Blesa, Botswana, L’Alcalatén

Tinc l’èxòtica costum d’eixir del despatx a fer un cafetò cap a les onze del matí, moment en el que aprofite també per a fullejar la premsa local, que més aviat esdevé provincial per allò de la divisió decimonònica que arrosseguem ja un grapat d’anys. Gaudim a la capital de la Plana ara mateixa de l’edició de tres diaris provincials en paper i uns quants altres en edició digital que sobreviuen com poden. Malgrat això, hi ha un que és d’autèntica obediència castellonera car no és sucursal d’un altre editat al Cap i Casal o d’un tercer amb els headquarters  a Madrid i de tirada estatal. I és aquell, el de més solatge i arrel a aquestes comarques de tarongers, fàbriques de manisetes i parets de pedra seca, el que sovint més interés fica per ocupar-se de les proeses, les gestes o les desgràcies de qualsevol fill de la terreta desperdigat pel món. 

Fa cosa de un parell de setmanes, i un colp acabat el café, fullejava les darreres pàgines de la capçalera provincial de referència quan de sobte vaig ensopegar amb una enorme foto d’aquelles que criden l’atenció. Un homenet aprestat de roba tèrmica de color roig posava orgullós darrere del cos inert de l’immens os polar blanc que acabava de caçar en algún indret dels territoris canadencs que ocupen el Pol Nord. La fotografia em va recordar de seguida dues fotos que tinc ben presents a la memòria, tant per la rellevància dels protagonistes, com per la seva relativa proximitat en el temps: d’una banda em recordà aquella famosa que es va fer l’insigne Miguel Blesa escortat per mitja dotzena de nadius d’alguna terra llunyana darrere d’un hipopòtam de dimensions no menys considerables que les de l’os i al que havien ficat un pal sota la mandíbula. L’antic company d’oposicions d’Aznar, com Diaz Ferrán, Luis Bárcenas (va recuperar in-extremis un parell de caps de cérvol de la seu de Gènova)  i algún altre empresari de referència, acostumava en època de bonança  a gaudir de la caçera d’animalots ben grans, quan més grans millor, que sempre llueix millor el trofeu.

La segona imatge que em vingué a la memòria fou, com no,  la del Rei Joan Carles acompanyat d’un guia i d’una escopeta davant un elefant mort a Botswana. Allò va passar fa un parell d’anys, i tant el fet en si mateixa com l’accident o el descobriment de que es trobava amb una companya d’il·lustres cognoms d’origen teutò, féren trontollar una monarquia que des d’aleshores no ha fet sinó rodar cap avall com una bola de neu.

Però el caçador d’un “vell os polar” (això diu l’article), em va cridar l’atenció i molt. No només pel tamany del merescut reportatge d’una pàgina sencera a la secció d’esports del nostre diari provincial de referència, sinó perquè l’heroi és veí del poble dels meus avantpassats materns. Una vila d’un grapat de centenars de veïns on acostumava a passar una setmana tots els mesos de Setembre durant la infantesa i de la que tinc inesborrables records al disc dur de la memòria ja. El retrobament anual amb cosins i amics, les pastes artesanals del forn, la sensació de llibertat o d’autoritat per a tirar els primers coets innocents, la barreja d’olors d’un indret entre el regadiu i el secà, la casa pairal amb els mobles de besavis i rebesavis, i que estava a la Plaça Major a escassos metres de la dels Villalonga, les primeres vaquetes de plaça o el primer streaptease.

Si més no, el poble on un jove escriptor possiblement s’inspirà per donar nom a un dels seus primers llibres i que a hores d’ara acull a un personatge amb les mateixa sensibilitat que algunes de les persones que més fàstic, repugnància i rebuig provoquen al si del conjunt de tota una societat, en aquest cas, la de l’estat espanyol. Preguntat el redactor (sacerdot de professió i corresponsal a l’Alcalatén) sobre la conveniència del reportatge, respongué lo següent: “la prensa funciona así. Era un tema atractivo para el perfil de gente que lee el periódico donde escribo”. 

La barbàrie humana, la manca de sensibilitat per la fauna, les espècies protegides i   l’entorn, o l’enaltiment de l’ús irracional de la força, elevats novament a la màxima expressió en un país de l‘Europa del S.XXI que en massa coses a penes ha avançat uns pocs pams d’uns segles ençà. Afortunadament som molts, cada dia més, els qui apel·lem al sentit comú i cerquem la transformació d’un sistema educatiu que ha d’esforçar-se el més aviat possible en mostrar-se contundent  i bel·ligerant, tant amb els qui així actuen amb els animals, com amb qui pretén transmetre valors que estan ben lluny de ser positius.

