Exercici d’hipocresia d’en Vargas Llosa

No fa gaire temps que algú em va regalar El somni del celta, darrera obra de qui fa unes setmanes ha estat distingit amb el prestigiòs Premi FAES a la Llibertat 2012, En Mario Vargas Llosa. Cal dir que l’escriptor hispano-peruà (a hores d’ara possiblement més hispano que peruà) és un gran narrador i no vaig a discutir-ho jo ni ací, ni ara,  perquè per alguna raò la seva trajectòria ha estat llargament guardonada i reconeguda arreu del món. El cas és que en començar a fullejar aquest llibre tan ben escrit, tan ben enquadernat i presumiblement tan ben documentat, aviat em vaig quedar quasi trasbalsat en adonar-me de  la pràctica d’incoherència i de cinisme que representa el seu argument vers la ideología de l’escriptor.

El somni del celta ens relata la vida d’un nacionalista irlandés anomenat Roger Casement que va viure entre la fi del segle XIX i el principi del XX. En el llibre, l’autor fa un exercici d’exalçament absolut de la figura i la trajectòria vital d’un protagonista que, després de treballar per al Foreign Office anglés i ser testimoni dels abusos del colonialisme al Congo i a Sudamèrica (precisament al Perú), torna a la seva Irlanda natal per tal d’unir-se als qui lluitaven per la independència de l’illa esmeralada, la qual cosa acaba per costar-li la vida al 1916. En eixa segona etapa de la seva vida, Casement treballa activament  junt a altres herois irlandesos per alliberar el país de la repressió anglesa, s’esforça en aprendre el gaèlic i en promoure el seu ensenyament, en recuperar la literatura i el teatre propis o inclús la pràctica dels  esports autòctons (futbol gaèlic i hurling) front als originaris de la Gran Bretanya

Resumint,  el senyor Vargas Llosa, aquell que mai ha dubtat d’alinear-se públicament amb el nacionalisme espanyol més cavernari per a criticar i menysprear el nacionalisme català, l’ensenyament de l’idioma català o qualsevol mesura de les administracions per a protegir la nostra llengua, ens fa una proposta literària en tota la regla on tracta com a un autèntic heroi, literari i real (el personatge va existir) a algú que va lluitar fins a la mort pels seus principis, per la seva llengua i cultura diferenciades i per la llibertat del seu poble. A qui llegisca la novel·la  li recomanaria que veiera la película When de wind blows the barley del director anglés Ken Loach, la qual ens transporta directament a l’època i als esdeveniments que relata el Nobel de Literatura en el seu penúltim exercici d’hipocresia.

Canal Nou. Breu història d’un despropòsit.

Quan a hores d’ara hom no s’ha redreçat del rebombori que l’exabrupte de la diputada popular per la  circunscripció de Castelló, i -veges tu- circumstancial veïna estival Andrea Fabra ha provocat, no solament a esta terra, sinó arreu de l’estat espanyol, et trobes que la vertiginosa successió d’esdeveniments a les comarques valencianes provoca haver d’establir prioritats.

Dit això, cal reconèixer que l’esposa de l’ex-polític del PP i Eisenhower Fellow, Juan José Güemes, ha aconseguit juntament amb qui és el seu pare i també fins no fa gaire totpoderós virrei de la Plana, que el nom d’aquest tros de terra siga novament assenyalat al bell mig del mapa mundial de les notícies. La nissaga dels Fabra ha fet més que ningú pel turisme castellonenc i algun invident desagraït es nega a més a més a reconèixer el mèrit de tan impagable tasca.

Vet ací que el que cal prioritzar avui són els episodis que s’han viscut, no sols en aquest trist dilluns de juliol, sinó a la llarga de quasi vint-i-tres anys, per dintre, per fora, i pels voltants de Ràdio Televisió Valenciana.  

Els qui habitàvem aquell País Valencià de finals dels anys 80 disposàvem ja d’una televisió en la nostra llengua. Gràcies a l’esforç d’Acció Cultural del País Valencià i de milers de ciutadans que compraren bons a fons perdut, es va crear una xarxa de repetidors arreu del territori que ens permetia gaudir de la TV·3. La programació era de qualitat i molts començarem a fer-nos fans de les seves sèries, informatius i retransmissions. Malgrat això, no acabava d’identificar-se amb una bona part de la població, i l’arribada de les emissions de Canal 9 amb una fonètica més nostra i amb una programació més propera al territori, s’albirava com un projecte que despertava una certa expectació entre la població.

Recorde aquells primers informatius que presentaren els aleshores joves periodistes Xelo Miralles i Diego Braguinski, les primeres pel·licules doblades al valencià, el show de Joan Monleón i algun partit d’un C.D. Castelló que tot just havia pujat a Primera. L’administració socialista fruïa d’una majoria extensa però les pressions de la dreta blavera i regionalista estaven sempre presents.

Sense estar capaços d’oferir una graella de qualitat, sí que s’havia conformat un grup de joves professionals que treballaven amb il·lusió, però que aviat començaren a patir tisorades i coaccions tant a l’inici per part  d’un personatge infaust anomenat Amadeu Fabregat, com més endavant  per la caterva de càrrecs directius populars que el va succeïr.

