Purgant la desfeta

Imagine que sóc un de tants ciutadans valencians que sovint -massa sovint- es pregunta què hem fet els qui habitem aquesta terra per a merèixer el menyspreu que darrerament venim patint des de Madrid. Hom cavil·la com és possible que una comunitat autònoma que fou la tercera que més vots va aportar a la victòria de Rajoy i que ha mantingut una fidelitat sense límits al Partit Popular durant els darrers 17 anys es troba sobtadament tan maltractada i menyspreada  en matèria fiscal. ¿Per què no pintem fava? ¿Per què ja no tenim  ministres o alts càrrecs a l’entorn de Rajoy? ¿Què queda de l’anomenat poder valencià dels governs d’Aznar?

No cal viatjar massa lluny en el temps per a recordar com els populars valencians es vantaven sovint de la sort i el privilegi que teniem per tenir ministres com Trillo, Zaplana o Juan Costa a la capital de l’Estat. Dies de vi i roses on els diners fluïen en una mena de font màgica que després de buidar-se es tornava a omplir ràpidament. Resultava fàcil vendre-li al gran públic que, en contraposició a l’època socialista de Felipe González de la fi dels anys 80 i principis dels 90 on ens calés viatjaren cap a Andalusia i Catalunya en figura d’Expo, xarxes d’autovies meravelloses, AVEs i Olimpiades,  ara finalment arribàven  cap a l’est peninsular en forma de partides de pressupostos millorats, infraestructures més adients al que ens pertocava o fins i tot algun que altre parc temàtic. Res de més cert, ja que les balances fiscals sempre ens foren molt desfavorables,  però vet ací que els qui ens governàven i els seus mitjans sapiqueren treure molt de profit.

Han passat uns quants anys. Al voltant d’una dècada on hem sigut testimonis de com el poder omnímode pot arribar a carregar-se una societat. Dos lustres plens d’intensitat però també possiblement d’indolència d’una bona part de la societat valenciana refugiada en el seu meninfotisme atàvic i que  pràcticament han estat coincidents amb els governs de Francisco Camps.  Vora a deu anys on hem hagut de presenciar impotents com es malbaratàven els recursos de les administracions i del nostre sistema bancari, com la corrupció s’instal·lava en els nuclis de poder, i com es destrossava bona part del territori. A tot açò s’hi ha sumat una crisi econòmica sense precedents que, tot plegat, ha propiciat que a hores d’ara el conjunt del País Valencià camine sense orientació per una espècie de precipici social.

Un colp més, ha quedat palés que Madrid tampoc ens vol. Que durant un temps va fer com que ens estimava i afalagava quan semblava que, d’alguna manera, érem rics i tot era bonic. La realitat, però, és massa feixuga i ens ha deixat entreveure el que molts ja sospitàvem: ens trobem en mans d’un govern feble, arruïnat i liderat per un personatge  dòcil i mediocre. Un president que s’assembla a allò que els mariners anomenen  un timó de fortuna i que consisteix en, després d’haver trencat el timó original, fer gastar qualsevol aparell per tal de sortir d’un embroll i poder arribar al port. 

El que hem presenciat aquests darrers dies resulta absolutament aclaparador i amb el seu intent frustrat d’esmenar els Pressupostos Generals de l’Estat, el president Alberto Fabra, segurament està també purgant les negligències i les desfetes de qui li va precedir en el càrrec i d’aquells que durant tants anys li feren costat.

¿Adéu al Corredor Mediterrani?

Ara fa un any, i immersos en la pre-campanya de les eleccions generals del 20 de Novembre del 2011, els valencians assistíem bocabadats a l’ambigüitat manifestada pels dos grans partits estatals al voltant del famós Corredor Mediterrani. Els alcaldes de les capitals de província de la ribera mediterrània, amb una aclaparadora majoria de populars, celebràven al Casino Antic de Castelló de la Plana una cimera per tal de treure múscul i exigir al govern central els recursos necessaris per a dur termini la construcció del que consideràven una infraestructura fonamental per al creixement econòmic dels seus respectius territoris i que, a sobre, comptava amb el recolzament dels comissaris d’Indústria i Transports de la Unió Europea.

