El conflicte etern

D’això deu fer 18 o 19 anys. Era una vesprada assolellada d’hivern i l’Ali (amb “À” tònica)  i jo circul·lavem per una carretera dels voltants de Ramallah. Si fa no fa, el paisatge no era massa diferent del d’algunes comarques de l’interior del País Valencià. Parets de pedra seca, oliveres, argelagues i algún ramat de cabres o d’ovelles. Malgrat haver estat un dia tranquil de feina jo ja tenia ganes d’arribar a l’hotel de Jerusalem Oest. De sobte, i mentre baixàvem una pendent bastant pronunciada, l’Ali aturà el cotxe en sec i, mentre li canviava el semblant, començà a amollar per la finestreta un seguit de paraules en hebreu que jo no podia entendre. Al costat d’on ens havíem aturat havia uns bancals polseguerosos on un centenar de soldats de l’exèrcit israelià havia instal·lat un campament militar. Hi havien tendes i vehicles tot-terreny que es camuflaven a la perfecció amb aquell paisatge sec i àrid. L’Ali em va dir que l’esperés allà quet mentre eixia del cotxe encés en flama. Vaig vore com s’adreçava a un soldat amb armilla anti-bales i un fusell enorme al coll i feia aspavents en les mans. Al moment va arribar altre militar, suposadament al càrrec d’aquell campament i la situació es va tibar més i més. Jo no tenia ni idea de què anava tot allò, però els meus ulls observaven immòbils un petit home d’origen àrab, i que a penes faria 1,60 metres d’alçada, discutir acaloradament amb un grapat de militars hebreus. Passats 10 o 15 minuts va tornar al cotxe i, després de brofegar una estona en àrab, va aconseguir calmar-se i explicar-me en anglés què era el que volia dir tot allò.

Aquells camps de secà, els mateixos camps de secà on havia un campament de soldats, eren seus i de la seva família. Camps que tenien ara mig abandonats però que eren herència directa d’avis, rebesavis i quarts avis. Bancals que la seva familia havia conreat durant generacions i que de sobte i sense demanar permís a ningú havien estat ocupats per a temps indefinit per l’exèrcit d’un estat que no era el seu. L’Ali accelerà el ritme i després de passar algún check-point d’aquells (on no era difícil trobar-se amb noies de 16 anys amb immensos fusells carregats)  i acostar-nos a una zona urbana, s’aturà davant una mena de contenidors que la policia israeliana feia servir de comissaria. Allà sí que em va fer baixar, i mentre jo seia a un banquet a prop de l’entrada, ell va passar a un despatx des d’on abans d’un minut van començar a escoltar-se fortes escridassades.I allà entrava i eixia gent. A voltes homes vestits de civils, a voltes policies armats com mai havia vist abans. Supose que alguns entraven i canviaven el torn. I va passar un hora, o dos hores, ja no ho recorde. No hi havien telèfons mòbils, ni internet, ni facebook; i jo que a penes acabava d’incorporar-me al mercat laboral em trobava enmig d’una situació tan incòmoda com estranya. De la incertesa en algún instant vaig passar a la por mentre em preguntava per què havia acceptat el repte de viatjar a un país on ningú de l’empresa havia volgut anar abans. . Finalment, ja de nit, el meu amfitrió va eixir d’aquell quarto amb cara de pocs amics. Em va comentar que havia explicat el comissari que l’exèrcit havia ocupat les seves terres sense cap permís per temps indefinit, que volia explicacions i volia posar una denúncia. Pel que em va contar no li van aclarir res i amb l’habitual supèrbia no li van acceptar cap denúncia. Aproximadament vaig entendre que van passar olímpicament d’ell i de donar-li cap explicació; mentre observava com poc a poc baixava el to i es resignava a acceptar aquella situació quasi inversemblant.

