Tres dies de Tsunami Democràtic al nord del país

Començo a escriure en aquest bloc el dia en què he tornat del nord del país, un cop acabades les accions del Tsunami Democràtic al Pertús, la Jonquera i Girona-Salt. Roba d’abrigar, menjar, necessitat de desplaçar-se… La sensació és de cèl·lula d’un organisme que es mou sol, que fa i desfà escenaris en mig de l’AP-7, amb una facilitat bestial. A VilaWeb ho hem seguit des del primer dia amb l’Albert Salamé, i amb en Roger Cassany al Pertús, explicant tot el que passava en directe i amb el suport de la redacció. Hi ha hagut poques hores de descans, fred al matí i a la nit i calor al migdia i caminades, i hem ingerit poc menjar. Com nosaltres, desenes de periodistes i centenars de manifestants.

També podeu llegir les tres cròniques que he escrit aquests dies, i un vídeo que vam enregistrar dilluns al migdia.

Ajagut al sofà mentre escric aquestes quatre ratlles, amb els ulls mig caiguts, de fons sento els crits de llibertat pels presos polítics dels veïns de la plaça Enriqueta Gallinat de l’Eixample. Hi són cada dia puntualment a dos quarts de nou, i juraria que ho fan des del principi dels empresonaments. Alguns cotxes els saluden amb els clàxons. Realment la voluntat de ser-hi és indestructible. No sé fins quan continuarà, però de moment s’hi mantenen. Com ells, milers de catalans no estan disposats a acceptar la situació sense fer res, encara que a vegades sembli tot plegat infructuós i resulti frustrant escoltar coses com el conseller Buch dient amb tota naturalitat que els Mossos multaran els cotxes per haver obstruït l’autopista. Buch, per cert, podria haver estat l’elegit de Puigdemont en comptes de Torra.

Tot just demà es complirà un mes des de la sentència del Tribunal Suprem i la resposta al carrer no decau. Mentre els polítics independentistes continuen amb baralles estèrils al Parlament, la gent fa la seva. Crec que no he escoltat ningú al Pertús, la Jonquera ni Girona comentant l’enèsim enfrontament entre JxCat i ERC per la moció de la CUP sobre l’autodeterminació. El vol gallinaci i els jocs de mans no interessen a ningú, ja. No només això, és que la gent no ho entén. Sort que l’Odei Etxearte ens dibuixa un mapa de la situació estrambòtica que es va viure al Parlament.

Tornant al Tsunami, es pot afirmar que les protestes d’aquests dies han estat prou exitoses. Sap greu per la gent que s’ha quedat atrapada, conductors i transportistes. Però els diria que la frustració de veure’s en aquesta situació no l’han de dirigir cap als manifestants, sinó cap als motius de les seves reivindicacions. El mateix val per l’ocupació de l’aeroport del Prat. Qui ha creat aquesta situació és Espanya (l’estat) i els seus tribunals. Fer concentracions i manifestacions de colors segurament és necessari, però cal anar més enllà per molestar l’estat quan es nega a escoltar i fins i tot a despenjar el telèfon.

El nou mètode d’organitzar i promoure aquestes protestes és realment innovador. Ni la policia arriba a temps d’impedir-ho, tot i que en saben alguna cosa. Pujant al nord de Catalunya la policia francesa feia identificacions des de primera hora al Voló. I al tall de l’AP-7 ahir, la Guàrdia Civil aviat hi era i els Mossos van tancar els accessos a l’autopista també ràpidament. Evidentment no es mamen el dit, però no ho poden frenar, només aturar a posteriori desallotjant els talls al cap de bastants hores. El que tampoc entén molta gent, però, és per què desconvoca el Tsunami.

La pròxima acció anunciada (un dia potser hauríem de pensar sobre això d’agendar la revolució) és el 18 de desembre, el dia del Clàssic entre el Barça i el Madrid al Camp Nou. Un partit que va ajornar-se per interès polític, i això pot crear ara un efecte Streisand. Encara falta més d’un mes, però les protestes, mentrestant, continuaran.

Roger Graells Font, @rogergraells

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *