Trens

macedoniatrains

He passat una part considerable de la meva existència vivint a la vora de la via del tren i d’alguna manera he tingut ocasió de ser testimoni, possiblement no per estar usuari sinó per observador, de la seva evolució des dels anys 70 fins a ben a prop del 2000. Vaig créixer a un maset de “dalt la via” i la meva habitació estava a escassos trenta metres d’unes vies que desembocaven en l’antiga estació de Castelló. Per la fressa i els sorolls variats que emetien sabia perfectament com de lluny de casa hi eren, inclús de la pròpia estació. Sabia també quant de temps trigarien a passar, com de ràpids podien ser, si eren de mercaderies o de passatgers, i fins i tot si eren més antics o més moderns. Recorde com una vesprada li canviava la cara al Quiquet mentre estudiàvem a la saleta de casa. Els cristals de les finestres començaren a tremolar i el terra també hi vibrava. “Què és això? Un terratrèmol?”, em digué amb por mentre el sotrac (si ú no estava acostumat allò podia impressionar!) li canviava el color de la cara.

Llavors féiem la vida al jardí i també passejàvem en bicicleta per un carrer recte com una canya i sense a penes tràfic de 700 metres de llarg que tenia un pas a nivell a cada extrem i, on a una banda hi havia les cases i a l’altra, que diguem-ne era la de l’est, hi havia la clàssica tanca de formigó coronada amb una malla verda de ferro que Renfe degué construir per tot l’estat cap ala fi dels 60, la qual cosa ens permetia tindre un contacte visual permanent i quasi físic amb els trens. A banda de conèixer com éren pel soroll que feien i pel xiulit, també coneixia bastant bé els noms i unes formes geomègtriques que se’m van quedar gravades. Recorde el TER blau amb el sostre tirant cap a platejat amb el qual les meves tietes venien de València els caps de setmana, els primers Talgos, el rodalies, els de cotxes, es de containers o els borregueros amb vagons d’aquells marrons que a tantes fotos i pel·lícules hem vist i que, malgrat que jo els imaginava plens d’ovelles, no sé si realment portaven cap tipus de ramat. El de les 07:20h del matí que acostumava a fer-me de despertador i el que passava a les 22:50h per donar-me la bona nit. Trens i més trens direcció València o direcció Barcelona que circulaven per allà molt lentament; i que a l’estiu tornava a veure, aquest colp passant ràpid, per l’antiga via (hui via verda) que, a tocar de la mar, passava pel terme d’Orpesa.

Els trens supose que d’alguna manera han format part, ni que siga metafòricament, de tots nosaltres i tots hi tenim records. Si més no, han sigut part de la Revolució Industrial, de la colonització del Far West, de Sudamèrica o de l’Orient Llunyà; han sigut els actors principals de pel·lis memorables, d’històries d’amor i d’algunes novel·les històriques o de ficció, però també han estat protagonistes d’algunes fotografies colpidores de la història recent la Humanitat. Fotos en blanc i negre que ens recorden èxodes massius camí de Port Bou o d’Irún durant la Guerra Civil espanyola o d’altres més esgarrifadores encara que ens mostren milers de jueus amuntegats a Alemanya o a la França ocupada pels nazis, esperant per ser deportats cap als camps de concentració de Polònia.

La fotografia de Reuters triada per acompanyar aquesta entrada ben bé ens podria traslladar a altra època. Però és de les acaballes d’aquest estiu de 2015. Un tren gastat, vell i desmanegat de color vermell tirant a burdeus, amb una geometria i unes finestres em recorden les formes de l’antic TER que veia de menut. És a la frontera de Macedònia amb Sèrbia on s’ha produït un apilotament de persones sense precedents en les darreres dècades a l’Europa Occidental. Una mena d’embús on milers d’éssers humans provinents de països diversos no solament tracten de trobar una vida millor per a ells i els seus a l’estranger, sinó que fugen de la fam,de la misèria, del terror, de la pròpia por a una mort que els amenaça a diari i a totes hores. Fugen de Síria i d’una inacabable, incerta i inhumana guerra civil (cap guerra no deixa de ser cruel i inhumana, és clar) que dura ja més de quatre anys i que a banda de centenars de milers de víctimes mortals ha provocat que hi haja un nombre incontrolat de desplaçats que es calcula ja en milions de persones. Uns altres, però, han arribat també al mateix punt geogràfic després de pagar a màfies, creuar la mar o caminar per muntanyes, deserts i dreceres fugint d’altres països com ara Afganistan o Irak on el terror de l’anomenat Estat Islàmic els empeny a deixar els estudis, la feina, les persones estimades o el llogaret on van crèixer solament cercant una vida tranquil·la i digna a una Europa que es mira com acollir-los, o diguem-ho més col·loquialment, no sap com repartir-se’ls.

