Execució en directe

Avui cap al migdia he assistit a un assassinat en directe. No n’havia presenciat mai cap però tot arriba i conforme anem fent-nos grans, anem vivint experiències diverses. Passades les dotze i quart em trobava a la porta de la delegació de RTVV a Castelló, quan algú m’ha convidat a passar cap a dintre. No em feia massa goig, però havia d’estar allà, amb ells , i vore com el Partit Popular escrivia una de les pàgines més negres de la seva història, de la història col·lectiva de la societat valenciana.

El crim havia estat perfectament planificat des de feia molts anys, massa anys. Més aviat lo d’avui era la consumació d’un cúmul de crims, de delictes i de malifetes. A la politització i la censura, es va sumar la mala administració; al malbaratament dels recursos, es va sumar el saqueig a mans plenes; i al saqueig i la destrossa es va afegir, com no podia ser d’altra manera, l’execució final.  Per molt esperada que fos, la consumació dels fets ha estat ben tràgica per a un grup de treballadors innocents i absolutament aliens a les actuacions d’uns gestors i d’uns governants que a banda de balafiar i malversar els diners de tots, no han tingut cap mirament no solament per eixa gent, sinó pel seu propi País, per les seves senyes identitàries, o pel manteniment d’un servei públic que ajudava a vertebrar el territori. Si més no, i sense refiar-nos, alguns encara albiràvem fa uns dies la possibilitat quasi utòpica de que la cosa es pogués salvar amb un acord in-extremis entre comité d’empresa i polítics, i que amb un re-dimensionament de l’ens, el mort poguera mantenir-se una temporadeta viu amb oxígen per a després poc a poc reviscolar.

Tancar RTVV per garantir la sanitat i l’educació pública és una excusa demagògica, d’allò que en diuen de mal pagador. D’impresentable, a la fi. Perquè a banda de lo que es puga fer amb les despulles de l’emissora, la seva liquidació final, la subhasta dels equipaments, el traspàs de les freqúències o la cessió de llicències a empreses privades amigues; en som uns quants els que pensem què hi ha altres raons. I són raons purament polítiques i ideològiques.

Sabedors de que tot s’acaba i de que la fi d’un règim que dura a prop de vint anys s’hi acosta, els ideòlegs de tot açò saben perfectament que com a eina de comunicació pública, RTVV té un potencial brutal que, diguem-ho clar,  no poden deixar en mans d’aquells que veritablement creuen en el progrés, en la pluralitat, en la llengua i en la vertebració del territori. Després de ferir la víctima de mort, calia matar-la, i res millor que fer-ho ràpid i a sang freda. Canal 9 senzillament no pot passar a mans de ningú més que no siguem nosaltres. Si no el controlem, no ens interessa, el liquidem, l’anihilem i el destruim del tot. Jo ho havia rumiat però també és el que m’han trasmés uns treballadors que han aguantat dignament fins a últim hora. M’ho han dit amb claredat: els darrers mesos, tot i tindre uns jefes conservadors, hem sigut lliures per a dir el què volem, per a treballar amb independència. Hem gaudit d’autonomia i ens han deixat fer com mai. I d’això més de quatre i més de cinc se’n han adonat. No han concebut ni digerit algo tan senzill com que uns professionals puguen desenvolupar la seva feina amb dignitat, amb pluralitat i amb l’esmentada independència. No és el seu estil, no va amb ells, i han decidit trair tota la societat valenciana.

Més enllà del greu fet que suposa quedar-nos sense una radiotelevisió pública, a hores d’ara m’amoïna pensar en els amics i els coneguts que tinc allà. En els que s’han estimat una professió que des de l’aparició d’internet i les noves tecnologies viu els seus moments més complexos. Grandíssims periodistes que passada la quarantena es queden amb hipoteca i fills al carrer i amb un panorama ben negre. Drames humans que estan aquí, gent que necessita un colp de mà ni que siga moral, simplement perquè una colla de personatges que no mereixen representar al conjunt del poble valencià ho han decidit de manera capriciosa i arbitrària.

De la mediocritat a l’autoodi

Allò que durant uns mesos era un rumor entre la classe política valenciana, sembla que ha agafat consistència. L’actual Consellera d’Educació Maria José Català podria haver estat l’elegida per Gènova per esdevindre pròxmament la lideressa dels populars valencians.

Malgrat això, el dubte rau entre si es decidiran per presentar-la ja a les eleccions autonòmiques de 2015 com a candidata a la presidència de la Generalitat, o si contràriament evitaran que agafe protagonisme per tal de que siga el propi Alberto Fabra qui es creme en la foguera davant una més que previsible derrota electoral després de vint anys triomfals. Jove, sense rèmores i amb certa independència, i amb una carrera política meteòrica, l’ex-alcaldessa de Torrent sembla que gaudeix a Madrid de la protecció i recomanació d’un dels ministres que sembla conéixer la política valenciana de més a prop, José Manuel Garcia-Margallo (o Margalló). 

