Josep Pastells

Mesos enrere havia planificat córrer la mitja marató de Madrid el diumenge 6 d’abril, però al final em va fer mandra inscriure’m i vaig decidir fer-la pel meu compte. Com que m’interessava que la distància (21.097 metres) fos molt precisa, vaig anar al camp de futbol que tinc a cent metres de casa, perquè em consta  -podòmetre dixit-  que fa cent metres justos. Es tractava, senzillament, de cobrir 211 rectes, uns 21.100 metres. De porteria a porteria i girar, de porteria a porteria i girar… Monòton? Només en aparença. L’avantatge indiscutible és que cada tram passa molt ràpid i els progressos són notoris: deu, vint, trenta… Sense adonar-me’n ja portava cinquanta rectes, quasi la quarta part! De tant en tant apareixia algun gos, però es limitaven a mirar-me o olorar-me de lluny. Ni una sola vegada em van obstaculitzar el pas, ni tampoc vaig patir cap atac. Com un autèntic sonat, anava de porteria a porteria i girava. Era una piscina de terra i pedres i jo, un nedador de secà. El cronòmetre no m’importava gaire, però l’objectiu era no pujar mai de cinc minuts per quilòmetre. I vaig aconseguir-ho. Al final, 1:41’14”, a una mitjana de 4’48” per quilòmetre. El millor de tot, la recuperació, perquè després vaig poder anar a caminar (sis o set quilòmetres) sense cap molèstia i a la tarda també vaig fer vida normal. En resum, que la mitja marató ja la tinc apamada i l’única incògnita, la gran incògnita, és saber si d’aquí a vint dies seré capaç de recórrer el doble de distància -una mica més a poc a poc, això sí- sense patir danys físics irreversibles.