La llengua no és de dretes ni d’esquerres

rolling-cat1¿Per què una parella valencianoparlant originària d’un poble de les comarques de l’interior decideix educar els fills en castellà quan es trasllada a viure a la capital?.¿ Per què un matrimoni de classe mitjana i que sempre ha escoltat el valencià a casa opta perquè la canalla ha de ser educada en castellà?. ¿Com és possible que un grup de xiquetes de deu anys que fan la línia educativa en valencià, es passen al castellà quan surten al pati a jugar?. ¿Per què hi ha persones que parlen valencià a casa amb els pares i els avis però en acabant no el gasten a la feina o amb les seves amistats?.¿I els pares que porten als nens a la línia en valencià i després els hi parlen en castellà a casa?.

Han passat 30 anys des de que l’aplicació de la Llei d’Ús del Valencià va entrar en vigor, però aquestes situacions i moltes altres de semblants que ens segueixent fent reflexionar al voltant de les amenaces i els entrebancs que a diari pateix la llengua per a de veritat arrelar i normalitzar-se en una societat que no acaba de tenir clar si vol acceptar-la. La llengua no té ideologia i està per sobre d’interessos i de classes socials. La llengua no és d’esquerres ni és de dretes, dels industrials o dels llauradors, dels professors o dels comerciants. La llengua, com a nexe fonamental d’unió d’un poble, és de totes i tots; i solament mitjançant un esforç ingent per part de les administracions i de la pròpia societat per a posar-la en valor podem albirar una consolidació futura en un entorn sotmés a moltes dècades d’hostilitats.

Els atacs que la llengua ha patit darrerament al País Valencià amb la supressió per part de la consellera d’Educació Maria José Català de diverses línies en valencià o l’intent per part de l’executiu de Bauzá a les Illes de fer recular la llengua pròpia a la normativa vigent són fets molt preocupants. Són ideologia pura i dura que per a res són fruit de la ignorància. Són la constatació, una vegada més, de que per a la dreta uniformadora i centralista les llengües “regionals” són algo secundari; algo que sempre ha d’estar un esglaó per sota d’eixa llengua gran i veritablement important i vehicular que és el castellà.

Afirmava el professor Rafael Ninyoles que realment sí que es produeix una tensió dins de l’estructura social en què “la llengua simbolitza l’antagonisme”: és a dir, un subjecte que ha crescut com a valencianoparlant a casa, és capaç de reafirmar-se com a castellanoparlant davant la societat per tal de que aquesta l’identifique com una persona d’un cert status o possiblement amb “afinitat pels populars” o, si més no, sense cap seducció pels partits d’esquerra. D’altra banda remarcava Ninyoles que una de les manifestacions ideològiques més habituals en els conflictes lingüístics és “aquella que intenta emmascarar-los o negar-los”.I això ho hem observat en primera persona quan se’ns hi nega que la supressió de les línies en valencià obeeix a causes ideològiques, i que es tracta fonamentalment d’una qüestió de números.Per no parlar de la Llei Wert o LOMQE que ha entrat en vigor en aquest curs 2014-2015 i que va a suposar una reducció de les hores lectives del valencià de fins al 36%.

Un panorama descoratjador que al País Valencià solament podem tractar de revertir amb un canvi de govern després de 20 anys de mandats d’un Partit Popular que, salvat d’algunes excepcions, ha maltractat i denigrat la llengua; o ha jugat a servir-se d’ella per tal de fer revifar el secessionisme i intentar treure un miserable rèdit electoral davant un futur electoral previsibelent desfavorable. Perquè ells sí tenen clar quina llengua els identifica com a grup i com a classe, quina té prestigi i valor, i quina és prescindible. Fins i tot recorde el cas d’una persona que fou molts anys conseller, que es va criar a casa en valencià, que el parla a la perfecció i que mai va arribar a emprar-lo en cap de les seves nombroses intervencions a Les Corts Valencianes. Perquè si ens referim a qüestions de valor tenim els qui usen el valencià, però no el valoren; els qui el valoren, però no l’usen; els qui l’usen i el valoren, i els qui ni l’usen ni el valoren. I ells, començant pels diferents presidents de la Generalitat i acabant pels alcaldes de les principals ciutats el País, han demostrat sobradament que ni l’usen, ni el valoren. Més ben dit, ni volen usar-lo, ni volen posar-lo en valor davant la societat.

I tornant a l’inici és ahí on rau la qüestió principal : la necessitat imperiosa de prestigiar la llengua i posar-la en valor, algo que s’hauria de dur a termini per mig de consensos -possiblement estem demanant massa- entre totes les forces de l’arc parlamentari valencià senzillament perquè la llengua d’un poble és patrimoni de totes i tots com ho poden ser els seus monuments, les seves platges i els seus parcs naturals. Perquè la seva supervivència és clau per a la convivència de tots, per a la cohesió del País, i per al futur dels valencians.