El fil d'Ariadna

Bloc de Roger Graells Font

14 de març de 2020
0 comentaris

L’Estat que mai no ha marxat

Una part de la literatura acadèmica dels últims anys s’ha trencat les banyes en reflexionar sobre la ‘desaparició’ dels estats. El pas de la sobirania a entitats supranacionals, el sobredimensionament del poder econòmic gràcies a la globalització i la idea d’un futur govern global han estat objecte de debat i anàlisi fins a l’extenuació. Han proliferat centenars, potser milers, d’articles relacionats amb aquest àmbit. La crisi de la Covid-19, però, ha esfondrat en pocs dies aquest marc mental i ens ha recordat que l’Estat, amb majúscula, no està tant en decadència com molts han aventurat. És ben viu.

L’Estat pren les decisions clau en moments transcendentals. Ha estat així i continua essent-ho. Aquests dies hem vist com la Unió Europea, tan lloada acríticament, ha desaparegut del mapa i ha deixat pas al poder de l’Estat. La UE mai ha deixat de dependre del poder dels estats membre, malgrat que molts dirigents i funcionaris han maldat en les successives reformes dels tractats per a reduir el poder del Consell Europeu i el grau de dependència dels estats. Cada govern ha pres les seves pròpies decisions i ha adoptat mesures en funció de les seves necessitats i interessos, i el paper de la UE ha passat a la irrellevància absoluta.

Només les mesures econòmiques anunciades pel BCE han tingut un cert impacte, perquè aquesta és l’única carta que pot jugar la UE, l’econòmica. Durant els anys més durs de la crisi econòmica, la UE va tenir un paper determinant. La sobirania econòmica i monetària governaven i imposaven les seves directrius als estats, amb el vistiplau dels governs de dretes i l’acotament del cap dels socialdemòcrates, i es castigava la dissidència de Grècia. Només l’estat del benestar del model nòrdic, que té un ampli consens intern, va sobreviure, amb estralls. En canvi, la crisi sanitària del coronavirus 2019 ha demostrat que l’instint més bàsic d’un humà, d’un Estat, que és la supervivència, no entén d’institucions ni governs supranacionals. S’actua unilateralment.

La divisió del món en estats és hegemònica des de fa cinc segles. Es considera que la Pau de Westfàlia (1648) és el naixement del sistema actual, després de la fi del sistema feudal. D’ençà d’aleshores, el poder de l’Estat ha augmentat progressivament. L’autoritarisme, però, ha perdurat i s’ha transformat al llarg dels segles. Les democràcies liberals, ara en crisi, han creat mecanismes per a intentar contenir la pulsió autoritarista. La separació de poders, teoritzada per Montesquieu, i el respecte pels drets humans, una noció sorgida de nou després de la Segona Guerra Mundial, entre més, havien de ser mecanismes per a controlar l’Estat i el seu autoritarisme natural que defensava Hobbes al Leviatan i assegurar unes garanties als ciutadans. El sistema multilateral de Nacions Unides també va intentar posar fre a la guerra, un fenomen que s’ha transformat perquè ja no és entre estats, sinó intra, i amb la col·laboració externa d’estats i empreses multinacionals. L’Estat, tanmateix, continua manant.

La UE ja havia tingut avisos. La deriva autoritària d’Hongria i Polònia, acceptada tàcitament i amb resignació des de Brussel·les, en són un exemple. Les amenaces de la UE no han tingut cap efecte en els governs polonès ni hongarès. Aquests dos estats han trencat el consens europeu i han imposat el seu criteri dins del seu territori. En la qüestió dels refugiats, cada estat ha trencat el marc multilateral i ha apostat per l’unilateralisme. Només l’acord vergonyós amb Turquia va posar d’acord els socis europeus per a intentar impedir l’arribada de migrants al territori de la UE. En aquest sentit, el Brexit també és una expressió del poder de l’Estat, una expressió del poder que fa el que li rota quan li convé.

Els frens per a diluir l’autoritarisme, el marc multilateral nascut al segle XX i la dinàmica de la globalització havia fet pensar que potser l’Estat perdia poder –en realitat només en cedia–, però la crisi sanitària de la Covid-19 ha posat en evidència aquesta idea. L’Estat només jau adormit i ressorgeix quan veu una amenaça real per a la seva sobirania, la seva integritat territorial o la seva població, que són els tres elements clàssics que el defineixen. La crisi sanitària actual ho ha posat clarament en relleu. L’Estat perdura i no marxa, l’Estat afrontarà les reivindicacions sobiranistes i les amenaces sanitàries, l’Estat malda ara per apropiar-se d’Internet i la revolució tecnològica per a mantenir a ratlla i controlats els ciutadans. L’Estat mai no ha marxat ni s’albira que ho faci a curt termini.

Roger Graells Font, @rogergraells


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.