Des de la seva arribada al la Presidència del Consell per a substituir un Camps immers en un complexe procés judicial,  Alberto Fabra ha estat, a pesar dels seus intents desesperats i continuats,  incapaç d’assolir qualsevol mena de lideratge entre el propi grup popular, i especialment entre barons o pesos pesats desafectes com Rus, Barberà o Cotino, que des de l’inici han entrebancat les polítiques d’un president no electe, i que ha volgut demostrar certa vehemència i distanciament amb bona part dels imputats que encara seuen als escons de Les Corts. 

Fabra ho té realment magre, no solament per a tractar de seguir liderant la política valenciana, sinó pera a poder veritablement capgirar la situacio:  una herència absolutament complexa d’administrar, una crisi econòmica especialment punyent a un País Valencià amb un sistema bancari propi anorreat i que impossibilita el creixement econòmic, i un índex d’atur dels més alts de l’estat. Si adobem aquestos condicionants amb l’esclafit social que ha suposat la política de retallades a l’educació i a la sanitat o l’embroll, amb un gest clar de servilisme polític,  que suposa el tancament de Radiotelevisió Valenciana, el desgast resulta evident inclús entre els seus propis parroquians.

Personalment em sobta que el Partit Popular valencià siga incapaç de trobar persones amb la capacitat necessària per a liderar. A banda d’haver servit el partit amb un full immaculat des de pràcticament l’adolescència, el líder polític hauria de bastir-se també amb una carrera professional paral·lel-la, o amb un mínim bagatge intel·lectual, amb una miqueta de decència, i amb una mínima estima pel seu País i per la seva llengua.

Amb Català, que possiblement serà una persona que gaudrirà de prou de consens territorial i que serà novament dòcil i servil davant Madrid, ensopeguem amb algú que ha arribat a avergonyir-se públicament de ser valencianoparlant i que no va tindre inconvenient per amollar durant un mítin un missatge d’avís a la concurrència tan dissortat com èpic: “En primer lugar pediros disulpas por si en algún momento me paso al valenciano, pero es mi lengua materna y tengo ese defecto. Si lo hago me perdonáis, ¿eh?”

Ja no és autoodi, és una manca absoluta de personalitat, de decència, de respecte per la llengua del teu poble, dels teus pares, i dels teus avantpassats. Una mostra de misèria intel·lectual d’algú que presumiblement ha de liderar el principal partit valencià. ¿De veres no tenen res millor per a oferir-nos? ¿O possiblement l’elecció de líders mediocres  està feta a conciència? L’assumpte mereix almenys una reflexió col·lectiva dels qui no hi som amb ells.  Definitivament és hora de que les línies isobares que separen els partits de l’oposició i que estiguen disposats a pensar en clau valenciana i de progrés, es mantinguen més juntes que mai; de polir les diferències més punxegudes i de treballar tots plegats per un canvi que evite que mai més ens sentim avergonyits d’aquells qui ens governen o d’aquells personatges susceptibles d’arribar a poder governar-nos. I per descompat, espere i desitge que aquest canvi el lidere la Coalició Compromís.

 

Mentiders en sèrie

Mentir bé és un art molt difícil, que poques vegades apleguem a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mentiders; però en general són mals mentiders: se’ls coneix que menteixen. I les mentides poc convincents, de més a més tenen el desavantatge de desacreditar aquell qui les propala. Aquestes, i altres consideracions feia Fuster fa una cinquantena d’anys al voltant de la definició general de mentir. Un bon home anomenat Serafín Castellano va eixir als mitjans no fa gaire temps assegurant i garantint que Radiotelevisió Valenciana no es tancaria de cap manera. Mai. Déu meu, però com gosen preguntar-me eixes coses, va afegir amb el gest i la mirada. Aquesta setmana, però,  el recentment auto-proclamat candidat a la Generalitat Valenciana per al 2015, Alberto Fabra ha declarat que l’ens es tanca, que es tracta d’una decisió terminant i que no hi ha volta de fulla. Tot seguit José Císcar,  que un dia fou totpoderós vicepresident, i que a hores d’ara ho és menys, ha afegit que sí, que that’s it, i que és absolutament necessari liquidar Canal 9 (o Nou des de fa uns mesos) perquè de lo contrari no podran fer més escoles o centres de salut als pobles del país. Alberto Fabra altre colp, s’ha afanyat a destacar que la societat pública es tanca per culpa de l’actual directora que duu sis mesos i mig en el càrrec.

