marginàlies

Feia temps que no estava amb els seus millors amics i calia quedar bé amb ells. Per això, acceptà de dinar amb ells ran de mar, a la terrassa del restaurant d’un conegut que fa molt bé el peix.

A ell no li agrada gens dinar defora, ni a la vorera dels bars ni a les terrasses. Ni a les casetes de foravila si no és per menjar torrat. No hi troba cap gust a menjar entre el tràfec dels cotxes i de la gent, i en un espai poc procliu al plaer de la menja. De fet, quan la conversa hi duu, abandona la seva taciturnitat característica i proclama amb severitat que si fos responsable municipal prohibiria menjar en el carrer per meres qüestions higièniques. Tothom se’n riu, però ell no abandona el seus raonaments.

Els seus millors amics coneixen prou bé aquesta reticència absurda, però també saben que, per ells, es farà un nus a la cua de les seves manies i voldrà fruir del bon temps del darrer diumenge de l’octubre, el del canvi d’hora que no ens beneficia gens, i d’una mariscada ran de mar.

Han reservat el millor lloc de la terrassa, gairebé a tocar de l’aigua. Els agrada dinar prest a tots i malgrat això la terrassa pràcticament és plena. Observa que la majoria de clients són estrangers que parlen poc –abunden els alemanys- i mengen i beuen prou. No són sorollosos, adverteix, i se n’alegra: només li faltaria afegir més elements de contrarietat a un dinar que, malgrat tot, voldria plàcid. Corrobora, també, la netedat del lloc i la presentació acurada de les taules, signes que distingeixen el lloc.

Han demanat graellada de peix i la cambrera els ha alabat el gust perquè tot el que serveixen és del dia.

Fins que els han servit la generosa safata, no havia observat cap element destorbador ni molest i just servir-li el plat, ha comparegut la primera mosca sobrevolant tassons i copes. No l’ha deixada reposar enlloc, fent-la fugir amb discrets moviments de les mans per no despertar mirades tafaneres i comentaris sorneguers dels company de taula.

Ha aconseguit distreure-la, pensa, però en haver-se acabat el llamàntol, ha tornat a comparèixer i aquesta vegada sí que s’ha posat entre el tassó de l’aigua i el plat. Lluenta, amb el gris pujat de to, ben acabada, la mosca, l’ha desafiat i s’hi ha estat un instant ben llarg, observar-lo, fugint molt abans que ell fes servir la mà de ventalla per espantar-la.

Incomodat, davant els seus millors amics, dissimula i mira de no perdre la compostura. Però just en el moment de pelar la primera gamba de Sóller, apareix un sabater que plana per sobre de la seva copa de vi com si fos un estany domèstic. I observant-lo, atònit, torna a veure la mosca que s’atreveix a sobrevolar el peix, com si cercàs el millor tros per reposar-hi.

Armat de valor, pren el torcaboques i amb la fressa, sabater i mosca tornen a desaparèixer. Intranquil, fa un glop de vi i és en escampar la vista per recuperar mínimament el tremp que veu una gavina sobre un fanal baix, a poques passes d’on és, que sembla que també l’observa amb deteniment. Ell la fita com si fos persona i hi denota en la mirada un desvergonyiment indecorós.

Va per posar la copa de vi devora la de l’aigua i allí hi torna a trobar la mosca que, aquest cop, no pren el vol, ans al contrari: sembla com si s’afermàs i ell endevina en el seu posat desafiant que sap ben cert que no la matarà, ara que ho podria fer amb el cul de la copa; que li repugna la idea de matar una mosca davant d’un plat de marisc.

Retut, mira de no caure en estupideses i somriu forçadament als seus millors amics, que assaboreixen el marisc i no troben instants per armar conversa. Millor, pensa ell, i en tornar la mirada en el lloc on hi havia deixat la mosca insolent, s’adona que no hi és. Alleujat, s’acaba la segona gamba.

En torcar-se els morros per beure un poc més de vi, sent el crit de la gavina que segueix en el mateix fanal observant-lo amb descaradura. I després del crit, un grup de cinc o sis teuladers, van cap a ell saltironejant. Al punt són als seus peus que picotegen com si damunt les seves sabates lluentes hi tingués un camp de gra. I en tornar a parar la vista en el plat de marisc hi troba una mana de crosta feta de sabaters i mosques que han fet net del marisc.

El darrer que veu abans de fer el crit de la seva vida és un moix vell color de sant Francesc esbutzant-se de rialles.