El fil d'Ariadna

No recordo la primera vegada que van dir-me “catalufo”. Crec que era durant l’adolescència, mentre cursava l’ESO en un institut del Baix Llobregat. Era un noi molt ingenu, i no sabia per què m’ho havien dit i què significava. El sentit del ridícul va portar-me a no respondre-hi i a no fer-ne cabal. M’afectava més algun comentari groller sobre el meu aspecte físic o l’assetjament i el bullying que patia un dels meus millors amics pel fet de ser adoptat que no pas que em diguessin “catalufo”.

Tampoc recordo si van explicar-m’ho o vaig cercar-ho. En tot cas, en saber el significat, vaig prendre consciència del menyspreu i l’assenyalament explícit d’aquell terme. Continuava sense entendre per què per expressar-me en català mereixia aquell comentari, que provenia d’alguns nois més grans. A mi em consideraven el “catalufo” de la meva classe, tot i que el català era molt present entre els meus companys. Intueixo que el fet de començar a parlar sobre la política des de ben jove va influir en aquesta imatge que alguns es feien de mi.

En tot cas, em van assenyalar. Durant una època m’ho deien sovint, suposo que per a acovardir-me i fer-me mal. La meva incomprensió envers per què aquells nois –sempre nois, amb el temps i la perspectiva he entès per què– que em deien “catalufo” va estalviar-me patiments. Al final, afortunadament, se’n van cansar.

Assenyalar els “catalufos” a l’institut potser és la primera presa de contacte dels adolescents amb el nacionalisme espanyol, agressiu i reaccionari per naturalesa. Aquesta violència verbal, aquest intent d’estigmatitzar i intentar acovardir aquell nano més petit que parla en català, és el primer pas cap a una persona adulta intolerant amb la llengua pròpia de Catalunya. Això amb sort, si no acaba amb el cap rapat i l’esvàstica a la pell. Per això, quan aquests dies dirigents polítics reaccionaris, neofeixistes, del PP, Vox i Ciutadans i els mitjans de comunicació espanyolistes afins assenyalen, insulten i vexen les famílies de Canet, i per extensió l’independentisme, em bull la sang. Perquè l’alumne que sempre ha estat i és assenyalat és el “catalufo”, no pas qualsevol dels seus companys castellanoparlants.

Sento una gran compassió per l’infant de Canet. Penso en els meus companys castellanoparlants, alguns avui millors amics, i com podrien haver estat l’instrument del nacionalisme espanyol per a atacar-nos a nosaltres, els seus companys i amics de famílies catalanoparlants, i deshumanitzar l’independentisme. I com això podria pogut afectar la nostra amistat, que encara perdura. M’envaeix una sensació de tristesa que es barreja amb la ràbia per la injustícia d’unes acusacions ignominioses a les famílies de Canet. Espero que els nens comprenguin que el seu company no té cap culpa d’haver estat utilitzat políticament i mediàtica amb la baixesa moral de personatges reincidents.

La persecució de la llengua catalana és un fet que es repeteix en la història, i és constant. La gota malaia del “catalufo” es repeteix a escoles i instituts del nostre país, dia sí dia també. Aquest assenyalament mai ha rebut la condemna dels cínics que ara s’aprofiten del nen de Canet, com abans ho han fet en altres casos, per a deixar anar tot el vòmit fètid de mentides i manipulacions contra l’independentisme. Fa una basarda extraordinària veure com es repeteix el patró per a mirar d’humiliar-nos.

Per això, donat el context actual, cal dir prou. Més enllà de la reacció política del catalanisme davant els atacs a l’escola catalana i les ingerències judicials, cal actuar urgentment per a evitar aquest assenyalament constant contra el “catalufo” a les escoles del país. La política lingüística del govern hauria de contemplar necessàriament aquesta realitat i contribuir a aturar-ho. El professorat i l’alumnat han de tenir la consciència de denunciar-ho i actuar-hi en contra, atès que a més pot arribar a ser assetjament en alguns casos. Aquest patiment i acovardiment també contribueix a la reculada social del català. Posem-nos les piles.

Roger Graells Font (@rogergraells)