Josep Pastells

Inventari de sensacions

Banyes a dojo

Publicat el 14 de maig de 2008 per giusepe

Quan estem enamorats, a molts ens agrada pensar que sempre estimarem l’altra persona, que sempre ens estimarà i estarem junts “fins que la mort ens separi”. Però hi ha gent que, fins i tot en plena efervescència amorosa i passional, acostuma a recórrer a frases tan categòriques com:

 

– Tot s’acaba

– L’amor no és etern

– Avui t’estimo, però demà vés a saber

– Som mortals i dinàmics. Com vols que et prometi amor etern?

 

 

Quan ahir vaig anar a córrer amb un company de gimnàs (l’anomenarem Sam) no em pensava que parléssim de res, però el ritme va ser prou suportable com per xerrar tota l’estona. En Sam ve d’un país llunyà i no hi ha cap possibilitat (crec) que em llegeixi en català, però precisament per això, per si de cas, l’anomeno Sam. Està feliçment casat i em parlava amb molta il.lusió de la seva dona, dels temps que porten separats, dels seus plans de futur… Fins que se’m va ocórrer fer-li una pregunta:

 

        – Deu ser dur, no, estar separats tant de temps?

        – Sí, es fa molt dur. I llarg. Però l’estimo tant que tot es suporta.

 

Perfecte, vaig pensar. En Sam era dels meus. Tampoc no concebia la possibilitat de viure sense la seva estimada!

 

Animat per aquest pensament, li vaig preguntar:

 

        – I com viviu el dia a dia? Us truqueu sovint?

        – Sí, em truca cada dia.

        – I no us envieu correus electrònics?

        – També, també.

 

Els seus ulls brillaven d’una manera estranya. No vaig gosar preguntar-li res més, però no va caldre.

 

         – Saps què passa? –va preguntar mentre esbufegava.

         – Què?

         – Pateixo molt. Em fa patir el que pugui fer mentre jo sóc a milers de quilòmetres.

 

No hi havia dubte, en Sam era dels meus!

 

– És normal, però has de confiar en ella –vaig dir.- Cal tenir paciència, pero ja veuràs que valdrà la pena –vaig afegir encara.

 

– No sé, no sé…

 

(No sé? Com podia tenir dubtes si era dels meus?)

 

– És que les temptacions són molt fortes, saps?

 

– Potser sí, però has de confiar en ella.

 

  El problema no és ella… sóc jo.

 

             – Tu?

            

            – Sí. Em sento sol.

   

            Estava a punt de dir-li que era normal, que si estimes algú és normal trobar-lo a faltar a totes hores i bla, bla, bla, però va tallar-me per anunciar:

 

– He conegut altres dones a través d’una pàgina d’Internet. Així em mantinc distret i no   penso tant en la meva.

 

– Però i ella?, has pensat en ella? –vaig exclamar, perplex.

 

– Tots els dies. No t’he dit que l’estimo?

 

– I com pots anar amb altres dones?

 

– No se n’assabentarà pas, no pateixis –va dir, convençut.

 

Vam continuar corrent una estona en silenci i després vam parlar d’afers més banals. Però jo no podia deixar de pensar que el cas d’en Sam no deu ser cap excepció, que fins i tot molts dels que semblen embogir per amor són capaços d’actuar de forma incoherent. De quin grup formeu part, vosaltres?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.