26 de març de 2015
0 comentaris

Pensant en un país lliureimillor.cat

Sobre la necessitat de ruptura:


Sense independència no hi haurà ruptura

Xavier Díez Rodríguez. Professor Universitat Ramon Llull.

(…) Com ja han comentat alguns analistes, el fenomen Podem coincideix amb el sobiranisme català com a factors que poden precipitar aquesta ruptura pendent amb el franquisme. (…) No es tracta tant de canviar de règim com d’estat: l’alteració profunda dels equilibris de poder en què els propietaris de l’Estat siguin desplaçats, i una ciutadania exclosa de la presa de decisions sigui qui estableixi les regles del joc. Tanmateix, la correlació de forces, des de la perspectiva espanyola, no convida a l’optimisme. (…) En llenguatge planer: una part substancial de la societat espanyola, que habita damunt les fosses comunes on és colgada l’Espanya federal, progressista, republicana i democràtica, forma part encara del franquisme sociològic. (…) Des de la lògica d’equilibris polítics i socials, la ruptura, dins Espanya, és improbable. I més tenint en compte que les esquerres hispàniques, no s’han emancipat d’una cultura política autoritària, de lideratges carismàtics, de desconfiança en la participació popular, o l’anticatalanisme.

Una altra cosa molt diferent és Catalunya. No som més simpàtics ni llestos. Tanmateix vivim una cultura política radicalment diferent, amb major pluralitat, una tradició autogestionària i un antifranquisme sociològic històric i militant. Catalunya incomoda l’Estat, perquè és la capital de la dissidència, és el recordatori dels valors republicans que l’Estat vigent (amb la seva simbologia actual) anorreà. L’independentisme no és cap expressió nacionalista, sinó la constatació que la supervivència com a societat democràtica requereix un estat propi, allunyat d’unes lleis que erosionen llibertats i uns tribunals constitucionals apèndixs del poder executiu, alhora apèndix de la tribuna del Santiago Bernabéu. Els catalans amb lligams emocionals amb Espanya han de ser conscients que només la independència assegura la ruptura amb el franquisme que anhelen. Perquè sense independència no hi ha ruptura.

 

Article publicat a El Punt Avui (19/3/2015). Podeu llegir l’article sencer aquí.

La força de la DUI

Hèctor López Bofill. Professor de Dret constitucional a la Universitat Pompeu Fabra.

(…) Si hi ha alguna possibilitat de legitimar la secessió catalana en el concert internacional a través de les eleccions del 27-S, aquesta requereix que obtinguin una àmplia majoria els partits que es comprometin en el programa a efectuar la declaració unilateral d’independència (DUI). Qualsevol altra proposta, com la que malauradament circula aquests dies entre els anomenats partits sobiranistes, obre la porta al fet que els actors exteriors puguin al·legar amb fonament que no hi ha un mandat democràtic clar per a la creació del nou estat.

(…) fins que no es tingui clar que no hi haurà “transició” o “desconnexió” sinó una ruptura, que encara continua essent l’únic llenguatge comprensible no tan sols per a una Espanya que no permet referèndums de secessió sinó també per a la comunitat internacional, anirem fent llargues marrades que ens poden abocar a una derrota sense pal·liatius.

 

Article publicat a El Punt Avui (25/3/2015). Podeu llegir l’article sencer aquí.

Recull de notícies i opinions sobre el procés


Reflexions per la ruptura

Col·lectiu Drassanes, El Punt Avui

(…) el Col·lectiu Drassanes volem aportar algunes reflexions sobre el full de ruta a seguir per assolir una majoria social favorable a la creació de la república catalana independent.

Pensem que és imprescindible que les pròximes eleccions del 27-S tinguin un caràcter plebiscitari i constituent i que hi hagi una majoria de vots i d’escons a favor de la independència i de l’obertura d’un procés constituent català. Per contribuir a fer-ho, creiem que s’ha d’endegar des d’ara mateix un procés de debat constituent, des de baix, en el qual les classes populars prenguin el protagonisme, s’organitzin i iniciïn un debat que permeti la seva plena implicació en l’elaboració de les bases del que ha de ser la constitució del nou estat català sobirà. (…)

Obrir un procés constituent rupturista, democràtic, transversal i participatiu i proclamar en la nova legislatura la república catalana independent implica la realització d’un acte de sobirania i el trencament de facto amb la legalitat de l’Estat espanyol. Aquest és un objectiu estratègic que pot suscitar una majoria social favorable, perquè és l’única via que pot permetre des de la radicalitat democràtica, amb la màxima participació ciutadana, la definició i la construcció col·lectiva del model de país que necessitem.

(…) Per avançar en aquest procés, proposem la creació d’assemblees populars de debat constituent, en diferents àmbits i amb fórmules que permetin la màxima participació de tots els sectors socials favorables al dret a decidir, i en les quals a partir del debat s’arribi a la concreció de propostes de contingut constitucional que, per les vies que oficialment s’estableixin, incideixin en l’establiment de les bases constituents de la república catalana independent.

 

Article publicat a El Punt Avui (23/3/2015). Podeu llegir l’article sencer aquí.

Dragons, llegendes i realitats en la projecció electoral del CEO

Francesc Abad

La segona part de l’anàlisi de l’enquesta del CEO, referent a la projecció electoral, una anàlisi molt exahustiva dels resultats que pot ajudar molt a focalitzar els nostres esforços a partir d’ara.

 

Per acabar, unes reflexions sobre la cultura catalana per tal de repensar com volem que sigui la política cultural en un futur:

 

Frustració i fracàs a la cultura catalana

Xavier Marcé, ARA

(…) La política cultural catalana és extraordinàriament dirigista i no pas perquè hi hagi un excés de servei públic (que no és el cas), sinó per la rigidesa dogmàtica d’un discurs exempt de tota mena d’autocrítica, autoindulgent i permanentment dotat d’enemics externs.

Així és fàcil mantenir la tensió política, però molt difícil avançar en la transformació indispensable de les polítiques culturals que requereix el segle XXI. Aquest és el repte que cal resoldre a curt termini si no volem patir una situació irreversible.

Calen més recursos per a la cultura, però sobretot cal que tinguin un autèntic sentit multiplicador, que esdevinguin el motor d’una autèntica economia del coneixement i la creativitat. Ara que no els tenim és quan cal fer la feina jurídica i normativa imprescindible per tal que, quan arribin, sapiguem aprofitar-los amb eficiència social i econòmica, evitant així que el país quedi atrapat per sempre en la política de la repartidora.

Entre el fracàs i la frustració hi ha una subtil diferència. Del fracàs se n’aprèn, però la frustració genera rancúnia, que també és, ni que sigui per veïnatge, un defecte nacional.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!