Manual del bon valencià

Acaba de caure a les meues mans una còpia del conegut com “Acuerdo de la sociedad civil por la Comunitat Valenciana”, que no és altra cosa que una mena de manifest que el Partit Popular valencià vol encolomar-nos a tots. Un grapat de fulls on obertament i de manera abjecta tracten de fer palés com de valencians es senten ells.

Servint-se d’un document que no va lligat a  cap proposta política o econòmica de calat, demanen a la societat unitat per tal de que es mentalitze en tirar endavant el país, mentre han començat a pidolar fa unes setmanes sense èxit el recolzament, entre d’altres, de les universitats i dels sindicats. Ara és el torn dels ajuntaments i imagine que  aprofitaran, com sempre han fet amb les seves majories, per a erigir-se, un colp més i servint-se d’un document sense trellat,  en els ferms sostenidors de lo nostre.

Insisteixen en com han defensat i defensen millor que ningú els interessos d’un poble que a hores d’ara frega la misèria econòmica i social justament per obra i gràcia dels que subscriuen el paperot; com de capficats estan amb trobar solucions que no especifiquen per al nostre futur. Fins i tot, i per si teniem cap dubte,  ens fan sabedors  de com d’orgullosos es troben de ser hereus de Jaume I, dels orígens d’un Regne que tingué unes Corts, uns Furs, una cultura i una llengua propis, això sí, matisant que “somos un pueblo leal con las instituciones, la nación española, el resto de España…”.

És a dir, la proclama aquesta, no és altra cosa que un document ofrenador que repassa lo bé que ho han fet fins fa ben poc, les magnífiques infraestructures que ens han deixat, l’atribució del desenvolupament del nostre estat de benestar. Millor dit, ens volen convèncer de que ho han fet tot estupendament i que solament els efectes d’una devastadora crisi econòmica mundial, han provocat que ara mateixa les coses no acaben de ser tal i com ells les havien projectat. La crisi els ha agafat amb el peu canviat  i sàpiguen vostés que ells no hi tenen res a veure.

Així doncs, si vosté és un bon valencià, hereu de “aquellos hombres y mujeres que fueron capaces de convertir gran parte de nuestra tierra en fértiles huertas y grandes bancales” , té el deure de solidaritzar-se amb aquest document. Ha d’unir-se a ells, als seus principis, al seu savoir-faire, al seu pensament, a les seues històriques posicions solidàries amb els més desfavorits, a la seva coneguda defensa per l’autoestima com a poble que dignament vol seguir avançant. Veges tú, llegint açò, jo que com a valencià de les comarques del nord que pensava que aquesta gent no s’estimava la llengua pròpia, la història particular o  els trets identitaris, em trobe desconcertat, confós i atabalat. No solament són els millors valedors que tenim en allò que sempre hem pensat que ens havien volgut confondre, no. Ara també, i sembla que en veu alta reclamen una financiació que estiga d’acord amb el  nostre pés i les nostres necessitats, i que reconega l’esforç de tots els qui compartim i habitem aquesta terra.  I reclamen un Corredor Mediterrani que ja no ho és tant perquè s’oblida del tram entre València i Tarragona, i que  deixa a les comarques de Castelló, al seu teixit econòmic i a les futures generacions amb el cul a l’aire.  

Parlen, ara sí, d’aquells assumptes de vital importància dels que altres hem parlat des de fa molts anys. Semblen reconèixer de manera implícita, que som un poble emprenedor i treballador que ha estat durant anys espoliat i maltractat per Espanya. N’estan convençuts, clamen al cel i demanen tothom que s’hi sume a la seva croada possiblement perquè han acabat per adonar-se de que han caigut en desgràcia i a la metròpoli ja ningú els hi fa cas.

Això sí, vosté, bon valencià del carrer, vagi en compte de fer valdre l’excel·lent imatge de la Comunitat Valenciana i lluite amb totes les seves forces per a que el seu prestigi arreu d’Europa i del món mai torne a ser ficat en entredit. Que no estem tan malament, escolte. I nosaltres i les nostres polítiques erràtiques, inconscients i malbaratadores, no en som responsables de tot això.

