marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

24 d'agost de 2016
0 comentaris

EL SECRET DEL FISCORN

Quan va veure aquella capsa de fusta que enamorava i d’una mida respectable -que avançava que el seu contingut era tan delicat com exquisit-  mirà desconcertat el missatger que, amb un somrís poc acostumat en aquest ofici, li demanava si era la persona que figurava com a destinatari. En dir-li que sí, li demanà el document d’identitat i ell, de tot d’una s’hi resistí. Per molt que figuràs com a destinatari, el remitent era una casa d’instruments musicals de Lübeck i ell no era músic ni havia enviat a demanar res a aquella tenda. Però d’aquella capsa de fusta emanava un poder irresistible i, a més, es fixà que la seva ciutat, Palma, hi figurava sense cap més indicador, prova definitiva per pensar que la casa d’instruments alemanya sabia bé a qui enviava aquell objecte. Per això i per no haver de pagar res, mostrà el document d’identitat al missatger, que anotà en el terminal i li demanà, al seu torn, si volia signar en el requadre que li mostrava la pantalla de l’aparell que li atansava. No considerà que li hagués de donar cap propina i acomiadà aquell jove rialler amb un somriure forçat: el que volia era obrir immediatament aquella mena de tresor que li havia caigut del cel.

Era sol a casa en el moment que destapava acuradament aquell embalum seductor fent servir un martell i un desengramponador gros que trobà en la caixa d’eines que feia anys que no obria. I en veure aquella trompeta rara tan lluent, com si l’acabassin de fer, perfectament protegida, no s’atreví a tocar-la sense protegir-la del seu tacte. I en anar cap a la cuina a cercar el cànyem, tornà a sonar el timbre de la casa.

Contrariat, en obrir la porta sense mirar per l’espiera, veié davant seu un home gran i gros, tot de blanc, barba inclosa, que amb fort accent alemany el saludava educadament pel seu nom, capell en mà, i que es feia endins com si fos de la família. La impetuositat d’aquell intrús el deixà paralitzat i sense paraula i, amb el cap emboirat encara per la visió d’aquella trompeta rara, va ser incapaç de retenir-lo.

L’intrús, no s’aturà fins que va ser davant l’embalum. Deixà el capell damunt la taula del menjador i en un tres i no-res, amb l’ajut del martell, havia posat la tapadora, es posava el capell per tenir les mans lliures, i prenia la capsa de fusta per les dues anses de corda que tenia a banda i banda. I amb una calma feridora li deia:

-Un fiscorn extraordinari, senyor Peremartí, fet en els tallers de Wenzel Stowassers Söhne el 1869. Molt ben conservat, com ha pogut comprovar, i val un dineral, com bé pensa. Clar que vostè no l’ha enviat a demanar i li deman disculpes per la incomoditats que li ha causat. Disculpi’m les presses, però no s’amoïni: tornaré un dia d’aquests per explicar-li-ho tot. En el seu compte corrent hi veurà un ingrés per les molèsties. Ens tornarem a veure i ben aviat. Passi-ho bé.

I amb quatre passes, l’alemany enorme va ser fora del pis. Ell, palplantat en el rebedor, no era capaç de processar res, d’atendre degudament una absurditat sense cap ansa que en menys de quatre minuts, pensa seriosament, l’ha deixat penjat de per vida en la irracionalitat.

I no ha acabat de mig embastar cap intent de pensada quan, de cop, apareixen  mitja dotzena de policies armats fins a les orelles i un d’ells, cridant com un boig:

-Quiet, Klaus! Ni fiscorn ni hòsties! Amolla el mac molt lentament i no pensis en res més que en no fer cap disbarat.

I ell que veu que l’alemany enorme fa cas al policia i com l’engrillonen a la mala. Mentre dos policies el prenen pels braços i el fan davallar atropelladament, el policia que ha cridat, va cap a ell decididament llevant-se el casc i, acomplint la rutina, es dirigeix a ell que segueix palplantat en el rebedor:

-Senyor Peremartí, m’haurà d’acompanyar a la prefectura. Pures diligències, no pateixi. Són llestos, aquests alemanys, redéu! Vol tornar a veure el fiscorn? És una joia, certament. Entendrà, però, que a aquest alemany del dimini el que menys li importava de la capsa era el fiscorn.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.