La sega: maquis i repressió franquista a les muntanyes de Castelló

maquis87

Diuen que en Martí Domínguez ha aconseguit narrar amb aquest llibre allò que els tractats d’història no aconseguiran mai explicar. Si atenem a com de vívida, autèntica i creïble resulta aquesta història d’una família de masovers de les muntanyes de Castelló, que en el context de la postguerra tracta de sobreviure entremig de la coacció diària de la Guàrdia Civil i un escamot de guerrillers, potser ens adonarem de què sí, de què la història l’escrigueren les víctimes, els repressors, però també un grapat d’herois valerosos i insensats que hom conegué com els maquis. Perquè a banda d’aquell personatge misteriós conegut com “La Pastora” i originari de la comarca de Els Ports, el ben cert és que hi hagueren algunes dotzenes més d’homes malvestits i mal armats, que forjaren un grapat de llegendes i que passaren també més d’una dècada de resistència a les serralades de l’Alt Maestrat i de l’Alcalatén, vivint com a vertaders salvatges, dormint de manera itinerant en coves o al ras, alimentant-se d’allò que els donaven els masovers col·laboracionistes i finançant-se amb uns quants segrestos o assalts a mà armada. Bandolers de sensibilitats comunistes o anarquistes que sovint es barallaven, mataven i traïen entre ells; i que il·lusòria i innocentment albiraven l’arribada de reforços internacionals o l’èxit d’accions com frustrada invasió de la Vall d’Aran en aquella suïcida Operación Reconquista impulsada pel PCE juntament amb la resistència francesa.

En aquest context l’autor se serveix dels ulls i la veu d’en Goriet, un infant que ha vist com els civils s’han endut el pare i no l’ha tornat a veure més; i que, acorralat pels fets que li toca viure, creix i madura ràpidament mentre ensopega amb la duresa del que suposa la mateixa vida al mas i amb temes més universals com ara la mort, la violència i la brutalitat injusta i desmesurada, la religió, l’amor -i també el desamor-, el sexe, la incertesa i la fragilitat de la vida, o l’interés per la natura; un fet aquest darrer en el qual Domínguez fa palesa durant el relat de la seua vessant de científic i naturalista, ja que les descripcions de tot tipus de plantes i animalets de les nostres muntanyes són especialment abundants i exquisides.

Notòria és també d’altra banda la barreja d’espais físics imaginaris amb altres de debò no resultaran gens estranys per a lectors i excursionistes que coneguen mínimament alguns indrets dels voltants del Massís del Penyagolosa, apareguent topònims de masos, barrancs i cingles que no fan sinó aportar una dosi afegida de realisme a tota la història. El propi Mas del Saüquer per on discorre la major part de la novel·la, és un conegut mas ubicat en algun lloc entre el Pla de la Creu i el municipi de Vistabella del Maestrat. A la llista de topònims i indrets diguem-ne que familiars, hi conviuen uns protagonistes -sovint personatges arquetípics com ara el retor, el mestre, el botiguer o l’apotecari- batejats literàriament amb un grapat de noms propis ben característics i distintius de pobladors passats i presents d’alguns d’aquells masos i els seus municipis adjacents. En alguns dels diàlegs es tracta d’uns personatges que ens obsequien amb un registre molt propi d’un valencià que encara es gasta entre els pocs habitants que queden a les zones més altes de l’Alcalatén; i que està farcit, en el cas del relat que ens ocupa , d’un munt d’elements etnològics –estris del camp, de la cuina , de la matança, etc.- que, a sobre de mostrar-nos la riquesa del lèxic d’aquesta part del territori, ens transmet de manera didàctica moltíssima informació sobre els costums i les formes de vida de la gent de les comarques de l’interior del País Valencià durant els darrers dos-cents cinquanta o tres-cents anys. Curiosa i emocionant al bell mig de tanta tragèdia resulta l’aparició d’un filòleg amic del mestre i que s’anomena Don Carles ( en referencia evident a Carles Salvador) i que li recorda al jove protagonista que la llengua és com un ésser viu que cal estudiar i estimar, i que entre tots hem de salvar perquè les paraules no desapareguen.