La senyora Rosa Vidal, directora cessada, natural de Castelló i experta en fusions d’empreses públiques i privades model Alzira , possiblement també s’ha vist en la necessitat de mentir alguna vegada durant el temps que ha estat al capdavant d’un  vaixell que havia quedat sense llum i propulsió enmig de la tempesta. Malgrat això, si hi ha una cosa clara és que l’ERO és un encàrrec polític del Consell, i la directora i el seu equip són senzillament els executors que reben les ordres; és a dir, els qui han de passar pel tràngol de fer la feina bruta que els hi encomana algú des de dalt. La pèssima gestió empresarial, el saqueig sistemàtic, les pràctiques censores o el malbaratament de centenars de milions d’euros de tots els valencians no crec que estiguen entre les actuacions per les que Vidal s’ha destacat durant la seva breu etapa al capdavant de RTVV. Més aviat al contrari. Sembla que pel que diuen els professionals, i era un tant notori per a qui seguia una mica la programació d’aquestos darrers mesos, Nou havia esdevingut un poc més plural i que també s’hi treballava per reduir les pèrdues al mínim. El gruix de les malifetes s’han acumulat durant vint o vint-i-cinc anys i cal ser certament mesquí per a declarar públicament que la causant, la que té la culpa de tot, és una executiva que ha reconegut estar sotmesa a pressions polítiques i coaccions de tot tipus. Mentides, mentides i més mentides que han comptat en tot moment amb la complicitat de la premsa estatal i amb una part considerable de la valenciana. Com sempre. Com a l’època de Zaplana, el període d’Olivas o els anys gloriosos del propi Camps.

Amb l’arribada al poder d’Alberto Fabra, bona part de la societat albirava la posada en marxa de canvis significatius. Des de la capital de la Plana es comentava que, front a l’histrionisme revolucionat del darrer Francisco Camps, el nou president tenia un tarannà ben diferent. Els qui el coneixien bé el definien com una mena de motor diesel, pausat, més obert i més conciliador. Havien esperances de que la manera-de-fer les coses canviara horitzontalment, amb menys personalisme; o verticalment, evitant les injerències en el treball dels càrrecs de confiança més destacats. Potser eixa és la imatge que es va transmetre els primers mesos però, un colp instal·lat al Cap i Casal, el president entrant es va adonar molt aviat de que no gaudia, ni del recolzament d’un entorn que se’l mirava descontent i amb recel per haver estar anomenat digitalment des de la metròpoli; ni del personal de confiança necessari per a poder governar amb uns cèntims de tranqui·litat. Si no s’afanyava a actuar amb celeritat i fermesa, el seu lloc podia trontollar, i aviat va emprendre un seguit de canvis i d’actuacions per tal d’anar marcant-se el territori. Les darreres setmanes sembla haver-se rebel·lat definitivament contra tot i contra tots.  L’habitual discurs mel·liflu i buit, s’ha fet més agre i bel·ligerant.  El seu posicionament espanyolista s’ha radicalitzat. Els egos, com li va passar al seu predecessor, s’han accentuat i com a exemple ha incrementat el nombre d’assessors i ha exigit una presència i una notorietat pública més i més gran inaugurant actes i saraos de tot tipus. Tot plegat, no és més que l’impuls d’una política presidencialista sense rumb d’un home que es sent immensament dèbil al seu entorn, impotent per a  mantenir a flot una nau (bastant més gran i complexa que el propi canal autonòmic)  que s’enfonsa sense remei. La vehemència, el seguit de mentides, les calúmnies i la manera summament miserable d’actuar amb un equip que ell mateix havia nombrat, en són una bona mostra.

Mentrestant, el secretari general dels socialistes valencians, Ximo Puig destaca que és una errada inconcebible, una injustícia, una bestiesa i una bogeria. El senador Lerma, aquell que va consentir o encomanar (o ves i busca) a un tal Amadeu Fabregat la confecció de l’històric llistat de “les 500 paraules prohibides”, qui va facilitar o ordenar (ves i busca també)  la progressiva castellanització de la programació,  i que casualment ha eixit estos dies a estirar les cames o a passejar en el metro, afirma que ell sí que va ficar els fonaments  d’un mitjà plural, il·lusionant i vertebrador del país.  O menteixen, o possiblement els hi falla la memòria històrica. O inclús la recent:  fa solament un parell d’anys l’aleshores omnipresent Pepiño Blanco,  flanquejat per dos destacats dirigents de la terra com aleshores eren Jorge Alarte i Leire Pajín, declarava obertament als mitjans que calia tancar RTVV el més aviat possible.

