El procés

La meva germana, que treballa com a investigadora a l’Institut Carlos III de Madrid, em comentava recentment que una part considerable dels seus companys i companyes es consideraven progressistes. Gent que no vol saber-ne res del Partit Popular i les seves polítiques retrògrades en matèries com ara el matrimoni entre homosexuals, l’avortament o els  recolzamanents incondicionals a la gran banca, a l’Esglèsia i als poders de Frau Angela Merkel. Companys i treballadors públics que s’indignaven també amb les retallades per tot arreu que està patint la sanitat i l’educació a l’estat espanyol, i com no, les restriccions i els entrebancs que ells com a professionals de la recerca han sofert des de fa molts anys amb governs dels dos partits majoritaris.

En resum, sembla que entre els investigadors més brillants que hi ha a Espanya, hi predominen els que es consideren progressistes, i que els conservadors representarien una insignificant minoría. Vet ací, però, que no tot és una bassa d’oli a l’hora d’anar a fer el café. Aquesta gent tan crítica, tan respectable, tan viatjada, tan qualificada i tan presumptament respectuosa amb les idees dels demés acostuma a enfurismar-se en escoltar qualsevol notícia o comentari que tinga algo a veure amb els nacionalismes de la perifèria. I no diguem l’enuig i la urticària que arriben a sentir quan l’interlocutor d’origen valencià o català, tracta d’explicar-s’hi i de fer palés el seu punt de vista personal del que passa a la comunitat autònoma on va nèixer: “s’encenen en flama i no atenen a cap raonament”, comenta en Marçal, bioquímic d’Alfafar (Horta Sud) que treballa també al mateix centre.

I és que si ens atenim als esdeveniments dels darrers mesos, ens adonem que estem davant una regressió democràtica brutal. El govern del Partit Popular que encapçala Rajoy no ha deixat d’encebar l’afany dels sectors del mass media més reaccionaris, afavorint la difusió d’un discurs on l’Estat de les Autonomíes ha fet fallida i és el causant de totes les desgràcies que pateix el Regne d’Espanya. La potència del missatge és, tan forta, que ha fet saó entre la clientela tradicional però també entre bona part de la progressia.

Eixe moviment polític, tan ben definit i tan ben articulat, anomenat espanyolisme o nacionalisme espanyol que referma el caràcter nacional prevalent i únic d’Espanya sobre qualsevol regió de la perifèria està d’enhorabona i l’embranzida dels periodistes, politòlegs i públic en general al carrer i a les xarxes socials està més que justificada. I sort que les estadístiques assenyalen que un 60% del dèficit fiscal espanyol correspón al Govern Central, i sols un 35% a les Autonomíes .

Inclús un polític del Partit Popular a València, com l’ex-conseller Vicent Rambla denunciava a principi de 2012 el dèficit de més de 8.000 milions d’euros que arrossegava el País Valencià i parlava clarament de la ineficàcia del model de financiació autonòmic actual i els danys que això hi provocava. Val a dir que el Govern Valencià, com ja s’ha difós arreu del món, ha estat l’exemple més clar de mala gestió, malbaratament de recursos i corrupció, però Catalunya, malgrat patir un dèficit sensiblement superior, s’ha excedit també en la despesa pública fins a trobar-se en la posició de no poder fer front al dèficit marcat pel Govern de l’Estat hi haver de demanar el maleït rescat.

La situació és greu i el camp està sembrat per a que la pressió mediàtica vaja en augment i en un o altre lloc la corda acabe per seccionar-se. Arengats pel discurs del govern, pels rescats a les CCAA, i per la dèria de polítics populistes, demagogs i feixistes com ara Toni Cantó, Rosa Díez, Enrique de Diego o Mario Conde, les goles de llops esteparis i de molts espanyols de bé comencen a demanar sang i a degotar odi.