I és que els europeus tenim estes contradiccions, i mentre l’allargassada ombra de la xenofòbia torna a fer acte de presència davant una crisi migratòria que també porta a molts altres milers de persones a tractar d’arribar a la costa “europea” amb pasteres i pesquers que les màfies noliegen des de la costa de Líbia, altres com ara Dinamarca o Noruega (països de la ribera del Mediterrani de tota la vida), ens sorprenen amb el desplegament d’embarcacions i dispositius de rescat d’aquestes ànimes desesperades. I mentrestant la resta ací, a la fresca, mirant-nos amb impotència com d’aprop o de lluny ens queden tots aquestos drames.

El futur immediat de Compromís. (EL MUNDO ed.Castelló 8/8/15)

Mucho se viene escuchando y especulando en las últimas semanas alrededor de un posible pacto entre Compromís y Podemos de cara a las elecciones Generales que tendrán lugar a final de año. La formación de Pablo Iglesias pierde fuelle conforme pasan las semanas y su cúpula de gurús y politólogos se apresura a cerrar pactos con diversas fuerzas de ámbito territorial a fin de amortiguar la caída en la medida de lo posible o asegurarse los votos que a otros les ha costado un esfuerzo de años consolidar. Así pués, mientras en Catalunya ya se ha conformado la coalición “Sí que es pot”, que aglutinaría al propio Podemos, a EUiA y a una ICV que ha sufrido importantes escisiones a nivel interno, en un principio de cara a las elecciones catalanas del 27S y con toda probabilidad también de con la vista puesta en las Generales; en el País Valenciano las miras están puestas en seguir tejiendo complicidades con la formación que obtuvo el crecimiento más espectacular en los comicios autonómicos y municipales del pasado mayo. En aquellas elecciones Podemos esperaba convertirse, como poco, en la tercera fuerza del arco político valenciano. Los resultados sin embargo catapultaron a la formación que lidera Mònica Oltra a conseguir más de 450.000 votos, por los apenas 250.000 de la formación que por estos lares ya encabezaba Antonio Montiel. Una decepción que sumada a los pobres resultados obtenidos en Andalucía y a la incesante caída en todas las encuestas que miden la intención de voto, ha llevado a un partido que aspiraba a revolucionar la política estatal y a convertirse (al menos cuantitativamente) en una especie de aquel PSOE que arrasó con todo en el año 82 a reflexionar, tanto en su posicionamiento político, como en su estrategia a corto y a medio plazo. No pueden ir solos, no es permisible seguir acumulando decepciones y hay que buscar socios a toda costa.

Por su parte Compromís ha consolidado un espacio propio en esta tierra donde cohabitan el Bloc, Iniciativa del País Valencià, Els Verds-Esquerra Ecologista y un sinfín de personas que se han ido sumando a la cooperativa política como adheridos o Gent de Compromís. Posiblemente gente que se siente identificada plenamente con todas las sensibilidades de ese proyecto común. Y es que el éxito radica precisamente en eso: en la transversalidad del proyecto. En un valencianismo progresista que siempre ha defendido la política hecha desde aquí y sin sumisiones a los partidos de corte estatal y que ha sido la primera voz que ha reclamado bien a las claras las mejoras en la financiación autonómica. En una fuerza que no ha dudado en señalar como de importante resulta el Corredor Mediterráneo para el futuro de nuestras pymes; o que, primero desde el municipalismo, y después desde Les Corts Valencianes, se ha destacado por luchar contra la corrupción y las redes clientelares que los populares han venido tejiendo durante más de veinte años. También ha sido, desde aquí, los primera formación en luchar contra los desahucios y proponer alternativas, en ponerse al lado de las víctimas del accidente del metro de Valencia, o al reclamar los derechos de las personas dependientes. Los que más fuerte protestaron en su día contra los barracones escolares o los que más se han destacado por reclamar una transparencia que los ciudadanos venían exigiendo a las instituciones y a la clase política.