Em pregunte si els personatges d’aquesta funesta sèrie de declaracions i despropòsits s’han sentit alguna vegada envaïts per allò que els anglo-saxons en diuen peace-of-mind. A la fi, com també assenyalava el mestre de Sueca, els mals mentiders ens deixen  en una situació inquietant: sabem que estan mentint-nos i els retirem la nostra confiança. I just això és el que molt possiblement acabarà passant als qui han governat esta terra les darreres dues dècades.

Objectiu Xambó

No deuria sorprendre ningú la miserable campanya que el Partit Popular de la Comunitat Valenciana ha engegat envers el cantautor i membre del Consell d’Administració de RTVV, Rafa Xambó. La croada, agitada inicialment pel diari Las Provincias i atiada seguidament a la xarxa pels cadells de les noves generacions populars i els community managers de les institucions, reclama que l’autor ha fet calaix amb subvencions de diversos ajuntaments on governa Compromís. Tanmateix considera quasi escandalós que tingui un grapat de concerts programats a diverses universitats valencianes com si fos un acte d’extrema gravetat o d’enriquiment tant personal com el minúscul grup de músics que l’acompanyen.

Xambó s’ha afanyat a destacar que l’edició i la producció del disc li han costat, supose que a banda de moltes hores de feina minuciosa, un grapat de milers d’euros de la seva butxaca alhora que ha fet públic el diners –uns pocs centenars d’euros- que ha desembutxacat alguna de les institucions denunciades.

No és gaire complicat esbrinar el per què d’aquesta campanya tan tendenciosa i tan mesquina. Des de la seva condició de conseller a la Radiotelevisió Valenciana, Rafa Xambó ha estat una de les veus més valentes a l’hora de denunciar des de fa uns quants anys el lladrocini i el saqueig sistemàtic de l’ens, el malbaratament continuat dels seus recursos, les informacions tendencioses, la manipulació i la censura, o la coacció i la persecució ideològica d’una part dels treballadors. Per a acabar-ho d’arredonir, ha estat dels primers en denunciar també les irregularitats que els dirigents anteriors i els actuals han comés amb l’ERO que recentment ha afectat a més d’un miler de treballadors. Tot plegat, Xambó ha estat una veu punyent i un  personatge molest i incòmode que ha fet supurar estos dies certa dosi de rancúnia i un innegable ànim de revenja entre la militància popular i els seus mitjans afíns.

I és que als qui governen esta terra des de fa vora 20 anys i que controlen fermament les diputacions provincials i més del 80% dels ajuntaments, tot allò del valencià no els ha fet mai massa gràcia i solament mantenen un nivell d’acceptació i de difusió (que és més aviat ridícul i de vegades testimonial) en tot allò que envolta el folklore i el món de la festa. El recolzamant públic a l’edició de llibres i de música en valencià és escàs des de l’època socialista i ha anat cada colp a pitjor i si, a hores d’ara, existeix una certa producció literària o musical i una oferta de concerts en la nostra llengua és degut a la voluntat de centenars de persones que pràcticament de manera altruista s’esforcen en mantenir ben viva la flama. Conec prou bé tot el gremi. Des d’escriptors a editors, passant per gestors culturals, productors musicals i promotors de concerts. Gent com Rafa és, la que malgrat els entrebancs, segueixe mantenint la il·lusió i la gosadia d’oferir una producció cultural digna en la llengua pròpia dels valencians.

Els gustos dels populars són des de sempre ben coneguts per tothom. Fent una miqueta de memòria caldria recordar quants milions de pessetes pagats a les Bahames (potser equivaldrien a uns quants d’euros) va gastar Zaplana i l’IVEX per subvencionar un grapat de concerts de Julio Iglesias en unes fires comercials. I si baixem a terra, a l’univers dels mortals, podriem també preguntar quantes vegades artistes com Francisco o Norma Duval han participat a actes dels populars o l’interminable nombre d’artistes que instal·lats en la mediocritat i en l’espanyolisme més profund i coent han estat contractats anys i anys per les administracions públiques. Senzillament sempre han fet ben visible quins eren els seus gustos fent-los han fet passar per normals a una societat on dissortadament han anat arrelant.

Plácido Domingo va actuar l’hivern passat a Castelló de la Plana, però no per cantar, sinó per dirigir l’Orquestra Simfònica de la Comunitat Valenciana. En acabar el concert algun pardalet li va dir que era l’aniversari de la dona del President Alberto Fabra i aprofitant l’avinentesa tingué un detall d’alló més emotiu: com si fos Marylin cantant a Kennedy, feu que l’Orquestra interpretara el Happy Birthday to you dedicat a la senyora presidenta. Perquè vergonya mai no han tingut, ni els qui ens governen, ni els seus artistes afins, ni la claca que els fa costat a tots.