 

De l’austeritat a la desigualtat social

S’ha mort la Maggie. Possiblement a hores d’ara sóc el ciutadà del món cinc-cents mil que escriu un article o un bloc sobre la Dama de Ferro. O el que fa cin-cents mil un. Tant s’hi val. 

El cas és que ha estat una d’eixes personalitats de la política que passen per la vida i que a ú li fan impressió. El primers records que tinc de la senyora Margaret Thatcher es remunten a la Setmana Santa del 1982. Llavors els pares m’enviaren per primer colp i tot sol durant un parell de setmanes a Eastbourne, sud d’Anglaterra a una família per tal de refrescar l’anglés.

Acabava d’esclatar la Guerra de les Malvines i aquella dona de pell blanca i mirada gèlida, aspra i determinada, eixia a les televisions de manera quasi incessant ataviada amb el seu sempitern vestit blau fosc . Després sembla que va lluir vestits amb altres colors. Fins i tot alguns experts en això de la moda, diuen que fou innovadora. No ho sé. Jo de menut sempre la veia amb vestits de color blau marí, com els que sovint emprava el seu admirat i protegit Augusto Pinochet.

Fa poc més d’un any i en visionar la pel·licula que repassava la seva vida i que amb excelsitud va representar l’acriu nord-americana Meryl Streep, vaig tindre ocasió de conèixer amb una miqueta més de detall el personatge.  La seva vehemència, força, impetuositat. Un temperament fort i implacable, que en ocasions fregava la violència psicològica amb els seus antagonistes, tant al si del propi Partit Conservador, com amb els rivals laboristes i d’altres.

Jo era allà, sol, lluny de casa i amb una mena d’estranya sensació de desemparança car estava a un país en guerra i no tenia una perspectiva acurada de la distància que ens separava d’aquells illots de l’Atlàntic Sud. Com és sobradament sabut Anglaterra es trobava enmig d’una crisi social aclaparadora amb vora a tres milions i mig d’aturats, la liquidació del sector de la mineria, la privatització de moltissimes empreseses públiques acompanyades dels seus  pertinents escàndols de corrupció,  i una inflació del 10% anual. El patriotisme, un colp més, va actuar com a catalitzador  però també com a analgèsic emmascarador dels problemes que patia una societat absolutament deprimida, estancada, i amb unes perspectives de millora bastant enrevessades.

Era fàcil endevinar que el país se’n sortiria victoriós ràpidament d’aquella batalla, però el cas és que la senyora primera ministra va aprofitar per endurir les seves posicions i qui sap si fins i tot insensibilitzar-se amb el seu entorn.  Pionera en implantar polítiques d’austeritat al bell mig d’una tempesta econòmica va aconseguir al meu parer que, malgrat que la renda per càpita va augmentar cap a la meitat del seu mandat,  les diferències al si de la societat anglesa es feren cada colp més notòries. 

Sumant etapes com a estudiant i afegint desenes de viatges durant dues dècades, conec els anglesos, el territori i la qualitat de vida. Les èlits del país procedeixen quasi sempre dels col·legis i universitats privades, i el nivell de vida o el cost de l’habitatge varien moltíssim del sud ric i pròsper a un nord amb ciutats grises, tristes i encara un pèl deprimides. La xarxa del ferrocarril és de les més dolentes d’Europa i la sanitat pública (NHS)  presenta en general unes mancances considerablement més notables que, fiquem-ne per cas, l’espanyola. Qui vol un tractament de qualitat i de garanties no dubta en acudir a la sanitat privada. 

País de contrastos entre nord i sud, però també entre nadius i immigrants que s’apleguen als suburbis dels grans nuclis urbans. Les revoltes que esclataren ara fa dos anys al barri londinenc de Tottenham i que s’expandiren cap a altres barris populars de la metròpoli i de ciutats com Manchester, Liverpool, Bristol o  Birmingham; deixen entreveure el malestar invisible i latent que la precarietat, l’atur i la marginació  segueixen encara hui provocant entre una societat que no s’ha recuperat d’algunes polítiques que desembocaren en desigualtats socials inadmissibles a l’Europa del segle XXI. 

