Castelló de la Plana. Estiu de 1940.

Hi ha un home jove i una mica calb a la foto de l’esquerra. Possiblement està trist, desnortat i perplexe pel que li està tocant viure i pel que ha hagut de passar. Els darrers mesos la seva vida ha canviat ràpid. Molt ràpid. A final de Maig, la seva única germana ha anat a operar-se a València d’una nimietat i La Parca se l’ha emportada amb només 24 anys d’edat. Una infecció al post-operatori i la manca de penicil·lina a l’hospital han tingut la culpa. Malgrat tot, la il·lusió i la determinació poden amb ell, i l’home de la foto, caparrut,  ha decidit fer-se endavant i casar-se, com tenia previst, el dia 6 de Juliol amb la seva promesa. Al dia següent han de fer ús del Billete Kilométrico i començar un llarg viatge de noces que els ha de dur per tota Espanya.
 
L’home del que parlo és el meu avi Miguel i la foto està pressa a l’antiga presó de Castelló el mateix 1940.  Era advocat, catòlic, culte i demòcrata, i morí molt jove, un parell d’anys abans de nèixer jo. A l’inici del mateix any havia gosat defensar al jutjat un client seu republicà. Republicà de pensament i innocent de qualsevol delicte o crim com posteriorment va quedar provat. Pocs dies abans de desposar-se va rebre al despatx una notificació informant-li de que havia de presentar-se  ràpidament al jutjat. Ho feu el divendres 5 de Juliol, tot just el dia anterior a la celebració, i el secretari del jutjat li digué que es casara tranquil·lament i que gaudira immediatament del viatge. Que ja tindria temps de passar per allà a la tornada. Conta l’àvia, que tot just acaba de fer 97 anys, que l’avi era un home cabut; i que el dilluns següent a prendre matrimoni va desobeir les recomanacions del senyor secretari i es presentà al jutjat a veure què hi havia de lo seu. Del jutjat el dugueren a la presó i ja no va tornar a eixir en els 9 mesos següents.

Allà va passar el viatge de noces i allà escrivia puntualment el seu diari, els seus poemes majoritàriament d’amor,  i els seus dibuixos. Recorde haver vist aquella presó de menut. L’antiga presó model de Castelló havia estat construïda l’any 1887 i fou derribada a meitat dels anys 80. Els diumenges anava caminant a l’Estadi de Castàlia i sovint passava per davant d’un edifici que aleshores quedava prou cèntric i que tenia un aspecte deteriorat i brut. Recorde també que l’immoble semblava quasi redó -possiblement de planta octogonal- i que tenia tres o quatre altures, amb un teulat de color fosc. Recorde les finestres i els seus barrots, i la por que em feia haver de passar a escassos metres d’un edifici brut, fosc, aparentment poc saludable i on devien viure un grapat de criminals. No vull imaginar, però, en quines condicions de salubritat degué estar aquell jove advocat entre el 1940 i el 1941 malgrat que no són gaire difícils d’imaginar. 

Conta l’àvia també, que per tal de compensar aquelles estretors tots els dies caminava fins al centre penitenciari acompanyada de la minyona amb un cabàs atapeït de viandes i queviures i que tenía bastant de temps per fer el bis a bis . Tanmateix recorda que el personal de la presó era generalment amable i comprensiu car tothom era molt conscient de que els seu marit era absolutament innocent. 

No fa molt un oncle va trobar la fotografia que il·lustra aquest article en alguna d’aqueixes estranyes publicacions que fa la Diputació Provincial i ràpidament va reconèixer son pare allà dempeus amb els companys, darrere dels militars (asseguts) responsables del centre. Una única foto que ha portat molts records a tota la família perquè a l’abuelo Miguel no l’he conegut però sempre l’he tingut molt present. Un home bo represaliat per la dictadura quan s’hi disposava a viure un dels moments més plàcids de la seva existència. Un professional liberal d’èxit, respectat i admirat, que tocava el violí i estimava la literatura; i que els dissabtes de matí agafava el cotxe i viatjava a València per tal de participar a les tertúlies que a l’Ateneu Mercantil celebràven grups de demòcrates, monàrquics i republicans dels anys 50 i 60. Fins i tot fou un dels primers castellonencs que va adquirir un exemplar de Nosaltres els valencians. Ell el tenia a la seva prestatgeria i dubte que molts altres castellonencs el tingueren en aquell moment. 73 anys més tard, l’àvia, catòlica, apostòlica , romana, i de missa diària,  encara no ha pogut oblidar el que li feu el franquisme.