L’Ali era un home de món amb una certa cultura i que es dedicava als negocis. De jove, però, havia estudiat lleis a El Caire i parlava i escrivia a la perfecció l’àrab, l’hebreu i l’anglés. Era un ciutadà palestí que també tenia la nacionalitat israeliana, la qual condició era indispensable per a poder entrar i eixir d’Israel més fàcilment, o per a fer negocis amb els seus clients hebreus. Tanmateix el seu vell Mercedes portava placa israeliana, encara que penjava granadura religiosa al retrovisor de dins o emprava algún tipus de contrasenya quan visitava les petites vil·les rurals de la banda de Cisjordània. Em comentava que recolzava la causa palestina i que ell i els seus germans havien donat molt de diners a Arafat, personatge a qui no dubtava un instant en titllar de corrupte i de mal governant. Malgrat que no albirava un futur optimista per a la causa del seu país, era un home vitalista, hiperactiu, i a qui els afers i la vida mateixa havien obligat a relacionar-se de manera fluïda i natural amb àrabs, hebreus, drussos o cristians ortodoxos d’origen àrab. De vegades feia palesa de la seva tristesa o impotència, però no deixava que l’odi i la rancúnia s’apoderaren dels seus sentiments.

Aquells dies, però, s’acostava un període electoral. L’horitzó es presentava negre amb l’aparició a l’escena política d’un personatge reconegut per les seves proclames vers l’ANP, Arafat i els palestins;  i pel seu extremisme dretà. Benjamin (“BB”) Netanyahu i el Likud s’acostaven al poder i la mefiança s’apoderà dels qui albiraven avanços en els processos de pau. Un parell d’atacs suïcides acabaren per desnivellar la balança a favor de Netanyahu front a Shimon Peres, i l’home més temut pel poble palestí accedí per primera vegada al poder.

Pel viatge de la vida, particularment durant diverses estades als Estats Units, he gaudit de l’hospitalitat d’amics de la comunitat jueva, de les seves festes, cerimòmies religioses o gastronomia. Sempre m’he trobat a gust. El mateix amb àrabs palestins o àrabs cristians ortodoxos. O amb cristians catòlics ací, al costat de casa. No sóc creient, però em sent a gust amb la gent que em fa sentir a gust, i fa molt de temps que vaig decidir anteposar l’amistat i els sentiments a la religió o la ideologia senzillament perquè la vida és massa curta com per a barallar-se o trencar lligams amb persones estimades que no pensen el mateix que tu. El qui es queda ancorat en el sectarisme sabrà si li paga la pena o en treu alguna cosa de profit. Amb tot açò vull dir, que el meu amic palestí crec que pensava igual que jo; i que anteposava l’amistat, i la bona voluntat de la gent a la radicalitat dels  seus sentiments més profunds tractant de romandre sempre objectiu i crític amb qui n’era mereixedor a una banda i a l’altra del conflicte. Amb la corrupció al si de l’ANP i amb el terrorisme de Hamàs o amb els mètodes repressors i abusius de l’exèrcit israelià. I d’abús de poder n’havia patit un exemple en primera persona aquells dies. Jo ho vaig viure just al seu costat i òbviament -què voleu que us diga-  des d’aquell dia vaig prendre partit per la part més dèbil.

Els darrers anys no s’han caracteritzat especialment per un acarnissament del conflicte. No hem sentit parlar massa d’atemptats suïcides als autobusos públics o a mercats; com tampoc s’han desvetllat atacs als infames i creixents assentaments (altre exemple de provocació i d’abús de poder del govern) habitats per una part de la comunitat jueva més radical. Malgrat tot, les autoritats israelianes no han deixat en cap moment de posar entrebancs al comerç amb Cisjordània i Gaza ja que les mercaderies solen arribar als ports de Tel-Aviv, Ashod o Haifa i els controls que han de passar abans d’arribar a la seva destinació final no són senzills. I si el trànsit de mercaderies no és senzill, el de persones o el de medicaments o d’aliments de primeríssima necessitat resulta encara més complicat, particularment a una franja de Gaza controlada des de fa temps pels radicals de Hamàs. 