Para consolidar un crecimiento que ha llevado prácticamente a triplicar los porcentajes obtenidos en 2011 es absolutamente necesario continuar haciendo política en clave valenciana, desde aquí y para la gente de aquí. Acudir a unas elecciones Generales de la mano de Podemos es una aventura de demasiado riesgo puesto que ni se va a producir una suma aritmética de votos, ni se van a poner en común una serie de sensibilidades, de maneras de entender el funcionamiento de las organizaciones políticas o de concebir nuestras peculiaridades, nuestras problemáticas y nuestras prioridades presentes y futuras. Nuestro marco político es el País Valenciano, su gente, sus estructuras, su financiación, su territorio, su lengua, o su identidad; y por ello somos muchísimos los militantes, los simpatizantes y los cargos orgánicos o institucionales, los que pensamos que ni es viable ni es conveniente ligar el futuro inmediato de la coalición a una formación de corte estatal y crecida al calor de las televisiones que tiene como objetivo primordial colocar a su líder en la Moncloa. Compromís no puede defraudar a su militancia ni a sus nuevos electores, y la independencia y la valencianidad del proyecto han de seguir siendo valores referenciales para la consolidación del proyecto a largo plazo.

Roger Mira fue Cabeza de lista de Compromís por Castellón en las Generales de 2011.

Els hippies del Penyagolosa

montleo1

Van arribar a la fi dels 70 i a principis dels 80. Venien majoritàriament de les comarques centrals i del Cap i Casal. Fregaven la trentena i una majoria havia anat a la universitat i tenia estudis superiors. Inclús hi havia molts que en acabar els estudis havien tingut durant uns anys un treball com cal. Professors, advocats, treballadors de la privada. De tot hi havia. Dels qui sabien el que era treballar i dels que no havien fotut un brot. De bona família o de famílies humils senzillament va arribar un dia en què van decidir fotre el camp i anar-se’n a la muntanya amb la parella o amb alguns coneguts. Havien escolat Dylan, Baez i Cat Stevens i encara vivien ancorats en l’il·lusori món que el 1969 va projectar al món el festival de Woodstock. El rebuig pel sistema establert, per la religió, pels convencionalismes, per l’educació rebuda i l’entorn en el qual havien crescut. Si més no, la rebel·lia i la no acceptació dels deures i obligacions que calia assumir per a viure en una societat occidental i benestant.

Cap a la segona meitat dels 80 en vaig conéixer uns quants. Havien ocupat diferents massos abandonats. En uns casos sense saber-ne dels propietaris o sense preguntar-hi,; en altres, demanant permís als hereus d’aquelles edificacions que amenaçaven runa rodejades de boscs de pi o de carrasca i de bancals solsits. Masos dels termes d’Adzeneta, de Llucena, de Xodos, de Vistabella del Maestrat, de Villahermosa o inclús de Puertomingalvo (Terol). Massos construïts als segles XVIII i XIX com el Gargant que cinquanta anys després d’haver estat abandonats recuperaven la vida. Com el Mas del Regall, el Mas de Sanaüja i el Mas de Vela; o com els que hi havia al naixement del Riu Carbo, un indret idíl·lic amb cascades naturals rodejades per enormes pedres atpeïdes de molsa i basses d’aigua abundant, cristal·lina i fresca.

Com he dit adés la majoria dels nouvinguts eren provinents de València o dels pobles del voltant. Tanmateix, però, també havia algun que fugia de la capital de la Plana o d’algun altre poble de Castelló, però els més exòtics i cridaners possiblement eren els d’orígen anglés, holandés o belga. En recorde molts de rossos, alts, eixuts, perfectament desacurats, perfectament vestits de hippie. Armilles, albarques, camises velles i descolorides, collars i polseres de cuir, barbes llargues i cabellera també sovint llarga. Feien la vida al mas però un colp per setmana s’assomaven pel poble que més a prop els agafava per tal de socialitzar una miqueta i comprar els queviures més essencials. Si hi hi havia festes també era una bona excusa per deixar-se vore. Era un espectacle veure’ls arribar amb un parell de landrovers o renaultsquatre sorollosos, polsegossos i vells amb les seves indumentàries i sovint també amb la canalla que es criava amb ells al mas i a la que , segons ells, educaven a la perfecció. A nosaltres, adolescents de capital, ens provocaven una barreja d’enveja i d’admiració quan aconseguíem intimar una miqueta i començaven a contar-nos les seves vivències o els perquès del seu èxode del món convencional. N’érem incondicionals d’aquella manera de viure. Era fantàstic viure així. Sense haver d’estudiar. Sense haver de matinar tots els dies. Sense haver de sotmetre’s a cap horari. Sense haver de pagar cap impost. Sense haver de donar explicacions de res a ningú. Ni pasturaven ovelles, ni treballaven encara en l’agricultura biològica i aquestes coses tan modernes. Vivien absolutament al dia. Administraven els estalvis, alguna petita herència possiblement, i ocasionalment feien algun jornal a la zona si s’esgotaven els recursos. Parlaven de meditació, d’energia positiva, de fer ploure (em va commoure que sapigueren fer això) mentre s’agafaven de les mans amb força i sortia del pit una energia poderosa que arribava fins al cel. Dissertaven sobre la pau, la llibertat, el sexe lliure i l’estima per les nostres muntanyes; sobre una imaginària simbiosi amb la natura. Recapitulant: es tractava d’un grup de gent que aleshores s’imaginava perdurablement feliç mentre passava el temps vivint amb ben poc i sense cap lligam social.I òbviament sense fotre colp.

