L’ocàs de Don Carlos

La vesprada del 22 de Març de 2013 no ha estat una vesprada més a Castelló. Ni a la resta del País Valencià. Ni tampoc a la resta de l’estat espanyol. Fabra, Don Carlos, l’animal polític que ha dominat i liderat amb fermesa durant més de vint anys el Partit Popular arreu de les comarques castellonenques, ha dit pràcticament adéu de manera definitiva al darrer càrrec amb el que tenia encara un cert vincle polític com era la presidència d’Aerocas, la societat promotora del que ha estat el seu projecte polític més ambiciós: l’aeroport sense avions que ha pegat la volta al món.

La notícia, un tant insòlita i sorprenent coneixent la trajectòria del personatge, ha estat com el ressò d’un espetec a les xarxes socials i als mitjans digitals. La bèstia que xafava fort, que es treia del mig les veus dissonants, i que sempre acabava per sortir-se’n de tots els embulls possibles ha renunciat a continuar tele-dirigint el seu joguet favorit. I possiblement ha renunciat perquè d’alguna manera ha acabat per assumir que el seu caprici, la seva fantasia personal,  ha deixat de tindre qualsevol tipus de recolzament, no solament per part del Consell que presideix qui fou en altre temps el seu dofí, sinó per una societat que pateix les conseqüències d’una crisi que ell mateixa i aquells que practicaren les seves mateixes polítiques començaren a crear fa més d’una dècada.

El monstre ha acabat per engolir-se la persona, i aquesta, marginada, debilitada i sense forces, ha hagut de plegar. Els dies de vi i roses en que el seu poder era omnímode i Aznar estiuejava al terme d’ Orpesa queden molt lluny i la gradual eliminació de la primera línia política, tant de la seva persona, com de la seva guàrdia de corps ha estat significativa els darrers anys.  Sense cap càrrec orgànic ni institucional, i enxampat enmig  d’un fum de processos judicials, el Virrei de la Plana que va començar a construir el domini del territori des del seu càrrec quasi vitalici com a Secretari General de la Cambra de Comerç de Castelló (va accedir amb vint-i-cinc anys d’edat) diu pràcticament adéu per la porta de servei alhora que va posant també fi a la seva trajectòria professional al mateix despatx on tot va començar.  

Llest, agosarat, simpàtic, elegant, carismàtic i generós amb els seus, va aprendre des de ben jove que el veritable poder raïa en la capacitat d’influenciar sobre el seu entorn, en aquest cas el d’una societat provinciana i agrícola que començava a evolucionar i a desenvolupar-se a nivell industrial. Fabra, va bastir relacions molt fortes amb prominents empresaris del sector ceràmic; va aprendre a aconseguir financiació per a les seves campanyes alhora que convencia fàcilment els propis industrials de la necessitat de comptar amb mitjans de comunicació propis, com ara diaris i televisions locals d’arrel conservadora i fidels a la seva causa.

La consecució del poder absolut a nivell provincial va trigar uns anys, però un colp instal·lat va teixir  ràpidament una xarxa clientelar arreu de totes les comarques del nord que el dugueren a repetir èxits electorals sense precedents fins al punt en que a hores d’ara més del 80% dels municipis de la província de Castelló estan governats pel Partit Popular. L’influx de Carlos Fabra arran de la societat castellonenca ha estat tan gran que se dóna el cas de que se li han perdonat sempre els seus excessos o les seves pràctiques il·licites com ara el cobrament de comissions pel tràfic de pesticides il·legals i d’altres que possiblement no arribaran a ser conegudes mai.

La potència i la magnitud del seu lideratge dintre de la formació popular possiblement sols és comparable amb el que té Rita Barberà també des de fa molts anys al Cap i Casal, i  si no estiguérem travessant un context lligat a una crisi econòmica i institucional generalitzada, ni tan sols el  renovat Consell d’un Alberto Fabra i un Pepe Císcar farts d’unes maneres d’entendre la política que erosionen cada dia un poc més els nivells d’intenció de vot popular, hagués estat capaç de forçar l’abandonament d’una figura clau per a entendre la política valenciana de les darreres dues dècades.
 