L’Estat Autonòmic que valencians i catalans hem anat construïnt a la llarga de trenta anys està patint el atacs més ferotges que possiblement hem viscut mai i les polítiques que condueixen a un procés regressiu i centralitzador estan despertant simpaties en amples segments de la societat. És moment de reflexionar i de trobar consensos entre els qui sempre hem defensat la democràcia i els drets històrics de la terra que habitem. No ens podem deixar arraconar perquè senzillament no m’imagine tornant als carrers, ara  amb les meves filles, per tal escridassar de nou allò de Volem l’Estatut o Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. El passat està tancat i els esdeveniments han deixat clar que moltes coses no es feren bé ni a Catalunya, ni a València, però la voluntat d’un poble que lluita per una causa justa ha de ser suficient per a redreçar la situació en el futur.

La banalització de la corrupció

Durant els darrers quinze anys he tingut ocasió de viatjar per diversos països àrabs, tant a l’Orient Mitjà (Palestina, Jordània o Turquía), com al Nord d’Àfrica (Marroc, Tunísia i Egipte). Són viatges dels que, en general, guarde un bon sabor de boca, tant pel tracte i l’hospitalitat de la gent (insuperable quan vas per feina) com pel xoc i el contrast que suposen la llum, el paisatge i el caos urbà.  I es que al circular amb el cotxe per un barri de Ramallah, per l’extraradi de Sousse o per les afores d’Aswan, les sensacions i el panorama són pràcticament els mateixos: fem i enderroc per tot arreu, clavegueres i obres sense acabar, carrers a meitat asfaltar i enormes cases de pedra blanca mig abandonades o també a meitat construir.Es a dir, resulta senzill per al visitant deduir que per als governants d’aquelles terres, l’urbanisme i la salubritat de les ciutats no estan entre les seves prioritats, com no ho semblen estar tampoc l’educació, la sanitat o el respecte per les regles més essencials del joc democràtic.

Van haver de produir-se les revoltes a Tunisia, a Egipte  i a Síria per a que Occident es fera ressò de la situació real de la població en alguns d’aquestos països àrabs, la qual certament res tenia a veure amb allò que ens presentaven a les pàgines webs, als follets turístics de les agències de viatge o al paper couché de les revistes de saleta d’espera.

Els europeus que no han estat allà comencen, per moments, a adonar-se de que aquelles idil·liques destinacions turístiques plenes de resorts, monuments i hotels de luxe, no eren més que els aparadors de règims militaritzats i cleptòcrates encapçalats per reis i dictadors que durant dècades s’havien dedicat exclusivament a vetllar tant pel seu propi enriquiment com pel de cohorts senceres de familiars, parents i aduladors que  ocupaven els principals càrrecs, tant a les administracions públiques com a les més prominents empreses privades, i en base als quals havien estat sempre atrinxerats. Eren règims on imperava la por, la manca de transparència, la desinformació, la mentida i la falsa aparença, i on qualsevol guia turístic tenia prohibit parlar dels seus governants.

No massa lluny del Magrib hi ha un xicotet país on el clima cada volta és també més desèrtic, la terra més àrida, i on el cement i els desastres urbanístics fa temps que comencen,  dissortadament, a formar part del seu paisatge urbà. Un tros de territori on la taxa d’atur segueix creixent a costa d’uns empresaris i d’uns autònoms que no tenen accés al crèdit per a emprendre i crear llocs de treball perquè algú un dia va malbaratar els seus diners i algún altre va vendre les seves caixes. Un país que porta ja lustres governat per una classe política que ha bastit el seu poder amb pràctiques tan fosques i poc democràtiques com la corrupció desmesurada, el clientelisme, l’aparença de que tot és meravellós, l’engany al ciutadà i el control dels mitjans públics de comunicació.

Un País Valencià que, per a la nostra desgràcia,  s’ha ficat en molts aspectes al mateix nivell  d’alguns dels països àrabs esmentats, i en el qual, tal i com ha passat a l’Orient Mitjà, al Nord d’Àfrica i inclús a la Itàlia de Berlusconi, la corrupció ha arribat a formar part del sistema passant a ésser assumida, digerida i banalitzada per una bona part de la població.