Perplexitat i meninfotisme

Ens trobàvem a la fi dels anys setanta i la família sencera estava a punt de marxar a viure cap als EUA per a temps indefinit. Un xiquet, portava mesos demanant-li a son pare que el portara al futbol, primer, perquè el practicava tots els dies al pati de l’escola, i segón perquè els coneguts li explicaven sovint com d’emocionant era allò d’anar un diumenge a l’estadi. Aquella persistència tingué premi i el pare, que ni era gaire aficionat al futbol, ni tampoc es sentia massa arrelat a la ciutat on vivia, accedí a que l’infant tingués ocasió de presenciar un partit en directe. 

Aquell partit em va marcar de per vida. Era el primer colp que visitava el vell estadi de Castàlia del qual havia sentit molt parlar a casa car l’avi matern havia estat directiu de l’equip local alguns anys i fou el causant de que el camp tingués aquesta denominació en guanyar una mena de certamen celebrat ad-hoc cap a la meitat dels anys 40. Embogit per l’emoció de visitar un camp de futbol dels de veritat, amb graderies plenes, banderes i futbolistes barbuts i peluts -com s’estilava a l’època- sobre la gespa, estava plenament satisfet i agraït al pare. Era el darrer partit de lliga i el somni de tot l’any s’havia acomplit in extremis. Un parell de mesos després marxarem cap a Princeton i ja vaig oblidar-me de l’equip del meu poble fins unes dues temporades després.  

El cas és que, més endavant, es va editar un recull d’articles publicats pel pare a diversos mitjans. Jo  era ja adolescent i, encuriosit, vaig començar a  fullejar el llibre fins ensopegar amb un article titulat Estranya clientela la del futbol.   Allà hi parlava detalladament d’aquell -per a mi- inesborrable esdeveniment, i explicava que havia assistit a un partit manegat, on  a tots dos contrincants els hi valia un empat a zero per tal d’aconseguir el seu objectiu. El Castelló, equip de casa, es mantindria a Segona Divisió A, i el Recreativo de Huelva ascendiria a Primera. 

L’objectiu de l’article, però, era tractar de buscar una explicació al, tantes vegades, misteriós comportament de la gent. Tothom coneixia des de feia dies el resultat de la batalla, però allà estaven, milers de castellonencs emprant el temps i gastant-se els duros en un espectacle que ni era esportiu, ni tenia cap tipus d’emoció. 

Dimarts passat em va passar a mí el mateix. La Televisió de Castelló, que és una cadena d’àmbit provincial que tenim per aquestes comarques em va convidar a un debat en directe que tractava el tema de la Dació en Pagament, les possibles solucions legals, l’escrache i assumptes relacionats. Un dels convidats era un representant de la PAH. En aquest cas particular s’hi tractava d’una senyora madrilenya molt agradable que feia uns anys s’havia instal·lat a la capital de la Plana i que, pel que sembla, havia esdevingut una de les activistes més conegudes a la comarca els darrers mesos.  Com sol ser habitual en aquestes emissores, a poc de començar el programa s’obriren els telèfons per tal de fer els televidents partíceps del debat i posicionar-se amb uns contertulians o altres. Desconec si fou per desorientació o desinformació, però el cas és que tots els que trucàven volien fer sang. Buscaven culpables a la situació. De manera suau alguns tractaven de diluir les responsabilitats entre polítics i banquers, pero tots, absolutament tots, no dubtaven en fer palés que la veritable culpa raïa en les persones. Eren els veïns, els familiars i els coneguts els qui de manera egoïsta s’havien llançat a demanar prèstecs per tal d’adquirir pisos de luxe, villes a la platja, vehicles ben llustrosos o pantalles de plasma quaranta-vuit polzades.

