El bou feréstec

En Pere Gonell és un jove fort, enèrgic i amb una espatlla robusta. Té dos cavalls perxerons d’anques musculades que molt possiblement són néts dels que el seu pare feia gastar per tal d’arrossegar pins a la muntanya. El 15 d’Agost fou un dia important per a ell. La plaça major del poble, atapeïda de gent, esperava l’arribada del caixò d’un bou ferèstec de 584 quilos i que venia d’una llunyana dehesa de Salamanca. L’expectació era màxima i l’arribada dels animals de tir i dels joves de la penya taurina local va ser rebuda amb un fort clam. Uns minuts després Revoltoso, amb les dues banyes astellades va eixir del minúscul habitacle amb una embranzida potent i prometedora fins que als cinc minuts va deixar de moure’s. Havia passat massa hores sense menjar i sense beure, i de debo que havia perdut unes desenes de quilos. Es trobava fluixot i no sabia que a la nit havia de ser embolat.

Mentre Espanya despertava dilluns passat amb portades a l’uníson de tots els diaris i noticiaris destacant la gesta sense precedents de José Tomás al coliseu de Nîmes, és hora de que al País Valencià fem una reflexió sobre la tradicional festa dels bous al carrer. El mateix dia que el torero de Galapagar exhibia eixe mestratge tan privilegiat que frega el misticisme i passava per l’espassa cinc bèsties amb banyes (un bou de nom Indignado fou indultat), centenars de vaques, vaquetes, bous embolats, bous a la mar, bous amb corda, rodats o feréstecs , corrien pels carrers de desenes de pobles valencians. Es tracta d’una  festa que se n’ha anat completament en orris i que s’ha fet malbé; i a la que les administracions, vist que ara mateix es celebren més de sis mil festejos al país,  no han sabut o no han volgut posar cotes.

Sense haver estat mai antitaurí declarat, haig de dir que solament he estat dos vegades present a una correguda de bous. Un colp em convidà un familiar als Sanfermins i l’altre un compromís professional em va dur a seure a la priviliegiada zona de barrera de la Plaça de Bous de Castelló no gaire lluny d’un personatge d’ulleres fosques conegut a hores d’ara arreu del món per la seva afecció a construir i promocionar aeroports sense avions. Eren les festes de la meva ciutat i el propietari de l’empresa per a la que llavors treballava em va portar dues entrades per tal de satisfer la curiositat d’un d’aquells clients estrangers que carreguen desenes de contenidors de rajoles a l’any. A l’home li va agradar el començament, l’ambient festiu, la desfilada, la música, el paseillo i les primeres veròniques, fins que de sobte ens trobarem davant dels nostres nassos un animalot al que li brotava la sang a borbollons mentre  la punta de pica s’enfonsava en el seu llom. L’estranger em va agafar la mà i em digué que es marejava; que volia anar al bany. Li vaig dir que allò acabava de començar però immediatament va empal·lidir i em va demanar que fotéssim el camp ràpidament. No he tornat mai a anar-hi ni a veure cap correguda per la televisió i vull pensar que la decisió que fa uns mesos es va prendre a Catalunya és més que encertada.

Prosseguint amb l’assumpte de la tradicional festa que celebren, particularment a l’estiu, els pobles valencians; haig de dir que tinc un concepte diferent, senzillament perquè es tracta d’una festa també un tant diferent. Els bous al carrer, que com a exemple es celebren a 129 de 135 municipis de les comarques del Castelló, es poden mantenir però amb algunes lleis que delimitaren el desorbitat nombre de festejos, i alguns dels seus trets. Malgrat que diuen que la seguretat ha millorat molt des de l’any 2000, els pobles valencians acumulen més de 40 morts. Solament 4 en aquest estiu que tot just acabem, però amb un bon grapat de ferits. Cert, que és un espectacle de risc i que com diu el refrany, qui no vulga pols, que no vagi a l’era. Malgrat això, l’evolució d’aquesta festa ha agafat unes dimensions absolutament inadmissibles i desproporcionades, tant per l’esmentat i exagerat nombre d’exhibicions com pel que pateixen alguns d’aquests bous que fan centenars de quilòmetres i moren d’esgotament, com per les vaquetes ofegades als bous a la mar. Cert que, en general, no hi ha un maltractament desmesurat, però no fa gaire anys he arribat a vore bous amb albardes carregades amb coets o d’altres als que se’ls ha enganxat un carro a la matinada.

La festa res té a veure amb el que vaig presenciar de menut al poble dels meus besavis. Les vaquetes arribàven al poble seguint les dreceres dels pastors i els camins reials. Tothom s’implicava durant dies treballant per tal d’alçar unes barreres de fusta fetes amb troncs o cabirons que lligàven amb cordell d’espart. Els animals s’exhibien un parell de dies i la festa es tancava diumenge amb el repartiment de la carn d’un bou comprat entre tot el veïnat.  La tradició pot tenir continuïtat, però la mesura, la sensibilitat i el sentit comú de les administracions i dels ciutadans hauria de prevaler. Una revisió és, a hores d’ara, absolutament necessària.

