Josep Pastells

Aquest matí s’ha espatllat la calefacció de les golfes de l’oficina, just el lloc on treballo. Com que ja estava escarmentat de l’estiu, quan vaig patir un refredat molt fort, he imitat els companys i en arribar ni m’he tret l’abric. Potser semblarà un pèl exagerat, però la sensació de fred era molt intensa, reforçada a més pels comentaris de la gent que pujava a les golfes. Just després d’un d’aquests comentaris (“no sé com podeu suportar-ho”, o alguna cosa per l’estil) Bertrand ha decidit passar a l’acció.

 

– No tenim aire condicionat? –ha preguntat -. Segur que té bomba de calor –ha afegit, eufòric.

 

Tots ens hem quedat perplexos, però en Bertrand ha començat a manipular els aparells. Al cap d’un moment, l’aire inequívocament fred que produïen ha generat un munt de protestes i en Bertrand, amb el cap cot, ha deixat córrer el seu intent.

 

-Hauria jurat que tenien bombes de calor –s’ha excusat, mentre seia amb cara de pomes agres.

  

El diumenge espero entrar en calor amb més facilitat. M’espera una cursa de 10.000 metres a Aranjuez, una cosa així com el tercer test, el definitiu, abans de fer el salt a distàncies més grans.

Jo també t’estimo (14)

 

El final? Ja us l’imagineu, suposo, o potser no… Tres setmanes després de viure juntes l’Agnès va desaparèixer. De casa, del diari i… no, de la meva vida no, ja ho haureu notat. Però va ser com si em morís. Desesperació? No, una cosa molt pitjor, d’un color fosc, exaltat i calent. Com un dolor brusc, sense cura, que m’omplia les vísceres i m’obligava a descartar la seva absència tot i saber que no hi era, que era ella la que m’havia abandonat sense dir-me res, en silenci, una tarda que havia anat al metge per culpa d’un mal d’esquena, o això em va dir.