marginàlies

El somni va de gambirot i algú, aprofitant el desconcert, li fa sang. I tanmateix, les gotes roges ens indiquen el camí que mai no deixa i que no permet la renúncia. És així, Muriel, bé que ho saps. Ens infons una mica de coratge? Els grunys dels megarques –quina falta que em fas, Alexandre Ballester!- i dels que els allisen el pèl ja són insuportables i rere ells, les garrotades es refreguen les mans de gust. Els dictats fan sonar els tambors de la matadura i els amants de les repressions mostren els ullals. “Esperem, ben segur que esperem. És l’espera dels que no ens aturarem fins que no calgui dir no és això”. I encara que no estiguem per esperes, seguirem el camí dels que saben que si no ens cansam de perseguir el somni, l’aconseguirem. Demà, per ventura.