 

Food insecurity

Fa unes setmanes em cridava l’atenció un article d’un conegut a Castelló que viu a Barcelona i que s’ha convertit en un destacat activista en la lluita contra la fam. Comentava que vora 850 milions de persones pateixen de fam crònica arreu del món, i que al voltant de 25.000 moren cada dia, principalment a països d’Àfrica, Sud-amèrica o Àsia. Malgrat aquestes dades tan esborronadores, el que es pretenia destacar és la quantitat de gent que també pateix fam al primer món, en aquest cas als Estats Units, on hi han 50 milions de persones que es lleven cada dia sense saber què o quan van a menjar.

El fenòmen es coneix com a “food insecurity” i representa la incertesa i l’angoixa més absoluta amb la que viu una part de la població, dels quals 25% són infants. Families amb neveres buides i que porten els nens a l’escola cada matí sense desdejunar també les tenim a Catalunya, o al País Valencià. Nens majoritàriament procedents de famílies d’immigrants nigerians, romanesos o magrebins que s’amunteguen en pisos de l’extradi o inclús del centre de les nostres ciutats, que cohabiten amb els nostres i que experimenten la fam en els seus petits cossos. Una fam que de debò té més incidència del que pensem en el seu rendiment escolar perquè mentre durant les primeres hores del dia el mestre explica la lliçò a la pissarra, la debilitat i la urgència d’emportar-se algo a la boca possiblement estiguen amarant els pensaments d’uns infants que a la llarga seran també més susceptibles de patir malalties o d’enfrontar-se a l’exclusió social per no poder completar l’ensenyament reglat. Una mala passada, una broma massa pesada per a qui vol obrir-se camí a un país de l’Europa desenvolupada del segle XXI.

I això està passant quan ben a prop nostre es tiren cada dia encara moltíssims aliments que acaben en contenidors senzillament perquè, ens uns casos acaben de caducar, i en altres no  acompleixen els criteris comercials o estètics que les grans cadenes de distribució alimentària demanden. Productes discontinuats o que no tenen rotació, i que desapareixen abans de vendre’s a preu de cost o sota preu de cost per a no “canibalitzar” altres productes presents a les seves prestatgeries.

Cada dia abans d’arribar a casa a últim hora del vespre, acostume a passar per davant d’una d’aquests supermertcats. Hi ha un semàfor que sovint em fa aturar el cotxe durant uns minuts tot just vers la porta de servei del magatzem. Allà, puntualment s’amuntega una dotzena de persones que majoritàriament arriben amb unes bicicletes que solen portar un caixò de fusta o de plàstic lligat de qualsevol manera al “transportin”. Hom podria pensar que són borratxots, vagabunds o gent que ha decidit viure d’aquella manera. Imagine que no. Que principalment es tracta d’immigrants que fins no fa gaire han estat treballant a una construcció que facilitava l’accés a una mà d’obra fàcil i abundant. Però no tot són bicicletes o persones que hi arriben caminant. Aquell supermercat que sí que distribueix en borses els seus aliments caducats en compte de llençar-los al contenidor o donar-lis qualsevol altra sortida, rep també la visita de ciutadans que a la darreria del dia arriben en cotxe. Durant uns instants aparquen en doble fila. Inclús dalt la vorera. I tot seguit fan exactament el mateix que els de les bicicletes i el barret de llana. Amb discreció, s’acosten a la cua i aguaiten el torn per a rebre un parell de borses amb fruites, verdures o productes que tot just acaben de prescriure.

És el País Valencià, l’estat espanyol i l’Europa del benestar. Si més no, situacions reals com la referida, i que possiblement a les nostres comarques no es vivien des dels anys  que van seguir la Guerra Civil espanyola,  són un exemple gràfic de com de gran s’ha fet l’escletxa entre les classes socials els darrers anys en un entorn cada colp més degradat. Les velles polítiques ens han portat a aquesta situació i un canvi de paradigma, en el que entre altres coses caldrà incidir en recuperar el nostre camp i l’agricultura de proximitat, esdevé més necessari que mai.