Fins no fa gaire temps,  és poc possible que aquest tipus d’article d’opinió despertara el més mínim interés entre  tota eixa col·lectivitat. Pressento que algo està canviant i que, tips d’observar els resultats de tota una manera d’entendre la política, cada dia que passa hi ha més gent que es resisteix a seguir recolzant un Consell que permet que fins a onze imputats s’asseguin a Les Corts  mentre continua afavorint els interessos econòmics, educatius o sanitaris d’unes minories penalitzant els de la majoria, i que, a sobre, atempta contra el nostre territori, la nostra llengua i la nostra cultura pròpies. És per tot això que cal mantenir la tensió a les institucions, als mitjans i al carrer,  i fer-li veure a la gent del nostre entorn que deixe a una banda el clàssic meninfotisme  valencià i se n’adone de que les coses necessàriament han de millorar alhora que de cap de les maneres hem de permetre-nos la més mínima pèrdua d’autogovern. La desfeta que, encara a hores d’ara, segueix perpetrant  la dreta ofrenadora ha estat ja suficientment sagnant.

L’odi, l’entorn, l’educació

En uns dies en que al País Valencià el Consell ha aprovat -un colp més sense consens- un decret on es dupliquen les hores d’ensenyament en anglés a costa de reduir les hores de valencià en l’enèsim atac al nostre maltractat patrimoni lingüistic, la incomparable finestra que suposa la celebració d’uns Jocs Olímpics ha permés entreveure el món sencer com se les gasta una bona part de la població espanyola envers qui pensa de manera diferent respecte al concepte mesetari de nació.

L’atac que ha patit el jugador de hockei Àlex Fàbregas, per part d’allò que anomenen la caverna mediàtica, però molt especialment els atacs i amenaces que ha rebut a les xarxes socials fan palesa de la idea i el pensament retrògrad, anti-democràtic, ple d’odi i contrari a la llibertat d’expressió que afecta a una considerable fracció de ciutadans de l’estat espanyol. Fàbregas, com a ciutadà lliure que habita a l’Europa del segle XXI, ha comés el greu error de fer públic el seu pensament mentre es deixava fins l’última gota de suor lluitant per la samarreta d’un país que no considera seu. Possiblement ha proclamat allò que molts altres mai s’atreviren a revelar durant dècades convençut de que la societat on habitava gaudia de certa maduresa i que malgrat existiria la possibilitat de rebre algún atac, hi hauria una part de la població discordant que almenys hi seria un tant respectuosa.

La ferocitat dels atacs, les amenaces de mort i els aldarulls que s’han aixecat a la xarxa han fet que mitjans de diversos països i continents s’hagin adonat de la dimensió que arriba a tenir l’odi espanyol vers els nacionalismes de la perifèria i les seves llengües. Sense voler, Àlex, ha donat a conèixer al món un fenòmen que els qui hem estat educats en una llengua diferent a la castellana i els que no ens sentim necessàriament espanyols, venim patint des de fa dècades.

I precisament, a sobre de l’entorn i dels mitjans, l’educació hi té moltissim a veure. Els darrers anys treballe i passe centenars d’hores d’avió i de cotxe amb dos companys als qui admire pel seu entusiasme i per la seva dedicació. Joves professionals universitaris, formats i competents, que tenen un munt de coses en comú però als qui l’entorn on han crescut i les empreses on desenvolupen la seva activitat laboral han fet que la seva visió d’un país i una llengua que no són les maternes en cap dels casos siguin completament antagònics.