Val, la culpa era dels bancs, però principalment de la inconsciència i l’atreviment dels altres. Cap ni un va criticar la manca del control del risc del Banc d’Espanya cap a les entitats bancàries i la seva exposició al cement. Ningú va jutjar o desaprovar de manera solemne que els bancs ho donaren tot a mileuristes amb contractes temporals. Els altres, els coneguts, els avars…aqueixos eren els que tenien la culpa de tot! La senyora de la PAH, incrèdula, em mirava mentre repetia sotto voce que açò de Castelló era increïble. Que a penes portava vivint a la ciutat cinc anys i el comportament, la deixadesa i la insolidaritat de la gent li resultaven absolutament desconcertants -“no sap vosté ben bé quants llibres, assajos i articles, s’han escrit sobre una cosa que ací anomenem meninfotisme, senyora”, vaig estar a punt de xiuxiuejar-li. Quatre lustres de poder popular i de control ferm dels mitjans han fet que molta gent perga la dignitat. Que s’avergoneixin de ser pobres i que, en lloc de maleir amb fermesa als qui ens han dut fins ací, tracten de buscar culpables entre els seus veïns i coneguts.

I fou un dels responsables de salvar El Saler del formigó qui pocs anys abans d’aquell partit de futbol va publicar el seu País Perplex. Allà el malaguanyat Josep Vicent Marqués es preguntava què podíem esperar d’aquesta societat nostra. Han passat quatre dècades i de debò que a molts encara ens costa de digerir la irracionalitat d’unes maneres de pensar que de vegades semblen fins i tot tragicòmiques.

Sens dubte que hi hagueren milers de ciutadans insensats, temeraris i imprudents que es llançaren massivament camí d’unes oficines bancàries que els hi esperaven amb els braços oberts. Però també quan circulem amb el cotxe sempre ens hi trobem a d’altre tipus d’imprudents que s’hi salten una senyal d’estop o un semàfor en roig. Fins i tot hi han de molts que agafen velocitats que superen amb escreix les que marca la Llei. I la Llei Vial sol estar ben regulada. Hi ha la guàrdia civil a la majoria de carreteres i autovies; hi ha la policia local que es fa càrrec del tràfic als nostres pobles i ciutats; i hi han centenars de càmeres i radars que vigilen acuradament la velocitat a la que hi conduïm.

Però és sabut que l’Estat representat pels successius governs populars i socialistes, i el Banc d’Espanya també van pecar de meninfotisme. Que no s’hi enviaven inspectors  a vigilar els comptes de Bancaixa, de la CAM o del Banc de València ni la seva exposició al monocultiu de la construcció.  Que, mentre molts dels seus amics guanyaven milions amb el formigó i la banca; les caixes i els seus directius acomplien sobradament uns objectius que els hi suposaven d’afegitó molts més milions en incentius. Tanmateix ningú no gosava aturar la pressió de la bomba d’aire que omplia una colossal bombolla. Ni van ficar semàfors, ni ficaren radars, ni enviaren  els agents pertinents i les famílies, moltes amb cotxes cars, nous i lluents, però sense frens suficientment potents, començaren a estampar-se. El model havia fet fallida i possiblement durant dècades estarem entre tots fent-nos càrrec de les conseqüencies. 

 

Recuperar el camp valencià

Si hi ha una comunitat autònoma a l’estat espanyol que ha patit -i pateix- amb virulència els efectes de la crisi que va començar a la segona meitat de l’any 2007, aquesta és sens dubte la valenciana. Els efectes de la crisi van lligats en bona mesura a l’estructura productiva de cada comunitat, i els valencians, que ja feia anys havíem començat a abandonar els nostres camps, havíem crescut des del començament de segle de manera esplendorosa a costa de l’especulació, la construcció, i en menor grau el turisme i els serveis. En els darrers quatre anys el PIB per càpita s’ha consolidat a la cúa de les CCAA, mentre que el numero d’aturats ha crescut de manera vertiginosa: tenim mig milió més de ciutadans aturats que al 2008 i una taxa mitjana al país del 28,1%.