Mentre l’ANP i el govern de Mahmud Abbas amb seu a Ramallah controlen administrativament i militarment Cisjordània; han reconegut l’estat d’Israel i han demostrat i seva voluntat negociadora, els senyors de Hamàs s’han fet els amos absoluts d’eixe xicotet tros de terra que és  Gaza i on viuen amuntegats un milió i mig d’habitants en unes condicions bastant miserables. I si cerquem una mica d’equanimitat i per una banda destaquem que Israel és un estat opressor, provocador i repressor; no és menys cert que Hamàs també provoca sovint l’enemic, i el que és més terrible de tot, fa ús de la població com a escut humà. Abans dels terribles atacs de l’exèrcit israelià que han costat ja vora a 200 morts, els senyors de Hamàs s’han tirat unes quantes setmanes llançant coets i més coets de manera indiscriminada en direcció a l’altra banda de la frontera. Obviament, els escuts anti-míssils de l’enemic, en alerta permanent, han fet la seva tasca i han interceptat qualsevol coet abans de que caigués  sobre el seu territori o al bell mig de qualsevol nucli urbà. Hamàs no ha deixat un instant de provocar, i a sobre, ha col·locat les bateries de llançament de coets entre les cases dels seus veïns amb dos objectius ben clars: a) l’esmentat abans de gastar els ciutadans com escuts humans i b) esperar que Israel causara un bon nombre de víctimes per poder mostrar-les al món.

Eixa pobra gent que té les bateries a la porta de casa o al terrat té instruccions de quedar-se allà esperant que li caiga la corresponent bomba damunt del cap. Perquè per a Hamàs les víctimes, tant s’hi val si són homes, dones, infants o nadons, són uns màrtirs més de la causa i tenen el paradís assegurat. I això sí que qualsevol persona que estiga posicionada a favor dels Drets Humans no ho hauria de tolerar. M’és indiferent que siga de dretes com d’esquerres: el que està fent Hamàs és inadmissible. Possiblement l’exercit de l’ultradretà Netanyahu se n’està passant. Possiblement no ha tingut la temprança necessària per a contenir-se i no atendre a les reiterades provocacions, però en aquest cas -què voleu que us diga- jo, que no tinc res de pro-sionista i que em considere més aviat defensor del dèbil i de la causa palestina, no hi trobe manera humana de defendre el que Hamàs està fent amb la seva gent aquests dies. Això sí, de debò que ha aconseguit superar amb escreix l’efecte mediàtic internacional que desitjava.

 

De Tiananmen al capitalisme més ferotge

Guarde emmagatzemades al palau de la memòria les imatges de Tiananmen. Imagine que deuen estar allà dins, compartint espai amb  altres imatges televisives d’aquelles que hom no pot oblidar mai: el colp de Tejero, la caiguda de Ceaucescu, les Torres Bessones o el propi enderrocament del mur de Berlin. Ha passat molt de temps però recorde a la prfecció l’estudiant que, desafiant, gosa fer front a un immens tanc  que amenaça amb xafar-lo. De vegades el veig amb  els braços pegats al cos, a voltes amb els braços estesos, com si així fos més senzill barrar el pas d’aquell monstre de color verd fosc situat un parell de metres al front i de la filera que hi arriba al darrere. La imatge, com el propi temps,  semblava congelar-se, i els televidents admiràvem l’heroïcitat del jove durant uns segons que es feien eterns. El xafarà o no el xafarà. ¿L’hauran atropellat al final? ¿Què n’haurà segut d’aquest pobre valent que gosa posar pals a les rodes de la maquinària de tot un poderós règim sencer?.

Aquest darrer mes de juny s’han complit vint-i-cinc anys de la revolta de la plaça de Tiananmen on s’hi aplegaren milers de joves tips de la repressió d’un caduc i vell sistema comunista tan tancat, tan opac i tan repressor que no els permetia albirar un futur de vida digna en un país que llavors tenia una renda per càpita similar a la de Guinea Bissau. Durant aquells dos mesos de protesta van perdre la vida centenars -algunes fonts diuen que milers- d’estudiants i de treballadors. Joves innocents que a les acaballes del segle XX reclamaven democràcia, progrés i drets socials, trets elementals i bàsics per a qualsevol societat moderna i que amb les seves vides pagaren el preu més alt que hom pot pagar. Acabat el bany de sang, el Partit Comunista Xinés, al·lergic a qualsevol tipus de dissidència, va moure fitxa bàsicament convençut de que calia prendre mesures per tal de continuar perpetuant-se en el poder. ¿I quin tipus de reformes devia o podia permetre’s dur a termini un arcaic i robust règim comunista per acontentar aquell turba de vestits majoritàriament blancs, grisos i negres; i millorar la qualitat de vida de la societat i la imatge del país a ulls d’una comunitat internacional que sobtadament l’havia posat en el punt de mira? 