tipiindio

Una vegada vaig conéixer Johan el belga. No recorde com m’havia assabentat de la seva existència, però algú ens va parlar d’ell a un amic i a mi i allà que ens aventurarem una vesprada de final de l’estiu a tractar de trobar el lloc exacte on podia viure. Després d’un parell d’errades vam donar amb la pista correcta que feia punta al seu mas. Era al fons del barranc del Riu Montlleó, que és un riu que separa les províncies de Castelló i de Terol. Allà baix de tot, molt a prop del lloc on a l’estiu passa un fil d’aigua vam vore les teules rosades d’un mas (possiblement un antic molí a tocar del llit del riu) de tamany mitjà on veia l’esquena suorosa d’un home que feia d’obrer. Quedava molta feina per reconstruir aquella masia. Efectivament, Johan era tal com ens l’havien descrit. Alt i ros, eixut i amb la pell clara i els ulls blaus. L’accent acabava per fel palés que no era un home del país. A poqueta nit ens va dir que l’acompanyarem a casa i que podíem sopar amb ell i fer nit allà. Caminarem uns centenars de metres barranc avall entre pedres rodones, tolls i penya-segats, fins que ens va sorprendre la presència d’un parell de cavalls blancs amb taques marrons (o negres) que semblaven salvatges i un tipi o tenda d’indis idèntica a les que ixen a les pel·lis del Far West. Allò era el cau del Johan. El lloc on feia la vida. On cuinava (encenia el foc al bell mig de la tenda,en un clot amb pam i mig de fondària) i on passava les nits mentre avançava en la reconstrucció del mas. Passarem la nit acompanyats dels estels, del silenci, del vent, del bram d’algun d’aquells cavalls que créiem salvatges; de l’herba i de les històries d’un estranger que havia fet punta a una inhòspita raconada del Maestrat. Possiblement una de les nits més colpidores i emocionants de la meva adolescència.

Passada una dècada jo havia deixat de ser un adolescent i treballava per a un prominent rajoler de Castelló. Una vesprada (també) d’estiu em va convidar a berenar a una urbanització anomenada El Balcó, que era on l’empresari tenia la seva segon residència. Vaig trucar la porta i em va obrir la seva parella. Uns metres més endavant, a la meva esquerra, vaig reconèixer aquella esquena blanca i entresuada que havia vist anys enrere al fons del tot del Barranc del Montlleó. Era el Johan. S’havia casat, havia tingut fills i havia deixat la dura vida de masover. Un colp instal·lat a un poble de la comarca de la Plana Alta, compaginava el treball de jardiner amb el de predicador evangelista o algo per l’estil. I és que a la vida tot té un principi i tot té un final; i la supervivència a les muntanyes del país de pedra seca semblava no era tan senzilla, idíl·lica, avinent i confortable com uns els havien contat al altres ni com els altres als uns. A poc a poc, durant els anys 90 la presència dels hippies va anar baixant, i malgrat que alguns van tractar de resistir-s’hi, la majoria d’aquestos masos es van anar buidant altre colp fins no quedar ningú o pràcticament ningú.