Maltractat, polititzat i saquejat fins al límit de trobar-se en fallida tècnica des de fa més de deu anys; l’ens públic arrossega un deute acumulat de més de 1.200 milions d’euros. Aquella emissora que naixqué amb l’objectiu de portar més pluralitat i més oferta als mitjans, de fomentar la nostra debilitada llengua i d’esdevenir un bon referent lingüistic per als valencians, no va tardar molt en convertir-se en un eina al servei dels qui gaudien del poder, engreujant-se tal circumstància amb l’arribada dels conservadors a la Generalitat  fa vora a disset anys.

El sectarisme, la manca de transparència i l’enxufisme passaren a un primer plànol i, mentre augmentaven els contractes amb productores amigues, els professionals dissidents amb les noves polítiques eren destinats a Punt 2 (Nou 2), a Ràdio Nou, o acomodats en llocs on no foren gaire visibles. Fornades senceres d’empleats que arribaren recomanats, començaren a copar absolutament tots els càrrecs de confiança o responsabilitat, alhora que es triplicava la plantilla en molt pocs anys.

Hui l’ERO de dos terços dels treballadors esdevé inevitable per tal de reduir la despesa, però a l’empar de la crisi, i com a fons, hi ha també la decisió absolutament política d’aprofitar per tal de  fer una mena de neteja ètnica amb el clar propòsit de mantenir el control de l’ens amb els 500 adeptes, familiars i amics que hi seguiran treballant

És la trista història que hi ha al darrere de l’espurna que ha desembocat amb la decisió insòlita i valent ld’invadir els platós per part d’un grup de treballadors. Ells no es mereixen el que han hagut de patir. La gran majoria de la població valenciana tampoc.

Els “altres” indignats valencians

No llueixen rastes al pèl ni previsiblement fan gastar piercings o tatuatges. Tampoc se’ls veu a les places, a les manifestacions amb pancartes i xiulets o al carrer tapant-se la cara amb la típica kufiyya àrab. Es troben físicament bastant lluny del jovent anti-sistema i  d’aquells anomenats indignats que, en ocasions pacíficament, i en altres amb aldarulls, ompliren les places el 15M del 2011 i recentment ho han tornat a fer com a conseqüència de les retallades que Rajoy acaba de fer públiques.

Els altres indignats són gent moderada, d’aquella que no crida l’atenció a ningú i que porta allò que diríem una  vida ordenada. Persones que en la majoria dels casos pertanyen a la classe mitjana, que en bona mesura són a la franja d’edat també mitjana i que tenen les més diverses professions. Predominen aquells que tenen càrrecs intermedis a l’empresa privada o a la banca, encara que també abunden  xicotets empresaris i comerciants o professionals liberals com ara advocats, agents comercials, farmacèutics, arquitectes, psicòlegs, dissenyadors i tants d’altres. Persones en molts casos que han dedicat molt de temps a formar-se i que han arriscat invertint en uns despatxos professionals o uns negocis que ara es troben també davant la possibilitat de passar-ho magre en bona mesura per la situació del territori on desenvolupen la seva activitat. 

Ciutadans que després d’una temporada de neguit i de dubtes es decideixen a escriure’t, a  telefonar-te, o que sobtadament un dia s’acosten a tu i amb entusiasme et diuen que d’açò ja en tenen prou,  que s’avergonyeixen d’haver votat repetidament el PP tant al País Valencià com a Espanya i que els agradaria saber-ne més d’aquell projecte polític en el que et trobes immers perquè la situació és senzillament insostenible.

Unes trucades, uns cafés, tertulies o converses amb gent a la que havies perdut de vista des de feia anys però que a hores d’ara resulten molt gratificants. Per a mí les persones sempre han estat per davant de les seves ideologies, però tenir ocasió de poder seure a parlar amb coneguts -i desconeguts també- absolutament indignats amb uns governants valencians que durant lustres han permés el conreu extensiu de la corrupció i han malbaratat els recursos econòmics d’una administració ja d’inici maltractada amb un dèficit fiscal important, esdevé realment satisfactori. I aqueixa satisfacció arriba en adonar-te de que hi ha ciutadans, amics o companys que han decidit fer una passa endavant, dir la seva i d’enfrontar-se a les opinions d’un entorn pròxim farcit de persones que simplement no volen pensar puix que es troben còmodes amb un establishment valencià on les coses els hi han anat bé.

Vivim uns anys, uns mesos i unes setmanes transcendentals per al futur d’amplis sectors de la població que tracten de trobar respostes al seu desencís, a la seva ràbia, impotència i indignació. Que una part significativa d’una societat valenciana maltractada durant gairebé trenta anys d’autonomía bipartidista es trobe tipa d’un model polític esgotat i es decidisca a cercar nous estils d’entendre la política resulta gratificant i encoratjador. I a la gent, a dia d’avuí li agrada el model polític de baix cap a dalt; aquell que viu en contacte amb la realitat del carrer, aquell que escolta i que s’interessa pels problemes reals d’un país  on l’atur i l’índex de pobresa són cada dia més alts, i on les classes mitjanes veuen amenaçades un estat de benestar que havia costat dècades d’aconseguir.

La primavera valenciana no ha estat sols present al carrer sinó que sembla haver començat a escampar pels estrats més diversos i aparentment impensables de la societat.