 

Els jocs de la bogeria i la felicitat de tots els dies

Potser a hores d’ara, la candidatura de Madrid per als Jocs Olímpics de 2020 i que tan fervorosament defensa l’alcaldessa Ana Botella en els seus agosarats discursos en anglés, no siga pas una de les favorites per a estar triada el proper 7 de Setembre. Malgrat això, sembla del tot inadmissible, surreal i vergonyós observar com l’Ajuntament de la capital del regne, el Govern espanyol i pràcticament tot l’establishment nacional  s’entesten en forçar la maquinària per a que la candidatura surti triomfant fonamentant-se  en que d’ací a 6 ó 7 anys Espanya ja haurà sortit de la crisi, i que a sobre s’hi crearan més de 200.000 llocs de treball i el PIB estatal augmentarà en un 1%. Es a dir, la consecució dels jocs suposarà algo així com la solució per a tots els mals actuals. Sanejarà els comptes d’un consitori que arrossega més de 7.500 milions d’euros de deute i dinamitzarà el teixit econòmic de tota una comunitat autònoma -la de Madrid- i de pas l’economia de tot l’estat. I encara que no ho facin palés, de debo que pensen que s’incrementarà l’optimisme i l’autoestima entre una població desnortada i afectada per una crisi social i econòmica sense precedents.

Perquè encara que Espanya pateixi una taxa d’atur del 28%, que el seu sistema financer hagi hagut de ser recentment rescatat, que la inversió en ciència i recerca hagi caigut un 30% en 3 anys, que desenes de milers de persones hagin estat desnonades o que un 22% de la població visca sota el llindar de la pobresa, o que les comunitats autònomes s’hagin d’ajustar a uns dèficits que ofeguen les inversions en sanitat, educació o dependència, uns jocs sempre són necessaris i si cal endeutar més les administracions públiques es fa sense cap problema.Que a la fi sempre hi hauran uns pocs que hi surtiran beneficiats i que d’alguna manera, algun dia, segur que ens ho agrairan.

Sense haver estat la causa de la fallida de Grècia, sí que és significatiu, però, el que va passar amb els JJOO d’Atenes al 2004. Els jocs van tindre un cost de 9.000 milions d’euros, el doble del pressupost original, malgrat que hi ha fonts que diuen que realment van costar alguns milions més pel cost unflat dels grans projectes i infraestructures acabats a corre-cuita i de qualsevol manera amb maratonianes jornades laborals de 24 hores.

Nou anys després una bona part de les instal.lacions continuen desertes, inutilitzades, i solament suposen una despesa més en manteniment per a l’administració local. ¿Se’n recorda algú de la Expo’92 i les obres a la Isla de la Cartuja i el que va passar desprès? L’esplendor de les inversions del moment en Andalusia, les autovies, o l’AVE a Madrid no han provocat  un progrés i una prosperitat real a una comunitat que a hores d’ara frega un 40% d’atur. Altre exemple aclaparador i ben proper el tenim a la València calatraviana o de l’America’s Cup i la Fòrmula 1 on les magnífiques instal·lacions de les drassanes es cauen a trossos per abandonament. I si a tot açò afegim les clàssiques corruptel·les, acusacions de rentat de diners i comissions per tot arreu tan clàssiques als països de la conca mediterrània ja tenim l’amaniment del negoci complet. 