Javier, s’ha criat al Grau de Castelló fill de mare gaditana i pare cordovés. Van arribar a principi dels anys setanta per tal de treballar a les plantes petroquímiques que aleshores s’instal·laven a un districte marítim on sempre s’ha escoltat el valencià al carrer. Arribaren a aprendre una llengua que a penes fan gastar en els temps que corren i malgrat reconèixer haver crescut com a  fan del Barça, a hores d’ara  reivindica sovint la seva espanyolitat, el seu anticatalanisme i, fins i tot, el que el Partit Popular ha fet tant a Castelló com a la resta del País Valencià. El Juanjo, per contra, es va criar a Ripollet. La mare era de Jaén i el pare, nascut a Còrdova, havia trobat feina com a peó de la construcció. Ell mateix reconeix haver treballat també de peó per les nits per tal de pagar-se els estudis i a hores d’ara té una posició important a una destacada multinacional catalana. Fa gastar sempre el català tant com fa visible l’agraïment i el respecte  per un poble que va acollir la seva família i que els hi ha ofertat a tots oportunitats. I això que es seguidor declarat del Reial Madrid. Freqüentment es sorprén, i fins i tot, s’indigna pel que veu que ocorre a València; pel deteriorament de la llengua o per la corrupció, els abusos i el malbaratament dels recursos que hem hagut de patir per estes comarques.

Estic segur que un colp acabades les vacances, ú tractarà de fer-me empipar amb algun comentari sobre el Fàbregas. L’altre, discretament, obviarà la circumstància i si espontàniament surt el cas a la conversa defensarà el dret de l’esportista a expressar-se lliurement.

Indulgència plenària

Sembla que el President de Les Corts Valencianes, Juan Cotino, ha fet una passa més per tal de guanyar la indulgència plenària. Com que ésser  membre prominent de l’Opus Dei, assistir a Missa diària, i tenir despatxos i domicilis farcits de crucifixes i marededéus  potser no siga suficient, convé de vegada en quant passar a l’acció directa i contundent.

En una setmana en que el Ministre de Justícia espanyol, Alberto Ruiz-Gallardón anunciava modificacions substancials i manifestament retrògrades a la llei de l’avortament per a després de l’estiu, Cotino, que no estava convidat al col·loqui, ha decidit sumar-s’hi de bon grau proclamant
que les dones haurien de veure una ecografia en 3D del fetus abans d’avortar.

Malgrat quedar bona part de l’opinió pública, un colp més,  estupefacta davant les declaracions del polític de Xirivella, qualsevol que hagi seguit una mica la trajectòria d’aquest talibà de la política valenciana no hauria de resultar sorprés per tal bestiesa, perquè el solc que ha deixat al seu entorn els darrers anys és llarg, fosc i pudent. Es comenta que no és precisament un gran gestor, però tot i això la seva mà -juntament amb la de Blasco, Ricardo Costa, el Bigotes i algun altre- ha arribat possiblement prou més lluny que qualsevol mà de de Déu ho hagués pogut fer mai a les clavegueres de la política valenciana.

Ha estat capaç de barrejar com pocs política i negocis, i Sedesa, l’empresa familiar regentada pel seu nebot Vicent Cotino Escrivá, obtingué sustanciosos contractes durant els governs de Camps. Exactament va facturar 830 milions d’euros a la Generalitat Valenciana durant un període de 10 anys. Anys d’abundància i d’ostentació en els que l’exitòs nebodet viatjava amb un jet privat en el que passejava a directius de Radiotelevisió Valenciana o a capos de la Gürtel mentre obtenia adjudicacions d’importants obres en ocasions sembla que  sense passar pels pertinents concursos públics. Així no és d’estranyar que a hores d’ara la mateixa mercantil estiga implicada, juntament amb altres destacades constructores,  en la financiació il·legal del Partit Popular al País Valencià.

Ensuperbit pel seu poder, es va atrevir fa un parell d’anys a insultar greument la diputada de Compromís Mònica Oltra inclús en un plenari de Les Corts en afirmar que “probablement no coneixia el seu pare”, mentre que aquest mateix estiu i en la seva condició de President del parlament valencià va expulsar Mireia Mollà per discrepar amb la miserable política de prevenció d’incendis del Consell.

Déu proveirà i els valencians ho patiran. Perquè malgrat que el casc de la nau popular valenciana està greument badat, encara ens queden anys de treball que facin possible el tan necessari canvi.