La novel·la ha estat recentment guardonada amb el Premi de la Crítica Catalana d’aquest any, just reconeixement a una obra que ens commou ja des de l’inici i que ben aviat ens deixa ben clar que estem abocats a un final tan emotiu com trist, dibuixant-nos també a la perfecció la ratlla que separa el passat recent de la vida rural amb el progressiu i massiu abandonament dels masos i bancals de les nostres muntanyes.

(Ressenya publicada SAÓ el 25 de maig  del 2015)

Oliveres mil·lenàries

camioolivera

D’uns dies ençà i arran de la presentació a Sant Mateu (Baix Maestrat) de la pel·lícula de la directora madrilenya Icíar Bollaín, “El olivo”, està parlant-se moltíssim als mitjans de les oliveres mil·lenàries del Maestrat i particularment dels avatars i ensurts que aquestos fabulosos arbres han patit els darrers anys per aquelles contrades. D’oliveres hi ha al món un grapat de  tipologies i varietats que fins i tot s’hi poden trobar ara mateix a llocs tan dispars com els Estats Units, Ucraïna, Austràlia o Azerbajan, encara que els conreus més extensos s’hi circumscriuen a diversos indrets de la conca del Mediterrani, més concretament a aquelles regions de clima temperat on els romans i àrabs desenvoluparen l’agricultura durant segles. A l’estat espanyol la producció es concentra en més d’un 80% en la immensitat dels latifundis d’Andalusia des d’on fins i tot s’hi exporta l’oli d’oliva a dojo cap a Itàlia, on els mestres del màrqueting, el packaging i el merchandising se n’ocupen de comercialitzar-lo a bon marge i com a propi arreu del món. Tanmateix,i sense haver vist encara la pel·lícula, l’objecte del film de Bollaín no es centra en destacar les propietats alimentàries o sanadores de l’oli d’oliva o el funcionament i les ubicacions geogràfiques dels conreus arreu, sinó més aviat sembla que pretén fer palesa de dos missatges potents i concrets: primer, ressaltar la bellesa egrègia, incomparable dels arbres d’una comarca ben singular; i segón, denunciar unes pràctiques (també) comercials que suposen més aviat un espoli, una agressió i un atac al patrimoni agrícola, natural i paisagístic dels valencians i de la Humanitat sancera per extensió.

Fa uns anys acostumava a viatjar a França quasi tots els mesos i en més d’una ocasió vaig ensopegar o em vaig creuar amb camions “amb plataforma” on lligades amb cordes i corretges s’hi recolzaven de gaidò una o vàries oliveres enormes. Recorde un colp fer un adelantament aproximadament a l’alçada de Sète a una mena de comboi de dos tràilers alemanys amb remolc que carregàven cinc o sis oliveres entre tots dos. Arbres bellíssims de troncs gruixuts i ramificats, arrancats amb més o menys esme de soca-rel del lloc on havien estat plantats possiblement alguns segles  o fins i tot alguns mil·leni enrere. Exemplars que, a canvi de vàries desenes de milers d’euros, caminaven cap a una destinació incerta i complicada per a la seva supervivència: tal vegada serien replantats al bell mig d’una rodona de Düsseldorf o tal volta acabarien fent bonic a l’entrada d’alguna companyia de la rodalia de Berlín, on  sens dubte i per acabar-ho d’arrodonir el propietari ordenaria  podar les branques i fullam al seu gust, és a dir,  d’alguna manera estilosa, coenta i horripilant. Oliveres convertides en simples capricis per a rics, estant un cas paradigmàtic a l’estat espanyol la col·lecció de més de 500 exemplars que acumulava el difunt Emilio Botín en alguna d’eixes finques que els milionaris tenen per mostrar orgullosament a les seves amistats. Uns arbres tenien eixa destinació i d’altres feien punta, per conductes sovintment il·legals, en alguna fusteria que els reconvertiria en valuoses taules, portes o boiseries de fusta mil·lenària d’olivera. Abandonaven de manera sobtada i violenta (fins i tot a la pel·lícula sembla que no s’hi han atrevit a arrancar un arbre de veritat i n’han manat fer una imitació de fibra de vidre a Barcelona) uns bancals on diverses generacions de cuidadors se n’havien ocupat d’ells, de veure’ls créixer junt als companys de bancal i de filera, de podar-los amb delicadesa, de mantindre’ls productius, de birbar les males herbes i la brossa de la soca, i també de llaurar o aplanar el terra mà, o amb una xaruga tirada per alguna somereta, per un matxo o, arribats al segle XX, per un poderòs tractor.