No sóc economista ni futuròleg, però pel que he llegit, d’ací a 6 ó 7 anys Espanya, en el millor dels casos, haurà començat a crèixer molt poc a poc, encara que seguirà arrossegant un deute molt superior al de la mitjana dels estats de la Unió Europea. La crisi ha esdevingut pràcticament estructural i mentre no hi hagi possibilitats reials de que el crèdit fluïsca amb normalitat cap a les pimes i autònoms la creació de llocs de treball continuarà estancada. Amb una mica de sort i si les coses realment milloren molt, cap al 2020 la taxa d’atur estarà al voltant del 18% o el 19%. 

Deixen vostés de costat, encara que siga per una vegada, projectes que solament beneficien uns pocs i que tanmateix equivalen a un concepte pervers d’una felicitat col·lectiva transitòria i fugaç. A Coalició Compromís ja hem dit en repetides ocasions el què pensem al respecte: volem i creiem en la felicitat de tots els dies.

 

Ones de xoc

Des de ben menut sempre he fet bastant d’esport. He practicat moltíssims i molt variats , en ocasions amb un nivell d’exigència i d’especialització prou grans durant etapes de la vida on he estat federat i competit en diverses modalitats.  Enguany, però, havia passat un hivern bastant sedentari i en passar la Setmana Santa vaig decidir de reenganxar-me a l’activitat física començant pel més senzill: calçar-me les bambes i eixir a córrer. M’hi vaig motivar i cada dia feia rodades més i més llargues, possiblement abusant de l’asfalt fins que un dolor punyent feu acte de presència a la banda superior del peu, tot just en un pun on s’hi junten un fum de tendons i de lligaments. A les acaballes de Juliol el dolor es va fer insuportable i fins i tot tenia problemes per a caminar. Així doncs, vaig passar pel podòleg i pel traumatòleg. Les proves detectaren que s’havia format una calcificació d’un tamany considerable la qual calia desfer i tots dos em van recomanar el tractament més adient, ràpid i modern, encara que també el més doloròs: les ones de xoc. Tot seguit, i gràcies a la xarxa, vaig localitzar l’única fisioterapeuta que disposava d’aquesta tecnologia a la seva consulta i allà que vaig fer punta ràpidament. El propòsit del tractament era destrossar el maleït bonyet de calç mitjançant milers de percussions. “Li farà mal“, advertí la jove fisioterapeuta. Ú, que ha passat ja pel quiròfan en diverses ocasions, i que acumula un quants processos de rehabilitació es va vantar de com d’elevat tenia el seu llindar particular del dolor. “No patisca i endavant. Vull recuperar-me ben ràpid“, li vaig amollar. L’aparell, encara que sense arribar a perforar,  és l’equivalent a un martell pneumàtic d’aqueixos que fan gastar els obrers, però aplicat al cos humà. La maquineta començà a percutir i a repicar sobre el bonyet de calç i el dolor es feu insofrible i inaguantable fins que vaig haver de fer aturar la primera sessió en dues o tres ocasions. Malgrat tot, el dia següent vaig estar millor i en acabar les tres sessions planificades per a tres setmanes consecutives, ja he tornat a córrer amb normalitat. Total que el tractament sembla a hores d’ara haver estat un èxit de totes les parts: els prescriptors, els terapeutes, el pacient i la tecnologia d’avantguarda.

I mentre això li passava al meu dissortat peu i el repòs s’hi feia indispensable, he seguit llegint premsa i articles de tot tipus. El cas és que m’he parat a observar com els darrers mesos i les darreres setmanes s’ha intensificat el nombre d’articles d’opinió i d’editorials als diaris espanyols envers el procés català. És el mateix La Razón que El Mundo o La Gaceta que El País. Als diaris de tirada nacional, tant s’hi val si són d’extrema dreta,de dreta moderada, de centre o d’una pressumpta tendència socialdemòcrata o centre-esquerra, hi ha quelcom que sempre els uneix. I molt. No suporten i no toleren que un poble siga susceptible de tenir desig col·lectiu de fer el seu propi camí. La dèria no és d’ara. És de fa lustres, dècades, segles. Però potser les darreres setmanes i en adonar-se  de que realment els catalans han fet palés que ara sí que va de bo i que el procés per a constituir Catalunya com un nou estat dins el marc europeu està cremant etapes molt més de pressa de lo que ells volgueren, els ha esverat a tots.