Sobre la violència masclista. (En record a Sònia Rubio).

lindas-flores-de-jardin-7760

Imagine que tots estem una miqueta aborronats amb el l’assassinat de dues joves a Conca aquestos dies. Un crim eixecrable comés per un personatge amb precedents per maltractament i segrest d’una anterior parella. Algú que, si més no, per aqueixa raó i per l’aspecte (encara que no siga de rebut jutjar per l’aspecte) xulesc i desafiant de cabell rapat al zero i musculitos, similar al d’alguna fauna que habita qualsevol gimnàs; i obseït per mostrar al món un bíceps contundents desenvolupats a colp de manquernes i esteroids anabolitzants, reunia un grapat de condicionants per a cometre un dia algo tan repulsiu. Clar, que potser són coses tan abominables i imprevisibles que ningú mai no imagina que arriben a passar.I molt menys que ens toquen de ben a prop. Això ho hem vist a la tele, va passar no sé on, ací a a la cantonada no podria passar mai. Hi ha aquest boig, aquell xulet, l’altre d’eixes mirades que no m’agraden gens i aquelles pintes que tan poca gràcia em fan. No, però coses així no passen al meu poble. És impossible. I heus ací que ara tenim, no només la petita societat de Conca consternada pel crim, sinó un estat sancer on es succeeixen esdeveneiments semblants durant anys i anys.

Un estiu de fa ara vint anys un fet semblant em va colpejar a Castelló. Bo, em va colpejar a mi i crec que a tota la societat valenciana. Sònia Rubio era una bona amiga. Havíem anat a l’escola junts. També al mateix institut. Els darrers dos cursos a la universitat anàvem junts a classe, inclús seia tot just darrere meu. El darrer any crec que ella fou triada delegada i jo sotsdelegat. Ens anàrem junts amb vuit o deu companys més a estudiar uns mesos a Liverpool i ella va començar a eixir amb un xicón de Sheperd’s Bush, un barri de Londres. No recorde el nom del xicón però sí que era molt fan del QPR, o Queens Park Rangers, un equip d’eixos que funciona com un ascensor i alterna la Premier amb la segona i la tercera divisions angleses. Sònia era alegre, vital, rossa, gamberra, bromista i molt brillant. Possiblement la persona amb l’expedient més brillant d’aquella primera promoció de Filologia Anglesa de la Universitat Jaume I de Castelló. Completada la llicenciatura crec que se’n va tornar a viure a Anglaterra amb el seu xic. Potser a fer classes, potser a millorar el seu anglés fluid, perfeccionar l’accent o fer cursos per convertir-se en una millor docent. Qui sap.

No sé si fou un any després d’acabar els estudis o n’havíen passat ja dos. Estàvem a principi de l’estiu. Possiblement era la darrera setmana de juny o la primera de juliol i la canícula començava a pegar de valent. El divendres per la vesprada havía tornat a casa per passar unes setmanes amb la familia. A la nit va decidir eixir a sopar amb els amics i anar a ballar a una discoteca que hi havia als baixos d’un conegut hotel de Benicàssim. De matinada i mentre caminava cap a l’apartament dels pares pel que es coneix com la Gran Avinguda un cotxe es va aturar i es va oferir a portar-la a casa. Ja ningú la va vore mai més.

Recorde les portades dels diaris de Castelló, les diverses hipòtesis que hi circul·laven sobre la desaparicio, els telediaris estatals, els noticiaris de Canal 9 fent-se ressò a totes hores i entrevistant amigues i amics meus i també antics companys de classe. La impotència generalitzada, els cartells amb la seva cara penjats per tot arreu pels coneguts, les batides per buscar-la. Inclús les acusacions sense fonaments vessades per alguns periodistes incendiaris , miserables i interessats cap a un grapat de joves que no sabem si d’aleshores ençà s’ hauran pogut recuperar moralment de l’escarni i l’ombra de la sospita a la que van ser sotmesos durant un temps en una societat tan xicoteta com la nostra.

Van passar molts mesos fins que el cos de Sònia va ser trobat. Com en el cas de les joves de Conca va ser llançat a un secarral que en aquest cas a penes estava separat uns pocs centenars de metres d’urbaitzacions habitades i tres o quatre quilòmetres del lloc on va ser vista per darrera vegada. Uns mesos després fou detingut l’assasí. Un tal Ferrándiz que treballava de pèrit a una asseguradora de Castelló i que portava una vida de lo més normal. Una persona amb la que havíen estat sopant uns coneguts meus i que semblava d’allò més correcta i agradable però que va tallar violentament la vida d’una bona amiga i va matar també dues o tres dones més. Un assasí en sèrie que passats vint anys i pel seu bon comportament sortirà al carrer en llibertat d’ací a un any quan encara no haurà fet la cinquantena i amb plenitu de facultats físiques per tornar a maltractar, a assassinar, o a cometre qualsevol atrocitat. I jo no hi estic d’acord. Perquè els estudis diuen que aquests monstres difícilment hi canvien mai.