Ritme i cadència

Comentava el president Mas que el procés d’independència dels catalans necessitaria d’un ritme i d’una cadència, és a dir, d’alló que en anglés anomenen el timing. No s’enganya el més mínim. Durant anys he practicat ciclisme de muntanya i de carretera a un cert nivell. Feia gastar un pulsòmetre precisament per tal de no revolucionar-me i gastar totes les forces a l’inici del dia i reservar-ne unes quantes per a les darreres hores. Tanmateix, la meva ceguera era tan gran que vaig instal·lar a casa un corró on, seguint les instruccions del manual, feia seguir la cadència de pedalada més adient al meu pla d’entrenament.  El procés de la construcció de l’estat català ha de dur-se necessàriament amb molta subtilitat, molt de seny i molta mà esquerra perquè malgrat que el recolzamant i el respecte pel sentiment  independentista ha madurat moltissim els darrers anys; els partits catalans i la ciutadania deuen de seguir treballant els propers mesos per tal de que, en cas de celebració d’un referèndum, el si gosara d’una majoria que -com ha comentat Joan Herrera– superara amb excreix el 70 per cent. A partir d’ahí, la societat estaria molt més cohesionada, Espanya s’ho miraria amb altres ulls i la mateixa Unió Europea s’ho prendria amb molta més serietat.

Mentre això passa al Principat, el País Valencià enceta el curs escolar i polític amb les tensions anunciades. Greus retallades a l’educació pública que han suposat l’acomiadament de molts professors interins i l’increment de les ratios d’alumnes per classe, subvencions a col·legis de l’Opus Dei que segreguen els xiquets i les xiquetes pel seu sexe, reducció de beques per a universitaris i preparació del terreny per a la implantació d’un model trilingüe el curs vinent en el que el valencià perdrà hores a les aules a costa de l’anglès. Són exposicions claríssimes d’un model que fa molts anys els populars valencians dissenyaren, i que també, amb el seu ritme i la seva cadència particulars, no té altra pretensió que aniquilar poc a poc la nostra llengua, la nostra cultura o qualsevol tret que ens identifique amb els orígens que compartim amb els altres territoris de parla catalana.

Abocats a que el valencià dispose de menys hores a l’ensenyament, de menys minuts a una Radiotelevisió Valenciana amb un futur incert i que mentrestant subhastarà els seus espais a les productores dels amics, hem hagut de patir també  a sobre el més que possible cop definitiu a les emissions de la TV3 al nostre territori, que després del vot contrari de PP i UPyD a la ILP de Televisió Sense Fronteres podria deixar l’afer definitivament en un atzucac. Les impúdiques, inversemblants  i eternes al·legacions  tècniques, han estat  barrejades amb la crisi per tal de fer palès a tothom que la situació econòmica també ho impedeix a hores d’ara. Tot plegat,  no han fet sinó demostrar una vegada més com la dreta centralista entén la pluralitat, la llibertat d’informació i la llibertat d’expressió.

La darrera setmana ens preguntàvem què ens passaria als valencians l’endemà de la independència de Catalunya. No ha estat precís esperar a eixe dia per tal d’almenys poder fer-ne un tast. Polítics com ara el veterà diputat autonòmic Rafael Maluenda, el conseller Serafin Castellano o el mateix vicepresident de Les Corts, Pepe Císcar  han estat àvids en refermar el seu valencianisme i inclús defensar  l’idioma valencià. La Comunitat Valenciana  corre greu perill, el secretari general dels socialistes valencians Ximo Puig simpatitza amb l’independentisme i treballa maquina un pacte amb els radicals de Compromís i d’EU. El vesper no ha trigat en ser sacsejat i la Batalla de València sembla estar novament servida.

 

Mirant al Nord

Sense dubte som molts els valencians que aquestos dies mirem al Nord. Els esdeveniments que s’apropen com ara la Diada de l’11 de Setembre, el rescat demanat pel govern que preseideix Artur Mas, la declaració d’independència d’un parell de viles, el ressò a la premsa internacional i el rebombori generalitzat fan pensar que algun dia Catalunya serà un estar independent. Inclús sembla que el propi Durao-Barroso va reconèixer a Ramón Tremosa que el principat té “el mateix dret a ésser independent que Eslovènia”.

L’enrenou és immens i la cosa -malgrat que trobe que passaran un anys, i que els mecanismes són més complexes del que hom pensa- sembla agafar forma i fer que un munt de gent es plantege quin escenari ens quedaria als valencians l’endemà de la independència dels veïns al nord del Sènia. El sociòleg Vicent Flor ens ha deixat una magnífica reflexió aquesta mateixa setmana en altre mitjà digital provocant el nèguit entre molts ciutadans desitjosos de saber què ens presentaria un esdeveniment d’aquest calibre, com ho viuria la nostra societat i com ho digeriria la nostra classe política.

Ho he comentat en algun altre fòrum o conversa privada: sóc dels que pensa que la societat valenciana tendiria a fragmentar-se més encara i a polaritzar les seves sensibilitats. Una bona part del blaverisme integrat al si del Partit Popular valencià faria l’impossible per atiar el vesper de l’anticatalanisme més brutal. A ells s’hi afegiria eixa part de la població que es sent més espanyola que valenciana i, tot plegat, podriem trobar-nos davant polítiques encara més devastadores amb la nostra llengua i la nostra cultura.  D’altra banda, és ben plausible que  davant un marc tan regressiu el valencianisme polític i de progrés, representat a hores d’ara pel Bloc i per la Coalició Compromís ,es refermara com a força i gaudira d’un recolzament molt més ampli.

Partits com ara Pspv-Psoe i EU que obeixen a Madrid vorien com bona part de la seva gent tenderia també a demanar posicionaments més clars pel que respecta al País Valencià i la defensa dels seus trets identitaris.

Malgrat totes aquestes suposicions, vull pensar també que un percentatge important de la població maduraria cap a un estat de pensament reflexiu;  i que amb el pas del temps inclús aniria adquirint posicions raonables i sensates vers eixe nou estat independent i pròsper, que gradualment incrementaria el seu nivell de benestar, el seu PIB o la seva renda per càpita. De debo que molts passarien a mirar-s’ho d’altra manera.