Pràcticament no hi ha dia on no trobem escrits que, amb diversos graus de virulència, atien envers el procés en general o solament contra el simple fet de que existisca la possibilitat de la celebració d’un Referèndum pel Dret a Decidir. A la legió dels clàssics reconeguts periodistes afins a la causa, s’hi solen sumar escriptors progressistes, Premis Nobel, músics, artistes, pintors, doctors universitaris en les matèries més diverses i intel·lectuals o pseudo-intel·lectuals de tota mena i condició. També s’hi afegeixen sovint articles de polítics de pràcticament tot l’espectre nacional espanyol resultant especialment il·lustratius els d’aquells que es vanten de defensar la llibertat del Poble Saharahui i de l’Estat Palestí. O dels que tenen com a herois a Eamonn de Valera i els qui alliberaren Irlanda dels anglesos, o inclús admiren la valentia i determinació dels Foundig Fathers dels Estats Unis d’Amèrica. Però vet ací que cap regió de l’estat espanyol pot ser susceptible de gaudir d’algo tan democràtic com la voluntat de ser. Això  no toca i res té a veure amb altres processos semblants que han quedat escrits en la història dels pobles i de les nacions. Un procés democràtic de segregació d’un territori dut a termini de manera exemplar podria, no solament ser admirat a Europa i a altres  indrets del món, sinó que sentaria un greu precedent i en un futur altres regions podrien decidir-se a fer el mateix camí.

I és a partir d’aquest darrer raonament quan els entra la por i el vertígen.   Apinyats bàsicament sota les tradicionals argumentacions que fan de la Madre Pátria un ens absolutament indivisible i que ja no es sostenen per enlloc, o per una Constitució elaborada per uns pocs a l’inici de la democràcia espanyola,  percuteixen un dia rere l’altre de manera punyent en la mateixa direcció car els prescriptors que nodriren el seu pensament i la seva formació els hi van ensenyar també quines teràpies calia aplicar al pacient. I avui en dia per tal fer visible la seva manca d’argumentacions democràtiques s’hi serveixen no solament de la poderosa maquinària que representa conglomerat de mitjans tradicionals espanyols sinó que també de la tecnologia més ràpida, directa i procliu al debat estèril i a la confusió: la xarxa i les xarxes socials. Afortunadament, però, els qui nadem contracorrent tenim una profusa presència en aquest territori de tots i ací s’hi troben amb una munió de persones que, sense por i amb absoluta llibertat, els hi fan front amb algo tan senzill i potent com la seva paraula.

 

Vespers

Vespers hi han de molts tipus. Pel que diuen els estudis, les vespes solen construir diferents tipus de vespers en diferents localitzacions depenent de l’espècie  la que pertanyen o inclús al nivell d’activitat cerebral que tenen. Uns els construeixen en llocs oberts i altres en llocs tancats i molt foscs. Tot depenent del nivell cognitiu i relacional de  les societats que conformen perquè entre abelles i avespes sembla que hi han almenys 30.000 varietats diferents al món. Normalment sembla que les vespes socials i més joves tendeixen a abandonar el vesper primitiu per tal de juntar-se amb altres, les obreres i alguna reina, i fundar una nova colònia lluny d’on van nàixer. Complexitats de la vida social d’aquestos animalets, més concretament classificats com a insectes,  que solen amoïnar-nos mentre gaudim d’un dinar d’estiu a la fresca. A mi particularment no em fa gaire nosa quan arriba una i es posa damunt de l’amanida. Observe amb tranquilitat i atenció el seu cos i els seus moviments mentre segueixc gaudint del meu àpat. Per contra solen provocar algún esglai entre els nens i algunes d’aquelles senyores urbanites que a penes han fet vida social al camp o als pobles de la muntanya. 

