim Rita, ni tenim Rus ni tampoc cap baró territorial amb el pes suficient per amollar alguna de grossa– o algú de la seva tropa gosaran alçar-se amb la deterninació suficient per sacsejar el vesper d’aquell anticatalanisme ranci i ferotge que acostumava a cohesionar i envalentonar una clientela que a hores d’ara s’hi troba impotent, farta i desesperançada mentre clapoteja l’aigua en la foscor. I tot açò tan complicat, sols es correspón a allò que hauria d’haver estat lo habitual i lo normal des de sempre entre els governants d’un parell de trossos de terra limítrofs del Meditrerrani Occidental que durant segles han compartit un munt de coses i d’interessos comuns.

Perquè més enllà de polítiques, ideologies i sensibilitats, s’hi troben la normalitat, el progrés i la defensa dels interessos de tota una societat que t’ha triat i que et paga precisament per a que te n’ocupes del seu futur i del seu benestar. I aquells –més aviat el que queda ja d’aquells– que cimentaren els seus èxits electorals en l’agitació, la manipulació, l’odi i, sobretot, la corrupció i els interessos privatius durant vint anys, podran dedicar si volen els seus esforços a embolicar la troca durant uns dies. Però seran esforços estèrils, vans i improductius, perquè senzillament ja ningú els hi creurà.