Mantenir la dignitat

Aquesta setmana s’ha presentat a Castelló “Adéu, RTVV”, un llibre editat pels periodistes  Borja Flors i Vicent Climent amb el suport del servei de publicacions de la Universitat de València. Un tasca de valents que recull experiències escrites en primera persona de més de vint  periodistes de l’ens, professionals dignes que ja han estat denunciant durant anys el què passava allà dintre mitjançant els seus blocs particulars, les xarxes socials o comunicats i articles a diversos mitjans. Uns treballadors que han sapigut nadar enmig de la tempesta solidaritzant-se els uns amb els altres, anteposant l’interés col·lectiu al personal; i que sobretot s’han mantingut fidels als seus principis i als principis fundacionals de la Radiotelevisió Valenciana que no eren altres que tractar de fer una radiotelevisió pública plural, decent i en valencià.

Perquè pel que conten no ha estat gens fàcil sobreviure allà dins els darrers anys. Ans al contrari. Viure sotmés a la coacció permanent, conviure amb maltractament psicològic i l’angoixa de saber que vas fora perquè no ets dels seus, o haver rebut més aviat la consideració de número i no de persona deu d’haver sigut dur, molt dur. Com assenyala amb encert el periodista Ricardo Cobo, els qui anàven a ser objecte de l’ERO eren  “tractats com a mobiliari prescindible d’un edifici que amenaça runa”. Mobiliari en comptes de  professionals que en una bona part havien presenciat il·lusionats el naixement de l’ens o que en molts casos inclús havien arribat a ocupar el seu lloc de treball en aprovar la corresponent oposició a continuació dels estudis universitaris. Paradoxalment a hores d’ara desenes de periodistes amb l’oposició i lustres d’experiència s’hi troben al carrer, mentre nouvinguts, tant si val si són competents com si no, però de la corda del partit que governa ocupen els seus llocs de treball. 

Aborrona llegir algunes de les experiències personals. Eriça la pell assabentar-se de que allà dins, al fons d’aquell monstre aparentment tan luxós i que acumulava un deute de més de 1.300 milions d’euros havien barracons que els propis treballadors anomenaven Guantànamo. Esgarrifa i produeix especial fàstic el capítol dedicat a l’antic cap de recursos humans i ex-president del Partit Popular a València,  l’assetjador sexual Vicente Sanz, no solament pel temps en què el personatge va estar actuant impunement des del seu poderós càrrec directiu, sinó per la complicitat de López Jaraba o de la pròpia Lola Johnson, que coneixedors de la gravetat del cas es feien l’orni. 

No menys decebedors són els episodis que relaten l’espoli amb alguns casos concrets. Repartiment de comissions, privilegis per a productores, contractació via digital d’empreses que tot seguit sub-contractaven amb terceres i guanyaven marges escandalosos. Malbaratament dels recursos i saqueig per tot arreu que possiblement haurà suposat desenes o centenars de milions d’euros públics. I dic desenes o centenars perquè com asseguren els propis autors, els valencians no arribarem a saber-ho mai, com dissortadament tampoc podrem vore la majoria dels responsables d’aquest immens frau seure a la banqueta dels acusats. Responsables què, allà dalt de tot, són única i exclusivament polítics que han permés, que han tolerat i que necessàriament han col·laborat amb els lladres i les màfies que durant anys s’enriquiren a costa de tots nosaltres. 

Les cròniques que denuncien la censura permanent i la manipulació dels continguts són nombroses i crec que els qui hem seguit els informatius  encara que siga de manera ocasional hem pogut adonar-nos. Fins i tot els darrers mesos el Partit Popular ha tractat de justificar aquest ERO infame i brutal fent al·lusions al nombre de treballadors d’altres mitjans venent a l’opinió pública que a RTVV hi treballaven més persones que a tres canals de televisió estatals junts, algo que ha quedat clar que no és gens cert. 

I a la fi, i tot plegat, el resultat de la desfeta ja no és solament la impotència que produeix observar com la gent més vàlida i més compromesa va fora, com alguns patiran el drama de quedar-se a l’atur passats els quaranta o cinquanta anys de vida, o com una colla organitzada de criminals han fotut milions i milions d’euros i han quedat impunes. Per a molts és també trist com la manipulació a la que ha estat sotmés el mitjà ha impossibilitat que aquest haja estat mai  identificat pel poble com a algo pròpiament seu; com una emissora per la que pagava la pena lluitar, alçar la veu o eixir al carrer. Durant un temps bona part dels valencians ens identificàrem bastant amb la TV3, amb les seves cares més conegudes i diversos programes de la seva graella eren ja uns clàssics en els llars valencians inclús entre públic de diverses ideologies. Una prova d’aquest interés per la Televisió de Catalunya han estat les diferents manifestacions que a Castelló o a València s’han produït els darrers anys on han participat milers i milers de persones. Havia una complicitat, un respecte per la qualitat d’uns informatius o d’una programació havia arrelat a esta terra. 

Canal 9, eixe malalt en estat comatós que ara han re-nombrat com simplement Nou, mai va estar capaç d’aconseguir un mínim nivell de complicitat o de connexió entre l’emissora i els habitants del territori que abastava. Malgrat l’esforç impagable de la vintena de professionals que participen al llibre i el d’alguns centenars més, que com ells s’esforçaren sempre per mantenir la dignitat i el compromís amb la pluralitat i la qualitat de la cadena,  als valencians mai ens han permés identificar-nos amb ella. Eixa és part de la nostra desgràcia.

