‘Carmo’: una ‘road movie’ per camins massa fressats
La primera pel·lícula del director brasiler Murilo Pasta, protagonitzada per Mariana Loureiro i Fele Martínez, és d’aquelles que quan llegeixes de què va l’argument de seguida et vénen ganes de veure-la, sobretot si t’agraden les històries de submons fronterers plens de caos, energia i delinqüents.
El principi del film, ple d’adrenalina, sembla confirmar que per una vegada has tingut sort i, efectivament, Carmo és una bona història, ben explicada i capaç de mantenir la teva atenció tota l’estona. La trobada entre un contrabandista amb cadira de rodes (Martínez) i una noia que no acaba de saber què vol però sí sap que vol fugir de casa seva (Loureiro) no et fa canviar immediatament d’opinió, però de seguida t’adones que el guió no està a l’altura del potencial dels personatges i comença a embrancar-se amb solucions gens sorprenents i, per tant, previsibles i avorrides.
Expectatives destrossades
El pitjor de tot, amb molta diferència, són les enigmàtiques i incomprensibles aparicions de la dona que remena les cireres al territori fronterer (Paca Gabaldón) i el dibuix, més ben dit, les caricatures dels malvats de torn, que en cap moment es fan creïbles i destrossen totes les expectatives inicials.
Protagonisme i artificis
Llavors és quan comences a preguntar-te per què Murilo Pasta no fuig més sovint d’uns excessos i despropòsits que quasi et fan oblidar que algunes escenes, precisament les despullades del seu afany de protagonisme i de qualsevol artifici estilístic, són tan netes i clares que no t’importaria veure-les tres o quatre vegades.
Es va desinflant
La pel·lícula decep i t’obliga a resumir-la dient que és com una road movie que promet molt i es va desinflant a mesura que els personatges, en realitat el director, segueixen camins massa fressats.
Val, d’acord, hi ha coses que no. Però és tan difícil!