Compromís és de la base

mitin
Diversos són els marcs conceptuals en els que es mou Compromís, els partits que integren la coalició i la seva gent. Tots diluïts, però, en les dòsis ideals que han condimentat el brou comú i juntament amb els fets cojunturals, la notorietat de la marca i l’inestimable lideratge de Mònica Oltra, han conduït l’organització política a un èxit que ha excel·lit amb escreix les previsions més optimistes dels analistes i dels altres partits de l’arc polític valencià a les recents eleccions municipals i autonòmiques del 24 de maig passat.

El marc nacional. Eixos marcs conceptuals dels que parlem aglutinen diverses tradicions democràtiques i diversos punts de vista d’allò que ha de ser i representar el País Valencià per si mateixa com a institució dotada d’òrgans de govern propis i als que s’hi ha accedit amb força, però també d’allò que en ell llarg termini uns i altres volem que siga en relació a l’actual estat espanyol. I és que mentre al Principat –i també a Espanya– hi ha la percepció estesa de que Compromís és una força política eminentment nacionalista, la realitat interna demostra que les concepcions del marc nacional són bastant diverses. Si el Bloc i la seva militància es mouen en el marc del sobiranisme; Iniciativa, els Verds i els adherits estarien –hi ha molts sobiranistes també al si d’aquestes tres potes de la coalició– molt probablement pel federalisme. I m’agradaria que si fos així, l’aposta per un federealisme asimètric que ens dotara de les màximes possibilitats d’autogovern, de reconeixement de la identitat pròpia com a poble, i d’una finançament harmoniós amb les nostres necessitats, estigués fora de qualsevol dubte. Possiblement els habitants d’aquest tros de terra allargassada de l’est de la Península Ibèrica no gaudeixen en aquestos moments de la maduresa necessària per a caminar cap a un projecte de construcció nacional com el que estem visibilitzant a Catalunya. Amb el creixement d’un Compromís que fins i tot ha rebut un trasvassament d’entre 70.000 i 80.000 vots provinents del propi Partit Popular, ha quedat ben palés, però, que sí que hi ha hagut una voluntat d’una part important de la població per decidir-se per una força d’estricta obediència valenciana. Ciutadans que se n’adonen de que solament enfortint-nos com a poble i situant veus potents que se n’obliden del servilisme a les institucions, podem albirar el fer-nos forts envers un estat que ens ho ha estat negant tot durant anys i anys. La percepció de que per primera vegada el valencianisme polític ha fet un pas endavant quantitatiu i qualitatiu comença a ser assimilada per la societat amb absoluta normalitat; i de debò que s’han posat els fonaments per crèixer sense menystenir ni un segón aquest eix. No ens ho podem permetre.

El marc social. D’altra banda hi trobem el marc conceptual social. I ací les coincidències són màximes. Les actuacions dutes a terme durant la passada legislatura s’han destacat per posar-se des del primer moment del costat de les persones: amb els desnonats, amb els depenents, amb les víctimes del metro, amb els menjadors escolars o els qui pateixen els barracons. En una situació d’urgència com la viscuda i com la que encara estem vivint tothom ha jugat la mateixa partida i ha deixat a banda moltes altres reivindicacions.Però a hores d’ara i en l’avantsala d’unes eleccions estatals previstes per a la fi de novembre,on es suposa que hi haurà novedosos actors de pes, i on la Coalició Compromís també aspira a crèixer quantitativament, aquestos eixos “nacional-social” –o “social-nacional”– tornen a cobrar-se una rellevància especial a nivell intern; i el debat sobre allò que som i allò que volem ser s’engrandeix imparablement quan diversos altaveus comencen a fer públic un posible pacte amb la formació que lidera Pablo Iglesias a l’estat espanyol. El que tantes vegades hem sentit, el que tantes voltes s’ha tractat d’estendre amb l’habitual pedagogia interna, seria suficient per justificar el pacte electoral: “les reivindicacions nacionals són justes, però ara no toca, hi ha coses més urgents. Cal fer fora Rajoy, toca rescatar la societat, calen reformes democràtiques profundes”.

