El fil d'Ariadna

Bloc de Roger Graells Font, periodista de VilaWeb

10 de maig de 2020
0 comentaris

Nosaltres, els ‘pragmàtics’

El company Andreu Barnils ha escrit aquest diumenge a VilaWeb un nou article sobre l’independentisme unilateral i el ‘pragmàtic’. L’Andreu, unilateral de sempre, suca pa en els fets d’aquesta setmana al Congrés dels Diputats, el ‘no’ d’ERC al PSOE i Unides Podem per a prolongar l’estat d’alarma i el gir d’aliances (pragmàtic!) del govern espanyol cap a Ciutadans. Argumenta que això suposa un fracàs per l’independentisme ‘pragmàtic’ i que els independentistes unilaterals es miren el partit des de la grada estant. Però aixecar-se de la taula i dir ‘no’ també és fer política, encara que alguns ‘pragmàtics’ hagin pregonat durant mesos que el blocatge a Madrid no és útil. Doncs depèn, perquè la capacitat aritmètica de blocatge la pots fer valdre com fa el PNB. Si en canvi parteixes del ‘no a tot’, sí que és inútil.

Nosaltres, els independentistes ‘pragmàtics’ –que, compte amb el parany, no necessàriament ens casem amb cap estratègia de partit– acceptem que hem rebut un gol en contra, seguint la metàfora de l’Andreu. Ha! Un més, diran alguns unilateralistes, tot cofois, com si el partit no anés amb ells. Fent demagògia, potser, com adverteix l’Andreu al seu article. D’acord. Però no agafarem la pilota i la xutarem fora del camp. No serviria de res. L’independentisme continuarà molt temps com una pedra a la sabata d’Espanya, tot i que ara es troba en fase de replegament autonomista i enfangat en disputes internes, contaminades pels sectaris de torn dels partits a les xarxes i en algunes tertúlies i articles tòxics.

Diu en Barnils: ‘Sort que eren els aliats. Sort que tocàveu de peus a terra. Sort que sabíeu què fèieu.’ U, el PSOE no és cap aliat de l’independentisme, i Podem en el camp nacional tampoc. Ningú no ha dit mai que ho siguin. Dos, els ‘pragmàtics’ toquem de peus a terra o fem volar coloms, segons com ens ho mirem, igual que els unilaterals. O tocar de peus a terra significa continuar venent la moto que fer la independència immediatament depèn de la voluntat dels nostres governants o de l’acció del poble mobilitzat al carrer? Tres, els ‘pragmàtics’ no som ingenus. Nosaltres també hem vist amb recel el pacte d’investidura d’ERC amb el PSOE i la taula de diàleg i tota negociació amb els partits de l’estat espanyol.

Però vosaltres quina proposta teniu? Com diu l’Andreu, en aquest aspecte no heu fet els deures. I si reconeixeu que els unilaterals no teniu cap proposta ara mateix, què voleu dir quan us definiu com a tal? Vosaltres, els unilaterals, no us sentiu també incòmodes amb una etiqueta que reconeixeu que és buida de contingut concret? Què hem de fer, els pròxims anys? Realment creieu que l’independentisme guanyarà definitivament el partit a curt termini? De veritat penseu que l’1-O va ser un referèndum amb tots els ets i uts i que el resultat serà vàlid per sempre? Creieu que pot imposar-se la independència? Amb quina capacitat coercitiva? I es pot fer sense que una majoria dels catalans no independentistes ho acceptin com a legítim?

Vosaltres, els unilaterals, no us sentiu també incòmodes amb una etiqueta que reconeixeu que és buida de contingut concret?

Acaba l’Andreu: ‘La via unilateral es va morir el dia del seu èxit esclatant: el primer d’octubre del 2017; el 2 d’octubre ja van refugiar-se a cercar el diàleg’. I com podria no haver mort l’endemà de l’1-O? Com s’hauria d’haver continuat aquesta via unilateral, i amb quines garanties d’èxit? Són preguntes importants per a encarar el futur.

Nosaltres, els ‘pragmàtics’, creiem que cal una correlació de forces més forta a favor de l’independentisme. Sabem que segurament no hi haurà cap referèndum pactat en l’actual marc jurídic i polític espanyol. És el que expressa encertadament l’Albert Pereira. Probablement, doncs, caldrà un nou intent unilateral, si anem de veres, que tampoc serà garantia d’èxit. Serà aquí on tornarà la unitat entre les dues ànimes de l’independentisme, perquè la divergència és estratègica. Mentrestant, però, cal assolir aquesta majoria que permeti cedir la torxa a la pràctica unilateral. I cal fer-ho des del govern autonòmic, malgrat tot. Vosaltres, els unilaterals, heu de pensar en la proposta per a l’endemà perquè no repetim els errors del 2017.

Cal teixir aquesta majoria que permeti cedir la torxa a la pràctica unilateral. I cal fer-ho des del govern autonòmic, malgrat tot

Com serem més? Cal estudiar-ho bé. És obvi que eixamplar l’independentisme és positiu per se, qui pot negar-ho sense caure en l’absurditat? Ser més no és garantia d’èxit ni la panacea, però legitima i reforça l’independentisme. El moviment necessita la legitimació passiva dels catalans contraris a la independència, tal com molts d’aquests accepten que cal resoldre el conflicte a les urnes. Una altra cosa és que l’estratègia que planteja ERC per a fer-ho potser no és l’adequada, com bé defensava l’Ot Bou en un article brillantment argumentat el novembre passat. Potser l’accelerador demogràfic ens afavorirà com a moviment. La idea és de Toni Comín quan encara formava part d’ERC, abans d’allunyar-se’n. Ens calen pistes sobre com serà el cos electoral el 2030. Cal deixar de banda les emocions i centrar-se en una anàlisi freda. Un DAFO compartit: debilitats, amenaces, fortaleses, oportunitats.

Però al final de tot, què farem, ‘pragmàtics’ i unilaterals? Si som el 60%, el 70% o el 80% els favorables a la independència i Espanya continua enrocada, com farem valdre qualsevol majoria? Aquest és el punt dèbil de qualsevol estratègia independentista actual.

 Si som el 60%, el 70% o el 80% els favorables a la independència, i Espanya continua enrocada, com farem valdre qualsevol majoria?

Per últim, igual que l’Andreu ha tret sovint el debat sobre si paga la pena arriscar vides en el procés d’independència, cal dir dues veritats incòmodes que l’independentisme no afronta. No tot conflicte nacional acaba amb una solució satisfactòria. Podem tenir un conflicte polític perpetu que duri dècades. De fet, el conflicte nacional del catalanisme per l’encaix a Espanya, sorgit arran de la Renaixença, ja fa pel cap baix més de cent cinquanta anys que dura. I encara que Catalunya fos un estat, això acabaria amb el conflicte nacional que hi ha dins mateix de la societat catalana?

PD: Unilaterals, si teniu una proposta concreta, sòlida i tangible, debatim-la. En el fons també sóc un dels vostres.

Roger Graells Font, @rogergraells


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.