Aleshores, i mentre al si del PSOE Chaves desautoritzava  Blanco i defensava el Corredor Central, al  PP passava el mateix car el tàndem Aguirre-Cospedal tractava d’imposar el seu pes i el seu criteri al de polítics de la perifèria com ara el murcià Valcárcel o el valencià Alberto Fabra. Es a dir, els dos grans partits practicàven a la perfecció allò que tan bé se’ls hi dóna:  el joc de la indefinició permanent. En el cas que ens ocupa han atabalat els ciutadans amb el  futur d’una infraestructura que resulta vital per a la supervivència de la indústria valenciana en general i castellonenca en particular, i que és reclamada un dia si i altre també pel conjunt de l’empresariat local a través del  president de la Confederació d’Empresaris de Castelló (CEC), per la patronal taulellera ASCER, per les Cambres de Comerç valencianes o per la pròpia Associació Valenciana d’Empresaris (AVE).

Un exemple inequívoc de com de necessària és aquesta xarxa per a mercaderies el tenim a les comarques de  Castelló.  Els mercats que històricament  ha volgut consolidar  la indústria ceràmica castellonenca han estat els de la “vella Europa”, es a dir, França, Alemanya, Benelux o Regne Unit; bàsicament perquè hi ha una tradició en l’ús de la ceràmica com a element decoratiu i s’aprecia el seu valor afegit, per l’estabilitat de les seves economies i perquè pràcticament suposen una extensió natural al mercat domèstic. A estos països hem d’afegir el creixement de les exportacions a Rússia, les antigues repúbliques soviètiques i els països bàltics pel seu poder adquisitiu o inclús de clients tradicionals com Polònia. Actualment les exportacions a la majoria d’aquestes zones es fan per camió o per via marítima amb contenidors que voregen la península i bona part d’Europa fins als ports de Rotterdam, Hamburg, Gdynia o el mateix Sant Petersburg.

D’altra banda, tal i com va  assegurar la multinacional Ford,  amb el Corredor Mediterrani, el preu dels seus cotxes en destinació s’abaratiria en un tres-cents euros per vehicle la qual cosa podríem extrapolar a la ceràmica que resultaria uns euros més econòmica per metre quadrat, o la taronja que podria costar uns cèntims menys per quilo. Els propis exportadors de cítrics també van fer públic que als anys 80 s’enviaven milers de tones de taronges cap al centre d’Europa per ferrocarril i que a hores d’ara no es consigna ni una sola arrova amb aquest mitjà de transport. La indeterminació d’uns i altres era palesa mentre que  Compromís defensava amb contundència i per tot arreu com de  necessària esdevenia aquesta infraestructura i denunciava les errades que en el passat havien comés PP i PSOE invertint en línies d’AVE que s’hagueren de tancar-se per estar infrautilitzades.

Ens trobàvem en plena campanya electoral, el candidat Rubalcaba visitava a Vila-real l’empresa líder al sector ceràmic  i feia unes declaracions on parlava de potenciar la construcció per tal de donar impuls a la reactivació de la indústria més representativa de les comarques del nord, sense adonar-se de que, en un moment en que el mercat espanyol es troba en situació d’encefalograma pla, els incentius  més importants per a qualsevol fabricant passen per mesures com ara facilitar que els seus productes arriben a l’exterior d’una manera ràpida i que els faça més competitius, com per fer possible l’accés a vies de financiació més senzilles. Possiblement era sabedor de que populars i socialistes tenien clara la prevalència de la Travessera Central i ens enganyava a tots tractant d’aconseguir un grapat de vots. 

Sí, ja ha  transcorregut tot un any natural i aquestos dies hem pogut contemplar com a Rajoy no li ha tremolat el pols a l’hora de donar el vistiplau per a la construcció d’un nou AVE Madrid-Galícia de dubtosa rendibilitat però que passa per la Zamora natal de la Ministra de Foment Ana Pastor i arriba a la terra de la que ell n’és originari. Com gairebé sempre, uns i altres s’hi han ficat absolutament d’acord per a la inclusió d’aquesta infraestructura a la la Xarxa Transeuropea de Transports front a la resistència de Brusse·les i de la pròpia França que s’oposa a la colossal despesa i l’agressió al medi que suposa tenir que perforar els Pirineus.

No seria estrany que aquest impuls públic, definitiu i decidit pel Corredor Central tingués molt a veure amb la “deriva” independentista dels catalans i amb les darreres decisions del president Mas. Impotents davant la força de la democràcia i d’un poble que reclama el  dret a decidir sobre els seu futur, els governants espanyols juguen brut i prenen una posició de força davant Europa. S’hi entremeten en un terreny on són plenament conscients de que poden fer mal i gaudeixen de capacitat per a decidir ,de manera considerable, sobre un futur econòmic de catalans i valencians que segueix passant per les seves mans. De les infraestructures, de l’accés al crèdit i dels coneixements reals dels problemes de les nostres empreses depèn no solament la supervivència del nostre teixit industrial sinó també, i en bona mesura, el manteniment i la creació de milers de llocs de treball que a la llarga representen una millora de l’estat de benestar  i de la qualitat de vida dels qui habitem aquesta terra.