I heus ací que som moltíssims els que pensem que no es poden condicionar unes demandes a les altres, a les nacionals, a les identitàries. Res té a veure una cosa amb l’altra. La gent que militem al Bloc també volem eixos canvis radicals. Però volem fer-los sent el què som, es a dir, valencians. No podem entrar en aquest dilema: o valencians o d’esquerres. És massa típic i tòpic. A més cal posar en valor tant la tasca duta a terme aquestos anys per Joan Baldoví, com visibilitzar les necessitats del nostre País. No tenim per què renunciar sempre a nosaltres. Tenim dret a ser prioritaris o almenys iguals. A que el marc nacional dintre de Compromís es trobe en el mateix plànol o en el mateix esglaò que el marc social. I això, vullgam o no, no serà possible amb la submissió a un partit d’àmbit espanyol frisós per tancar pactes territorials vist que cada dia que passa hi ha més dubtes de que puga esdevindre guanyador de res.

L’eficiència electoral. L’eficiència electoral parla de que “units som més”. Que la nostra oferta electoral és molt semblant i que pactant amb Podemos podem a passar per davant al PP i al PSOE. Tot això està molt bé. Però hi ha vàries formes d’atacar-lo: Podemos és competidor electoral nostre al País Valencià. ¿Anem a anorrear-los políticament amb aquest pacte?, o ¿van a servir-se ells de la marca local i d’esquerres més potent que hi ha a l’escenari polític valencià ara mateixa?.¿Podem permetre’ns el luxe de que una marca que ha costat tantíssim de consolidar quede dissolta sota el paraigües de la marca d’un partit de matriu estatal?. ¿Estem siguent respectuosos i conseqüents amb la nostra militància?.¿I amb els notres votants?.1+1 no sempre sumen 2. 2+2 no sempre sumen 3. Quan venim d’un escenari on Compromís, entre altres coses degut a la seva vertebració territorial, a les circumstàncies esmentades al principi d’aquest article i al treball ingent de les seues bases durant un grapat d’anys,ha estat a prop de duplicar els vots de Podemos a les eleccions de maig, no seria desassenyat esperar uns resultats molt diferents a les estatals. Més aviat al contrari: és podria perdre una certa credibilitat i no s’ajudaria massa a fidelitzar el vot.

La concepció vertical. Finalment sembla que el referèndum es farà solament al si del Bloc. És a dir, allò tan estés del baix cap a dalt i de la nova política participativa, assambleària i que escolta a les bases, solament serà dut a la pràctica al si d’una part de la coalició. Respecte la cultura política vertical de les altres formacions, però som molts els qui no podem compartir que aquesta manera-de-fer s’allargue a tota la coalició i per això vàrem llançar fa una setmana el manifest “Per una veu pròpia a les Corts Valencianes” que ja ha recollit 2000 signatures de persones, de militants i de càrrecs molt significatius. En posicionàvem en contra del pacte amb la formació d’Iglesias adduïnt un grapat de rons de pes i demanàvem eixa democràcia participativa interna per la que tant hem lluitat totes i tots, i que tant ens hem vantat de vendre de portes a fora en els nostre actes i en els nostres programes electorals. Perquè en el marc de la democràcia hi ha un fet innegable i per a molts innegociable: Compromís és de la base, dels activistes, de les persones que volen decidir el que fan a casa seva.

PER UNA VEU PRÒPIA VALENCIANA A LES CORTS GENERALS

1280px-Senyera_nacional_valenciana.svg
PER UNA VEU PRÒPIA VALENCIANA A LES CORTS GENERALS

Les persones que signem aquest manifest, ciutadanes i ciutadans del País Valencià, ho fem per expressar el nostre suport a l’articulació d’una candidatura valenciana liderada per Compromís a les pròximes eleccions que aspire a ser una veu pròpia valenciana a les Corts Generals i que assumisca com a repte la constitució per primera vegada d’un grup parlamentari valencià.

L’any 2011 l’elecció de Joan Baldoví i Roda com a diputat marcà una fita històrica per al valencianisme progressista, ja que el mestre suecà ha estat el nostre primer representant al Congrés en 75 anys, amb l’únic precedent de l’acta de diputat obtinguda per Vicent Marco i Miranda del partit Esquerra Valenciana en les últimes eleccions a les Corts de la Segona República Espanyola.

Sense menystenir la legitimitat democràtica de la resta de representants valencians al Congrés i al Senat, el treball de Baldoví durant els quatre anys de legislatura, que considerem altament positiu, ha fet palés com d’important i necessari és enviar a Madrid un grup de parlamentaris i parlamentàries que hi traslladen les inquietuds dels habitants de la nostra terra, de Vinaròs a Pilar de la Foradada, del litoral mediterrani a l’interior.