Olivos-Milenarios
De l’allau de notícies i informacions sorgides m’ha cridat l’atenció molt especialment el comentari d’uns experts en un reportatge radiofònic: a banda de ser eixos arbres forts i resistents al pas del temps i a vendavals, tempestes, inundacions i cicles de sequera, les oliveres diu que han desenvolupat també la capacitat de comunicar-se les unes amb les altres. Si més no, amb les companyes de bancal o amb aquelles que els hi queden més a prop; i així quan els animals s’acosten a menjar, estimulen les fulles de manera que s’hi produeix una mena de reacció química que els hi dona un gust extremadament amarg i desagradable, la qual cosa provoca que aquelles bèsties que han gosat fer un tast de les fulles, eviten fer un mos als demés arbres del voltant. Però l’espècie poderosa i resistent que suporta com cap altra el pas des segles i que d’alguna manera protegeix els seus iguals amb un instint de supervivència portentós, res no ha pogut fer davant la cobdícia innata de la condició humana. L’afany per ingressar unes substancioses quantitats de diners (cinquanta, seixanta, setanta-mil euros per un arbre “bo”) a canvi de lliurar-se d’uns arbres que sovint s’hi troben en bancals mig abandonats, teòricament per vells i poc productius, ha enfrontat famílies senceres al Maestrat de la mateixa manera que ho feu just abans de la crisi la bombolla immobiliària a molts indrets de la costa valenciana. L’anhel de guanyar uns diners amb allò que ja no servia, amb allò que ja no tenia cap utilitat, tant s’hi valia si es tractava d’unes oliveres, com d’unes fanecades de terra a la Ribera de Cabanes. ¿Qui podia tindre cap inquietud, problema moral o preocupació per deixar perdre uns arbres del secà o uns terrenys del regadiu que ja no servien per a gaire?. ¿Qui era capaç al si d’una familia de llauradors de plantejar el dilema que suposa defensar el patrimoni col·lectiu envers el patrimoni privat d’uns camps i d’uns arbres?. Certament, i encara que a hores d’ara la situació comença a ser una mica diferent,  ben pocs s’hi varen plantejar l’atac al medi i al patrimoni natural i paisagístic que implicava tant l’arrancament d’un grapat d’oliveres, com la conversió dels antics horts de tarongers en cement, en més cement i més formigó del que ja teníem.

Les coses, però, sembla que han canviat els darrers anys. Per una banda la legislació i les sancions s’han endurit per a qualsevol agressió a arbres de més de 350 anys; i per altra, s’ha produït l’arribada d’una nova generació de llauradors a la comarca amb una estima indondicional per la terra i per l’herència rebuda. Gent que els darrers anys que se n’està ocupant de posar en valor un patrimoni que teníem ací, al costat de casa i del que quasi ni ens havíem assabentat de la seva existència;  de recuperar l’aspecte dels bancals i conreus abandonats i la productivitat de molts arbres. A més a més, alguns han decidit arriscar-se amb accions d’empreniment; tant a nivell de producció i comercialització del propi oli de les oliveres mil·lenàries, com de difusió del que representa un paisatge únic al món, que també per la seva ubicació entre les muntanyes d’Els Ports i Morella, i el Baix Maestrat i Peníscola, hauria de tenir unes magnífiques possibilitats a nivell turístic. De la qualitat del film no en sabem res a hores d’ara els qui no l’hem vist, però de debò que està suposant un ajut inestimable per a remoure unes quantes conciències i per a conèixer, mitjançant una història que ben bé podria haver-se donat a la realitat, com de miserable arriba a ser l’espècie humana amb l’entorn a canvi d’un grapat de milers d’euros.