La Xina segueix sent políticament un estat oficialment comunista i, malgrat que el jovent d’avui en dia gaudeix d’unes llibertats més amples que les dels seus predecessors, les llibertats d’expressió o d’informació  tal i com la entenem els occidentals segueixen un patró no gaire distant del de fa cinc lustres. L’obsessió pel control dels mitjans segueix estant una qüestió vital per a un estat que no vol que el món en sàpiga massa de les seves sentències de mort; de les campanyes a favor dels drets dels treballadors i de les dones; de qualsevol acte de protesta contra polítics regionals o nacionals; o d’accions punitives envers les comunitats budistes del Tíbet o musulmans d’altres indrets del país.

Eixe estat políticament comunista ha esdevingut, però, la segona potència econòmica mundial. El bol d’arròs estatal ha passat a la història i la industrialització de les grans ciutats, compassada de la construcció de gratacels, xarxes ferroviàries i de carreteres ha acollit desenes de milions de de camperols que vivien en la misèria més absoluta i que a hores d’ara gaudeixen d’unes condicions de vida més confortables. La Xina, diuen, ha esdevingut la fàbrica del món, però no tot lo món n’és conscient de que és una fàbrica d’aquelles on el treballador a penes té dret a res. No té dret a fer vaga, a associar-se en una protesta amb els companys; o a reclamar una paga extraordinària; o un horari digne i raonable; o unes mínimes condicions de seguretat i de salubritat. És el que té el capitalisme més ferotge que directament ofega els drets més essencials d’una força laboral maltractada, mal pagada i poc respectada. Tinc amics que hi treballen allà o que sovint viatgen per tal d’assessorar empreses locals o fer controls de qualitat. M’han contat experiències terribles. Treballadors de fàbriques de vernís sense mascaretes protectores dels productes químics que floten en l’ambient i que dormen allà mateix al terra, al costat del forn o de la línia de producció. O d’altres, que han perdut les emprentes dactilars dels dits perquè agafen directament amb les mans peces de ceràmica que surten dels forns a 300 ºC de temperatura. O aquelles indústries manufactureres de joguines amb productes químics de provada toxicitat. Per no parlar-ne de les jornades de treball de 12 hores diàries, 6 dies a la setmana o de la contractació irregular de menors per jornals d’apenes unes desenes d’euros al mes.

A tot això podem afegir la manca de respecte als més essencials codis internacionals de comerç. A l’abús de confiança, a la trampa o a les pràctiques ocasionals de dumping que alguns sectors industrials han denunciat a la Unió Europea i que han portat a establir controls més ferms a les importacions provinents del gegant asiàtic o a establir mesures aranzelàries molt més dures. 

En general, no hi ha dubte, la qualitat de vida ha millorat allà i l’estat planeja seguir desenvolupant més i més zones metropolitanes per tal de seguir potenciant el formigó i uns sector de la construcció que ha de generar més i més milers de llocs de treball. Els camperols del segle XX esdevindran els consumidors del segle XXI, el bucle no s’aturarà i la renda per càpita no deixarà de crèixer. És el projecte d’un exemplar estat comunista que gaudeix a hores d’ara  d’un potentíssim sector immobiliari que ja representa el 16% del PIB. La Xina ambiciona liderar aviat l’economia mundial. Això sí, sembla no haver-se aturat a pensar què podria passar si, com ha passat a tants i tants llocs, la bombolla immobiliària fot un esclafit.