De Las Vegas al País Valencià

Fa poc més d’una dècada vaig tenir l’oportunitat de visitar en un parell d’ocasions i per motius de feina la inversemblant ciutat de Las Vegas. No em feia especial il·lusió anar-hi, però sí que sentia certa curiositat per tal de poder observar de primera mà com s’havia pogut alçar tot allò al bell mig de l’àrid comptat de Clark, a l’estat de Nevada. La ciutat havia començat a expandir-se cap a la meitat del segle passat però fou realment a partir de 2001 quan la seva àrea metopolitana esdevingué el centre de població amb major creixement de tots els Estats Units engrandint-se tant a lo alt com a lo ample, alhora que els preus de l’habitatge començaven a unflar-se.

La bombolla, tal i com va passar al País Valencià i a molts altres indrets de l’Estat espanyol, va arribar al seu cim cap a final del 2007, i a partir d’eixe instant els preus començaren a caure de manera vertiginosa. Els preus es desplomaven fins al punt en que cap al 2009 s’organitzaven tours específics per a compradors interessats en treure profit de les substancioses ofertes que oferia l’aleshores decadent mercat immobiliari. Sigui com sigui arribats al 2012 els preus a Las Vegas van començar a estabilitzar-se mentre a les nostres comarques seguim observant com el preu de mercat d’aquelles propietas que vam adquirir al 2005 o al 2006 segueix sense tocar fons. 

Arribats ací hem observat similituds, encara que el que ens ha diferenciat als ciutadans hipotecats valencians dels habitants de Nevada ha estat bàsicament el tracte que les administracions i el sistema bancari ens han dispensat. Als Estats Units els bancs no tenen la possibilitat de perseguir la persona durant la resta de la seva existència per un error comés en ple boom immobiliari. Els americans tornen les claus de la casa al banc i aquest fica la propietat en venda fins que un nou comprador hi arriba i s’instal·la de nou al mateix habitatge. El banc assumeix les pèrdues al seu balanç comptable i tothom continua endavant, més vell, i possiblement una miqueta més savi. Allà li diuen co-responsibility. Acreedors i deudors paguen un preu per la seva errada i tothom comença de nou. Totes dues parts són adultes i diguem-ne que es sacrifiquen per tal de solventar l’embolic. Aixina funciona als EUA i -també- allà ho anomenen capitalisme o més acuradament procés de deleveraging, es a dir, el banc assumeix la reducció d’una part del seu passiu mitjançant la conversió en liquiditat o cash d’una part dels seus actius, que en aquest cas serien les vivendes hipotecades que ha hagut de quedar-se en propietat.

I així, com he dit adés, allà la situació comença a redreçar-se mentre que ací i entretant no gaudim d’una Llei de Dació en Pagament efectiva, els preus de l’habitatge seran susceptibles de continuar caiguent alhora que l’excés de persones enxampades en hipoteques a les que no hi podran fer front es farà més i més gran. 

El negoci dels bancs -tinc bastants amics que treballen al sector-, és precisament el de prestar diners. En general, els bancs volen començar a prestar diners i a hores d’ara es troben davant a una desastrosa situació de bloqueig. El problema que s’hi troben és el d’haver de fer front als prèstecs de la famosa recapitalització de fa uns mesos. Com es sol dir col·loquialment, ens van vendre la burra de que els bancs a Espanya gaudien en general d’una magnífica salut. Els nostres bancs es suposava que eren dels que millor capitalitzats estaven a Europa però resulta que tot i haver demanat el rescat, no poden fer front a la greu crisi del mercat hipotecari. La cabuderia d’un govern popular que s’hi nega a canviar la legislació i que s’entesta en continuar amb retallades i mesures d’austeritat extrema ens condueix a un clima econòmic difícil de capgirar.

De tornada a Las Vegas i sense buscar símils amb els pantans de Franco, cal recordar que després de la Gran Depressió americana fou precisament Roosvelt qui va dur endavant la construcció de la imponent presa de Hoover que abasteix d’aigua la ciutat i el seu entorn. Amb mesures com ara el desenvolupament d’un munt d’infraestructures com autopistes, preses de contenció, construcció massiva de vivendes de protecció oficial, de col·legis o  d’hospitals, el President Roosvelt va combatre de forma valenta la crisi més virulenta que fins aleshores havien patit els EUA.  A mig termini la demanda va anar creixent i l’economia paulatinament va tornar a la normalitat en la dècada següent.