La demagògia més servil

És sabut que el govern de Rajoy va aprovar fa un parell de mesos una reducció de regidors arreu de l’estat espanyol que fregaria el 30%. Una mesura del tot populista en temps de crisi, car el clam dels ciutadans venia demanant mesures d’aquest tipus. En qualsevol cas, dos apunts importants. Primer: eixe percentatge de regidors eliminats són aquells sense dedicació exclusiva i que a penes hi cobren algun cèntim per assistència a comissions o plenaris. Segon: la mesura no s’hi podrà traslladar a la pràctica com a mínim fins al 2015, encara que mentrestant ha assaciat una de les demandes dels qui, immersos en la crisi, veuen els polítics com a paràsits socials.

Setmanes després d’aquesta decisió, el president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra,  ha decidit erigir-se en el més llest de la classe autonòmica, proposant una significativa retallada en el nombre de diputats a Les Corts: dels 99 actuals vol que passem a tenir 79. Caldria preguntar-se, però, si algú s’ha parat a pensar quin és el cost real d’aquesta reducció de parlamentaris tan demagògica. El pressupost de la Generalitat fou en el 2011, i en plena crisi, de 17.000 milions d’euros; i a l’exercici de 2012 ha estat reduït a 14.000 milions de la mateixa moneda. ¿Saben vostés quin és el cost d’aqueixos 20 diputats que ara resulten prescindibles? Doncs cal suposar que a penes fregaria els 2 milions d’euros. Per tal de tenir una mica de perspectiva: el pressupost mitjà per a la construcció d’un col·legi públic està al voltant de 3,5 milions; el d’un centre geriàtric -malgrat la mà de Cotino– al voltant de 9 milions; la prevenció anual d’incendis costa 95 milions d’euros. Í així es podria continuar amb les més diverses partides.

L’ex-conseller i professor valencià Andrés Garcia Reche afirmava recentment que l’autèntica democràcia residia molt més en el respecte de les minories, que en el govern de les majories. El País Valencià pateix un dèficit democràtic greu des de l’instant en que PSPV i PP (abans la UCD) pactaren la perversa barrera del 5% dl’accés a Les Corts per a la totalitat de la comunitat autònoma, un cas únic a l’estat espanyol, juntament amb el de Múrcia. Altres gaudeixen d’entre un  3% i un 5% per circunscripció. No cal ser massa despert per adonar-se de que els acords del  pacte entre les forces majoritàries han estat l’entrebanc principal per a que qualsevol partit aliè al seu establishment pogués participar de la política valenciana i quedara limitat a tenir una presència municipal un tant dispersa.

Eixa ha estat la voluntat històrica dels partits espanyols i eixa és la raó per la que un home posat a dit des de Gènova, submís, dòcil i impotent per a liderar un partit corroït per la corrupció i el desgovern, que es desfà entre baralles internes i que observa com noves maneres d’entendre la política guanyen cada dia més adeptes tracta de reduir la democràcia. No obstant, caldrà que una majoria qualificada voti a favor d’una reforma de l’Estatut d’Autonomía i el PSPV, que finalment es va abstindre a la votació inicial, tindrà moltíssim a dir en en cas de dur-se a termini l’esmentada reforma. Resulta evident que no vivim una democràcia plena i que, els hi agrade o no, la llei electoral ha de ser millorada, per a lo que l’anomenat referèndum Baldoví n’es una bona mostra.

Cada dia són més els valencians que farts del sempitern bipartidisme se n’adonen que hi ha alternatives, persones, i opcions engrescadores i modernes  que lluiten per una millora de les regles del joc democràtic, més concretament, treballen per un horitzó més just per a tots.  Tanmateix, i com va escriure Salvador Cardús fa uns dies, comencen a ser conscients de que, si Catalunya finalment assoleix la independència, tenen el risc de quedar encara més sols i abandonats en una Espanya que els hi ha estat encara econòmicament més depredadora i culturalment més inclement del que ho ha estat amb el Principat. Els pressupostos generals de l’Estat per al 2015 en són una bona mostra.