Josep Pastells

Inventari de sensacions

“Jo no em sento espanyol”

Publicat el 4 de març de 2009 per giusepe

Més del 65% dels fills d’immigrants madrilenys d’entre dotze i disset anys diuen que no se senten espanyols. O almenys aquests són els resultats d’una enquesta feta per professors de les universitats de Comillas, Princenton i Clemson a quasi 4.000 adolescents fills d’estrangers però nascuts a Espanya. No és un percentatge que em sorprengui. Sense arribar (legalment) a ser estranger, jo tampoc em sento espanyol, i això que vaig néixer a Girona (ens agradi o no, aquesta bonica ciutat catalana forma part d’Espanya), el meu DNI diu que sóc espanyol i sóc fill de catalans que tampoc no se senten espanyols i són fills de catalans que tampoc no se sentien espanyols. Algú podrà pensar que el que sentim o deixem de sentir no té cap mena d’importància, que l’únic que compta és el que som o ens diuen que som, però jo penso que, per sort, els sentiments són ben nostres i mai no ens els podran arrabassar.

No sé si els professors de les universitats de Comillas, Princenton i Clemson es plantegen fer alguna enquesta similar a Catalunya. Seria interessant comprovar què pregunten. Us sentiu catalans?, us sentiu espanyols?, us sentiu catalans i espanyols i, si és així, en quin ordre?, no us sentiu ni catalans ni espanyols?

Els uns i els altres

És clar que tot plegat guanyaria força si les preguntes no s’adrecessin només als estrangers de primera o segona generació, sinó també als catalans i/o espanyols, sempre en funció dels sentiments de cadascú. Segur que més d’un descobriria que la idea que té d’ell mateix no coincideix amb la que tenen els altres. “Jo sóc espanyol”, diria un. “Potser sí, però també català. Vius i treballes a Catalunya”, podrien replicar-li. “Jo sóc català”, afirmaria un altre. “Sí, sí, però el teu DNI què diu?”, preguntaria el torracollons de torn. “Jo sóc català i espanyol, en aquest ordre”, remarcaria un tercer. “Vols dir que no és a l’inrevés?”, l’interrogaria un esperit malèvol. “Jo primer sóc espanyol i després català”, confessaria un quart enquestat. “Segur? Pensava que havies nascut a Maçanet de Cabrenys”, li etzibaria un interlocutor combatiu. “Jo no sóc ni català ni espanyol”, proclamaria encara un cinquè interpel·lat. “Ah no? I què coi ets?, ciutadà del món?”, li engegaria un sarcàstic per vocació.

Compartir sentiments

La crua realitat és que sentim el que sentim serà complicat que coincideixi amb les mirades exteriors. Crua? Per què? Tant importa el que pensin els altres? Crec que no, que cada vegada ens hauria d’importar menys. D’acord que ens foten els calés i ens obliguen a tenir un DNI que no hem demanat ni sentim com a propi, però si deixem de banda (amb un gran esforç) les qüestions polítiques i econòmiques, la força de les armes i el poder de la coacció, sempre ens podem refugiar en els sentiments. Compartir-los i cridar “jo no em sento espanyol”.


  1. Primer he pensat que no valia la pena, però crec serà millor que respongui, ni que sigui breument. Mira, anònim, no crec que hagi faltat al respecte a ningú. La teva frase-insult, des del meu punt de vista, no té ni cap ni peus i el fet que siguis anònim, que no donis la cara, que llancis la pedra i t’amaguis, indica que ets un covard. Si et ve de gust en podem parlar cara a cara. Quan vulguis.

  2. No havia vist un article tant respectuós com el teu en aquest aspecte. No sé perquè t’han d’obligar a sentir-te una cosa o l’altra. Ja ho dius tú al teu article.
    Però ja veus que n’hi ha que volen imposar la seva raó perquè sí, sense respectar als altres, i a més amb arguments d’aquells que ho diuen tot. Com sempre.

  3. Potser es mes fàcil sentir-se Català que Espanyol, ningú posa en dubte que la Patricia Gabancho o el Matthew Tree no son catalans, en canvi per ser espanyol, cal que els donin la nacionalitat i quan la tenen, sovint se’ls recorda la seva procedàencia. Gairebé tots el catalans, considerem que de Català ho es tot aquell que viu i treballa a Catalunya, i considerem aquells catalans que parlen en contra de Catalunya com gent que te auto-odi, i mai li diem a ningú que marxi. El que aprén català, ja es considerat un català al cent per cent. El fet que hi hagi tants fills d’inmigrants madrilenys que no se senten espanyols, no se perque pot ser, però potser es que no se’ls considera com a tals, malgrat tinguin un DNI que digui que ho son.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.