No cal dir que a les comarques del nord, molt més vinculades i dependents del sector ceràmic i la seva enorme indústria -i serveis- auxiliar, la taxa supera amb excreix el 30%. Si ens centrem en el segment dels menors de 30 anys l’atur frega el 50%, dels quals més d’un 25% ,acadèmicament capacitats, es veuen foragitats del mercat laboral nacional i han d’emigrar a l’estranger per tal de tractar de trobar una feina mínimament decent. Perquè l’horitzó que proposen diversos economistes és absolutament descoratjador: cap a l’any 2014 el PIB valencià acumularà des de 2008 una caiguda del 10% i l’atur seguirà apujant de manera irreversible. 

La sort que tenim, i potser siga algo innat als valencians en general, és que enmig de les desgràcies i les  catàstrofes econòmiques surten persones que en compte de queixar-se o maleir un sistema que  -amb l’aquiescència dels qui han governat- ens deixa com a herència un panorama ben fosc, es decideixen a emprendre, a innovar, a invertir el seu capital, coneixements i il·lusions en projectes que a la llarga signifiquen una millora, no solament per a la seva situació laboral particular sinó també per a la comunitat en la que habiten.   

Comentava adés que el camp valencià ha estat gradualment abandonat els darrers lustres. El en altre temps potent sector citrícola ha estat víctima, per una banda d’un abandonament per part d’uns llauradors que invertiren en indústries, com especialment d’una important deslocalització puix moltes plantacions han estat traslladades cap a les Terres de l’Ebre o sobretot cap a un Magrib amb una mà d’obra més barata. A sobre de tot això, i tal i com podem observar des de les nostres autopistes, el paisatge ha canviat notablement, i  les amples extensions de tarongers de la costa valenciana han estat en molts casos reemplaçades per urbanitzacions i blocs d’apartaments.

Tot plegat hi constatem en general  eixe abandó del camp, però si ens fixem, i possiblement siga un cas aplicable a moltíssims nuclis urbans de tamany considerable, existeixen un bon nombre de camps i parcel·les al voltant dels nostres pobles i les nostres ciutats reservats  al ciment i que la crisi ha fet que queden erms, pelats i deserts. PAIs en suspensió o projectes urbanístics que quedaran ajornats per a dècades faciliten la recuperació d’un sòl que necessàriament hem de recuperar i que de debò, i amb la implicació d’emprenedors i d’administracions locals, han de significar la creació d’un bon grapat de llocs de treball.

I precisament algo així és lo que està fent el vila-realenc Hèctor Molina. Aquest jove emprenedor s’hi proposa recuperar camps abandonats per tal de convertir-los en explotacions agrícoles ecològiques i sostenibles emprant l’ús de les Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC) per tal d’optimitzar els usos de l’aigua o de l’energia. Tanmateix, l’objectiu té també un interessant component social i educacional ja que fomenta la formació de persones en situació d’atur per tal de reinserir-les en el món laboral. Una vegada format, el nou llaurador serà capaç de convertir-se en autònom i gestionar la seva pròpia explotació agrària, la qual sempre comptarà amb el recolzament del seu professor per tal de rescatar llavors i varietats de productes  agrícoles autòctons  o potenciar el conreu de varietats de cítrics locals abandonades, com d’altres productes ecològics als que se’ls donarà suport també pel que respecta a la seva comercialització.

Cada colp són més els ciutadans europeus que se n’adonen dels avantatges que suposa el consum de productes de  km.0 , aquells que els llauradors locals, com havia sigut tota la vida, ens subministren bàsicament com a producte fresc o de temporada. Aquest projecte de recuperació del camp i d’agricultura de proximitat ha vist la llum a diversos municipis valencians i possiblement s’estendrà per molts altres arreu de l’estat espanyol.  

A banda de l’esmentada recuperació de sòl agrícola i de tenir una important base social amb la creació de llocs de treball, l’agricultura de proximitat aporta valors afegits per al consumidor com ara la seguretat o el coneixement de l’origen del producte i els seus mètodes de conreu, o d’altres de tipus mediambientals ja que els productes que creixen al costat de casa estalvien en embalatge, combustible o la reducció en les emissions de diòxid de carboni. El productor s’apropa al consumidor evitant tota una llarga cadena d’intermediaris alhora que s’estableix una relació de qualitat-preu molt més justa i raonable per a totes dues parts.