marginàlies

Per Can Gazà, aquest any dos mil dotze ha arrancat fent matx i grinyolant a les totes: patim com tothom el devessell de la crisi global –i perfecta- i les retallades econòmiques en tots els àmbits (més doloroses en el nostre camp de l’atenció als endarrerits), i de cada vegada costa més trobar caires bons als esdeveniments i a les previsions a la curta o a la llarga. I per irritar encara més la pell fina d’aquest temps espantós, el fred rigorós de les darreres setmanes sembla que ha despertat malalties fins ara molt controlades d’un bon grapat de residents.

Les conseqüències han estat dramàtiques: en una setmana han mort tres membres de la gran família gazanenca. Primer va ser el pare d’en Miquel Àngel i na Cati, dos dels cooperants més actius i compromesos; després en Benito, el fàmul en cap del casal, i ahir mateix en Miquel Àngel, el porqueret i un dels residents més antics. Davant tanta devastació, ningú no gosarà contradir la sensació que tenim d’haver trepitjat molta merda.

En homenatge als tres, anit celebràrem com estava previst la torrada solidària que congregà uns dos-cents amics i amigues. Com que estàvem de pega, però, a darrera hora, tres dels residents que més ajuden en aquests saraus que tant necessitam per proveir-nos de suport i euros, es donaren de baixa presos per una febre alta. Per si no bastàs la malastrugança acumulada, la brusca del matí i les nuvolades del migdia no ajudaren gens a fer més concorreguda la festa. Sortosament, la torrada i la ballada acabaren molt bé, nogensmenys els amics de Can Gazà són d’una potència fora mida, no tenen res impossible i són, veritablement, incansables. Així i tot, tot fa pensar que algú amb fe a bastament ens encomanà a qualque sant!

Costarà refer-nos, ja ho crec. No serà bo de fer recuperar el to de la casa: tanta dissort, maçola. Ho aconseguirem, però. Almenys vàrem ser molts els que ahir veiérem com la foguera se’n duia cabassos de mals auguris.