Josep Pastells

Inventari de sensacions

El temps se’n va

Publicat el 24 de juny de 2008 per giusepe

Tots tenim una història particular que, per senzilla que sigui en aparença, segur que conté algun canvi irracional, algun viratge insòlit, més d’un dubte. Tots, he dit? Potser és massa categòric. Segur que hi ha algú, possiblement milions de persones, que només es regeixen pel seny i les línies rectes, que sempre estan convençudes de fer el que cal fer…

Començo de nou. 

Si ja has superat els quaranta anys, és fàcil que en algun moment t’hagis posat reflexiu i hagis acabat preguntant-te què has fet de la teva vida. Resulta difícil parlar d’això sense adoptar un to pseudofilosòfic fronterer amb el ridícul o amb el to alliçonador d’un llibre d’autoajuda, però no m’importa. Avui em sento més enllà de l’irrisori i puc fer-me aquesta pregunta. Fins i tot em puc permetre una resposta encara més tòpica, que certifica que estic definitivament desvagat: el temps se’n va; la vida o, siguem clars, els moments de plaer (qualsevol forma de plaer) s’escapen sense remei i seria bo que aprofitéssim al màxim el temps que ens queda.


  1. A l’última frase, o dius tot, però penso que el principal es gaudir de les petites coses, i deixar-nos de voler esbrinar collonades com saber que hi fem a aquí. Diuen que un es feliç fins que creu que ho pot ser mes, i jo, no penso posar en perill la meva felicitat. Salutacions.

  2. L’ampolla és mig buida, però també mig plena. Com la veig jo? De vegades mig buida, de vegades mig plena… El cas és que teniu raó, el que cal és viure. Per cert, Antoni, tinc previst trucar-te aquest estiu.

  3. Las paredes del estadio se han dudado. Una ola de neoepañolismo recorre el país, pero lo importante sucede en la mirada del escritor hastiado de tanta idea canibal.

    Un chico de Arenys del Mar, un inmigrante. comba la pelota con la doblez de su tobillo para deterner el tiempo y crear belleza que sólo vale con la complicidad del compañero.

    Me gusta ver que sigue en pie señor Pastells, me encanta ver cómo el suyo espíritu todavía tiene tiempo para dejarse feliz con la nieve o los recuerdos de Praga….

    Está mirando hacia dntro, lo imagino retomando el placer de los oficios esenciales mientras ecribe y mira la ciudad a través de los impulsos del tren.

    El blog sigue siendo jodidamente intelectual. Con ese punto de fatalismo que sirve como excusa para seguir reflexionando y celebrando. Siga así, comandante Pep, no veo el momento en que nos invite a su nuevo inventario de ficciones en castellano (o en catalá, que algún día también se dejará reinar en Getafe.

    Un abrazo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.