Entre els humans, però, també hi han vespers. Ocasionalment són potents icones de l’esfera geopolítica mentre que altres cops pertanyen a l’àmbit sociolingüístic d’un territori. El cas és que furgar, remenar o pegar-li foc al vesper ha estat sempre una pràctica habitual entre governants que freguen la desesperació i que de manera covard  s’ho juguen tot a la carta d’estimular l’odi social envers eterns rivals de l’imaginari col·lectiu. Com escrivia Fuster ¨l’odi a l’estranger, al foraster, ha estat sempre i a tot arreu, causa de grans bestieses i de decisions sublims, de crims salvatges i de poemes preciosos, de sacrificis sagrats i d’abusos remuneradors. L’estranger és un punt de referència polèmic, probablement imprescindible per a un patriotisme agressiu”.

I és això. Res més que això el que el govern de Rajoy ha orquestrat aquest començament d’Agost amb l’enrenou que s’ha organitzat al voltant del penyal de Gibraltar i que comença a fer riure a mig món. Que si us anem a fotre una taxa d’entrada i sortida, que si les aigües són espanyoles, que si us bloquejarem l’espai aeri. Aneu amb compte pirates anglesos que els espanyols som encara una potència de primer ordre i nungú no gosa vacil·lar-nos. Arrabassada absolutament deplorable i suicida d’uns governants acovardits per la seva impotència davant una crisi a la que varen abocar un estat sancer durant lustres, i més recentment avergonyits davant uns ciutadans que observen com, a sobre d’inútils, han estar còmplices dels escàndols de corrupció més aclaparadors de la història recent de la democràcia espanyola.

Rajoy i Garcia-Margallo han fet com Cristina Kirchner recentment amb  l’intent de llençar, 30 anys després de la invasió de les illes Malvines per part de la Junta Militar, una nova onada d’amenaces cap als anglesos. Inclús aprofita l’arribada d’un Papa Francesco  nadiu del país per tal de demanar-li que faci de mediador d’un conflicte imaginari.  Nacionalisme furibund fruit de la desesperació per tal de tapar els símptomes d’una greu crisis social i econòmica que afecta un país com Argentina on la inflació supera el 30% i la pèrdua del poder adquisitiu esdevé un problema de difícil solució. L’expropiació de Repsol fou una mica més del mateix car l’operació es va assaonar amb una bona dosi de patriotisme front a l’imperialisme espanyol.

Mentrestant el País Valencià pateix d’uns mesos ençà una nova descàrrega d’atacs als partits de l’oposició,  a la llengua i als signes identitaris per part un Partit Popular valencià que observa impotent com les enquestes s’entesten en fer-los fora del govern després de vora a vint anys de mandats ininterromputs. Els seus ideòlegs actuals encapçalats per Serafín Castellano i Jorge Bellver (Blasco ja no hi és) han decidit que és precís tornar a servir-se d’aquell vell recurs que tants bons resultats va donar a la dreta valenciana poc després de la Transició espanyola. Valencians aneu amb compte que podeu caure en mans d’un tripartit radical i catalanista que no dubtarà en vendre el país als veïns del Nord. L’ofensiva ha començat mesos enrere amb la prohibició expressa d’emprar el terme País Valencià a Les Corts Valencianes i a qualsevol document; s’ha continuat amb l’intent de fer-nos creure que l’origen de la llengua està en l’ibèric i poc o res té a veure amb el català, i recentment s’ha produït un intent de comparar qualsevol bandera no reconeguda per les institucions amb una bandera nazi. Es a dir, una senyera quatribarrada d’aquelles que solen representar a la majoria de municipis valencians, és susceptible de ser un símbol del feixisme. Agitant novament el vesper de l’anticatalanisme s’intenta de manera tossuda i irracional cercar la reacció del poble envers l’enemic comú negant la unitat de la llengua, plantejant relectures radicals i distorsionadesde de la història, i ja en l’eterna batalla de  l’àmbit educatiu es desvia el procés de substitució lingüística del valencià pel castellà a una suposada eliminació del valencià pel català. Els agitadors de la por i de l’odi tracten de previndre el poble davant el possible desembarcament d’un #tripartitoruina que poc o res té a veure amb aquell tripartit que va governar al Principat fa uns anys. Tàctiques miserables i poc democràtiques d’un grup de polítics incapaços, mediocres i esguitxats per innombrables casos de corrupció.