La reivindicació que presentem no és en absolut incompatible amb la vertebració d’un projecte plural i obert. De fet, l’actual Compromís ja aixopluga aquesta pluralitat des d’una perspectiva valencianista, d’esquerres, ecologista i que aposta per la regeneració democràtica. No volem tancar la porta a la incorporació de nous actors a aquesta coralitat però sí oposar-nos a qualsevol tipus de subordinació a projectes de matriu estatal.

La participació de Compromís al Consell de la Generalitat i als governs de les administracions locals obri un camí d’esperança a la construcció d’un País Valencià més just i solidari i que, dins de l’heterogeneïtat que ens caracteritza com a poble, pose en valor la nostra llengua i cultura pròpia.

No obstant això, aquest camí presenta també una sèrie de dificultats contra les quals difícilment alçaran la veu els diputats que depenguen d’un partit amb seu a Madrid. No es tracta d’un prejudici, ni tan sols d’un judici o d’una opinió, sinó d’un fet contrastat: les diputades i els diputats valencians de les dues principals forces d’àmbit estatal, fins ara totalment hegemòniques en la política valenciana, potser han pres una actitud reivindicativa quan era l’altra pota del bipartidisme la que governava Espanya, però han silenciat les mateixes reivindicacions quan l’inquilí de la Moncloa tenia el carnet del seu mateix partit.

Vora un terç de la població en situació de pobresa o risc d’exclusió social, prop d’una quarta part de la població activa valenciana aturada segons l’EPA, augment de la desigualtat, una renda per càpita un 14 % inferior a la mitjana espanyola, falta d’inversions en infraestructures… L’enumeració de problemes de caire social que patim les valencianes i els valencians és llarga però, mentrestant, tant el finançament autonòmic com les inversions territorialitzades que rep el País Valencià se situen clarament per baix de la mitjana per habitant del conjunt de les comunitats autònomes.

Un canvi en la gestió de les nostres institucions d’autogovern, després de vint anys monopolitzades pel Partit Popular amb un resultat molt negatiu, és un dels ingredients bàsics per a redreçar el nostre país. Una veu pròpia valenciana a les Corts Generals ho és també. Una veu pròpia oberta a col•laborar amb els altres projectes de regeneració democràtica i progrés social i ecològic, però que no calle quan toque reivindicar els interessos propis valencians.

LISTAT DE PERSONES SIGNANTS: http://x1veupropia.blogspot.com.es/2015/07/llista-de-signants.html

Diglòssia a la piscina

piscina-2-dh
Tenim veïns nous a l’apartament. Se’ls nota que són nous perquè passen moltes hores a la piscina, perquè tenen molta cura amb la manera de vestir-se precissament per a baixar a la piscina i perquè sovint -com si així hagueren d’amortitzar el cost del lloguer o de la compra de la seva nova residència d’estiu- ho fan a eixes hores en que les xixarres canten al vent amb més força.

Vicent, un jove industrial nascut a Ribesalbes i hereu d’un petit grup d’empreses del sector del vernís duu sempre el monyo ben llepat i un banyador de licra ajustat amb unes lletres enormes d’aquelles que fan la marca ben visible.El vaig coneixer fa un vintena d’anys a la fira de Las Vegas, i mentre jo li parlava en valencià, ell -em degué trobar un xic fi i de bona família- s’esforçava en respondre’m en castellà. La seva dona és Conxa, una simpàtica rossa de l’Alcalatén de cara rodona i pits turgents que baixa sempre niquelada atapeïda del seu pareo i que porta cada pèl al seu lloc alhora que, mentre sosté el cabàs, fa equilibris sobre una mena de xancles que eleven el seu cos una quinzena de centimetres sobre el terra. Com sól fer habitualment es tomba a l’hamaca a prendre el sol -no acostuma a banyar-se mai- encara que no treu ni un instant la mirada amatent de l’aigua. Allà s’hi troben el Jacobo i el Pelayo, dos nanos vius i sorollosos d’una pell més bruna i més fosca que el cor negre del taulell. Mentre s’escapbussen i juguen s’intercanvien alguna paraula altisonant, fins que cap a les cinc surten de l’aigua i li demanen el berenar a la mare. Ho fan en castellà. En un castellà molt correcte. Són alumnes del prestigiós Colegio de Fomento Torrenova y Miralvent, un col·legi vinculat a l’Opus Dei i impulsat per un grup de prominents empresaris, que segrega els alumnes en funció del seu sexe i que els darrers anys, possiblement per la caiguda en picat del nombre de matriculacions arran de l’esclat de la crisi econòmica, ha estat rebent ajudes de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana.