 

Castoritzats

Castoritzats, atemorits, impotents i perplexos. Així és com es troben estos dies els habitants del Baix Maestrat i de les Terres de L’Ebre. Dilluns passat estiguérem a Vinaròs  juntament amb els regidors i càrrecs comarcals de Compromís i els diputats a les Corts Valencianes Enric Morera i Josep Maria Pañella. L’objectiu era fer una roda de premsa on deixar ben clar als mitjans i a l’opinió pública que havíem estat l’única força que s’havia oposat frontalment al projecte des de l’inici amb la fefaent prova de 25 preguntes enregistrades a Les Corts durant l’actual legislatura. La primera i única pregunta al respecte enregistrada pel PSPV-PSOE s’ha produït al mateix setembre de 2013.

Aprofitant l’estada i la passejada per la ciutat tinguérem ocasió de parlar amb la gent del carrer, els botiguers o els restauradors. La intensitat i freqüència dels sismes havia baixat notablement eixos dies però el nèguit, la por i la incertesa seguien ben presents. El Miquel, propietari d’un restaurant a tocar amb el nou passeig marítim de llustroses llambordes de marbre i fanals de disseny, comentava com el negoci havia caigut les darreres setmanes. A la Dolors, treballadora a un edifici alt, estret, amb magnífiques vistes a la planta del Castor i  que anomenen el pirulí , li havien lliurat un paper explicatiu del què havia de fer en cas de tsunami. Manel, nacionalista inquiet i exemple de vitalitat, ens explicava des de la seva cadira de rodes que havia llegit estudis d’un prestigiós geòleg aragonés on feia ben palés que una fractura a la falla d’Amposta podia ocasionar terratrèmols fins i tot d’intensitat 7, és a dir, la màxima a l’escala de Richter. Raquel, que té una parada d’envinagrats al mercat central  i que viu a un sisé pis, comentava com de malament ho van passar la nit aquella en que un sisme es va superar l’intensitat número 4. Com hagué de tranquil·litzar la canalla i com, des d’aleshores viu amb sacs de roba i  queviures enllestits a la vora de la porta per si toca pegar a fugir escales avall. 

El projecte Castor, que originalment havia d’emplaçar-se en aigües catalanes,  va quedar instal·lat a aigües del terme de Vinaròs perquè l’empresa es va adonar ràpidament de què bona part dels entrebancs que posava l’administració catalana no els tenia a la banda valenciana. D’alguna manera les administracions valencianes, la Generalitat i sobretot un Ajuntament de Vinaròs que rebria un bon pessic en concepte de taxes i la promesa de crear desenes de llocs de treball de seguida tingueren una actitud amatent amb aquells poderosos empresaris que oferien un regal enverinat.  Possiblement l’empresa Escal UGS del grup ACS, havia estat hàbil a l’hora de dissimular el risc reial que hi existia amb les futures injeccions de gas al subsòl. Amb un vernís de riquesa i prosperitat per al municipi i la comarca, el projecte va tirar endavant mentre arribaven a la zona la segona grua més gran del món i un grapat d’obrers filipins que havien de treballar en la construcció  de la plataforma marítima. 

A final de juny començaren les primeres injeccions de gas fins que a l’inici de setembre l’activitat sismica començava també a fer-se notar de manera suau per les nits. Durant pràcticament un mes els sismes s’han produït de forma sistemàtica cada nit i els moviments al subsòl tan sols han amainat els darrers dies com a fruit de les protesta popular al carrer. 

Mentrestant hem hagut d’escoltar com un dòcil i servil Alberto Fabra ha declarat fa uns pocs dies  que “no està clar que l’activitat sísmica estiga lligada al Castor”.  Anem a pams, president. ¿No és cert que els moviments s’han començat a produir quan les injeccions i la pressió al subsòl acumulaven ja un volum considerable?. Continuem.  ¿Veritat que l’activitat ha minvat fins pràcticament desaparèixer en aturar-se l’activitat a la plataforma?. Acabem. ¿A qui pretenen vostés enganyar després d’anteposar un colp més la seguretat dels ciutadans als interessos econòmics dels lobbies de la metròpoli? 

És ben cert que magatzems semblants al del Castor hi han més de 600 arreu del món, com també és cert que vostés han cedit als interessos d’un Florentino Pérez qui s’hi juga molt en aquest projecte i no només pel substanciós contracte de construcció de la instal·lació, sinó per la ulterior venda d’un pessic de les accions a Enagas un cop la planta sigui plenament operativa.  La connivència i la subordinació dels governs centrals i territorials amb aquests monstres que tot ho controlen i que sovint ofereixen llocs als seus consells d’administració a ex-ministres i prominents polítics del PP i del PSOE, ha quedat un colp més al descobert. Perquè a diferència del què passa en altres dues plantes semblants que hi ha a Espanya, si s’atura finalment l’activitat de la instal·lació l’Estat -és a dir els contribuents- haurà de fer-se càrrec dels 1.300 milions d’euros que ha costat el projecte. Un negoci redó per al president madridista tant si la cosa va endavant com si al remat s’ha de desmantellar la instal·lació. 

Malgrat tot em pregunte qui assumeix la responsabilitat sobre el dany psicològic que ha patit, pateix i patirà la població durant molt de temps, vist que hi han casos com els d’Arkansas o Denver on els terratrèmols s’han allargat durant anys després d’haver-se injectat llíquids o gas natural al subsòl. I si això és possiblement el més greu, no hauriem de menystenir la deterioració que pot patir el sector turístic de la comarca. ¿S’imagina algú que la crisi sísmica s’hagués produït a principi d’agost en plena temporada estival?  Ja hi han dades dels hostalers de la zona denunciant una abaixada comparativa amb 2012 del 50% en reserves i ingressos durant la diada valenciana del recent 9 d’octubre. El perjudici general a llarg termini per a la població i per a l’economia de la zona encara està per veure.