Hui és divendres per la vesprada i quan el sol ja comença a estar de baixada arriben els iaios. Els nanos s’hi afanyen en anar a abraçar-los mentre assenyalen amb orgull com de gran és eixa bassa de dotze metres amb forma de renyó. Acompanyen els gestos amb una ràfega de paraules en castellà que el iaio Pasqual a penes alcança a comprendre i en adonar-se, el net major s’hi passa sense problemes al valencià. Té interioritzat que la llengua de prestigi, la que li ensenyen a l’escola, la que veu a la tele i la que fan gastar tots els seus companys uniformats és el castellà, però que els iaios són -com els pares- valencianoparlants. D’alguna manera Jacobo ha assumit que l’ús de cada una de las llengües es limita a una determinada circumstancia particular de la vida i que aquella que sempre fan servir els iaios o la majoria de la gent del carrer del seu poble, no val per al pati de l’escola o per a la piscina de l’apartament. Perquè la situació torna a reproduir-se quan fa acte de presència la Joana, una xiqueta de deu anys que sí que parla a diari valencià, tant a casa com a la línia en valencià del col·legi. Tan extrovertida com és ella es presenta als iaios, als pares i als xiquets nous, i no dubta a fer-ho en la llengua que ella mateixa entén com la llengua de prestigi. O com la llengua que és més important, tant s’hi val. I a últim hora s’hi afegeixen a la festa el Pau i la Daniela, veïns de Badalona i que fa anys que estiuegen ací amb nosaltres. I ràpidament es llancen a l’aigua. I s’hi presenten als altres. I també ho fan en llengua cervantina assumint de manera absolutament inconscient que ací, al seu lloc d’estiueg del País Valencià, la llengua que fan gastar tots els xiquets i xiquetes i que té una mena d’estaus social més elevat, és el castellà. I allà juguen i riuen i criden i naden. I ho fan innocents i joiosos. I el terrible bucle monolingüitzador no s’acaba mai.

Passen els anys i no m’hi acostume a estes coses. Gent que, si fa no fa, és de la meva generació, que s’ha criat a casa en valencià. Inclús coneguts que han crescut a pobles de comarques valencianoparlants de l’interior i que, estranyament, han decidit optar per la deslleialtat lingüistica i educar als fills en castellà. La realitat político-social ha tingut moltíssim a veure per al desenvolupament del fenòmen al País Valencià, però amb el bolc electoral de les darreres setmanes l’horitzó s’albira esperançador. Si més no, el panorama ja no és tan fosc com ha estat durant anys i anys, però caldrà mantenir la tensió en les polítiques educatives i lingüístiques i, sobretot, fomentar-ne l’ús des de les administracions recolzant una indústria cultural i editorial en llengua pròpia que ha estat menystinguda durant almenys un parell de dècades. Finalment, la recuperació d’una oferta mediàtica, televisiva i radiofònica oberta, de qualitat, que no caiga en sectarismes innecessaris i que ens faça sentir orgullosos esdevé absolutament necessària per tal de conduir-nos cap a la normalitat com a poble.

Han estat massa anys de foscor i d’entrebancs. De patiments, d’humiliació i d’autoodi. D’autodestrucció i d’una manca d’orgull considerable per algo tan propi com és la llengua, com per a ara pensar en què tot açò no és prioritari. Perquè la nostra supervivència com a societat i com a poble no passa només per la millora del finançament, per aconseguir el Corredor Mediterrani, per denunciar les injustícies, per millorar la situació dels depenents o per trobar un sostre per als desnonats. Em sent tan europeu com ciutadà del món, però possiblement per davant de tot això em sent valencià, i no he deixat de sentir-me així ni quan en diverses èpoques he estudiat als Estats Units i he hagut d’ofrenar en veu alta a primer hora i amb la mà al cor aquell “I pledge allegiance to the flag”. Si hem recuperat les institucions, toca recuperar el país. I poques coses ens faran sentir tant d’orgull com recuperar la nostra llengua i la nostra identitat.