marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
VOLTA NOCTURNA AMB UNA TERRIER
Anit vaig pactar amb la cussa que faríem la volta curta, la de les mil dues-centes passes aproximadament. El migdia havíem fet la llarga –ja teníem exercici avançat, per tant- i els convidats de la madona a sopar mereixien atenció preferent.
No va ser bo de fer, arribar a un acord: tretze anys de ca en són noranta-un de persona, diuen, un cúmul d’experiència i dolentia mal de fènyer, endimoniadament entremaliat i més si la cussa amb qui tractes és una terrier.
A la fi, quedàrem que aniríem a seixanta-set passes per minut, és a dir, que en passejaríem devuit, amb un marge de maniobra de més o manco cinc minuts. Ja dins l’ascensor, començaren les impertinències canines: els grunys apagats i el musell desafiant indicaven clarament que rompria el tracte just tocar carrer; que, tanmateix, faria allò que li rotaria, com sempre ha fet al llarg dels tretze anys de vida a l’ampla i esquena dreta.
I així va ser. Des que a les voreres noves hi han encastat la trinxa per als ciclistes –carril bici em fa mal: per què no dir-li tirany cleta, sense anar més lluny?-, els vianants anam intranquils. Ens hi hem d’avesar, a aquesta nova calçada, i mentre ho feim no guanyam per ensurts. A la cussa, aquesta llenca granat li encanta. Orinar-hi li dóna un guster.
Jo la deix que faci oblidant-me que és territori hostil, i ja van unes quantes vegades que els ciclistes ens criden l’atenció. Anit s’hi entretingué, orinant-hi, i mentre ho feia ha sentit com jo la remor d’una música al·lòctona, vull dir amb sons no de per aquí, vinguts de lluny. L’únic vianant que en aquell
moment s’apropava a nosaltres era un jove sikh, sense barba, amb una mena de casquet blanc que li cobria tota la testa coronada per una mena de borla que, amb perdó, l’infantilitzava. Com més s’apropava, més clara es feia la música oriental. Com era possible que aquell marrec índic suportàs aquell estrèpit ben dins l’orella?
La cussa s’ha adonat no sé com, que aquell jove no era acostumat, i quan se li ha atansat per fer-li cas s’ha deixat fer, tota amatent i temorenca. S’ha estranyat, com jo, que el sikh la volgués saludar amb aquella efusió tota d’anses. Ens ha somrigut satisfet, ha acalat el cap en senyal de salutació, i ha continuat escoltant aquella mena de lletania repetitiva.
Ha estat en aquest moment, que un ciclista ens ha siulat amb mals modes perquè abandonàssim el tirany cleta. La cussa seguia decidida a trencar el pacte i a cada passa s’aturava per ensumar, per grufar, per deixar marques, gotes d’orina de cussa gran més filles de les pèrdues per edat que no de l’instint de marcar territori.
A l’alçada de ca l’amic, un terrier com ella, aspriu i malambrós, ha fet una aturada llarga, com si esperàs un lladruc de desafiament que no ha arribat.
Cinquanta passes més enllà hem tornat a sentir una altra música a tot volum, la dels sud-americans abonats al bacalao i al reguetón. És l’únic moment que la cussa accelera el pas, que torna a alentir davant la parròquia, on hi assaja uns vespres per setmana una coral que no ho fa gens malament.
Anit assajaven i, com que sap, la cussa, que si ho fan som jo qui alenteix la marxa, per tocar-me més els nassos i rompre definitivament el pacte, s’assegué just a l’entrada i fins que acabà la peça gregoriana no s’aixecà. No li agrada gens, a la terrier, el gregorià, però per emprenyar-me faria qualsevol cosa.
Dúiem vint minuts de volta, superat amb escreix el temps pactat, quan s’ha topat amb el pastor alemany que per ella faria moneda falsa, tant n’està, d’enamorat. Han estat una bona estona ensumant-se, fent-se carantoines, cercant-se la complaença. No tant, tanmateix, com el temps que hem estat la madona del ca i jo cotorrejant com dues comares.
I la molt punyetera de cussa, ha entrat a casa panteixant a les totes per fer avinent a la madona que qui s’havia encantat caminant era jo i no ella. Els convidats han estat prou condescendents en veure que la molt marranera els feia totes les gràcies que sap fer. I ho fa, n’estic segur, per deixar clar que, per molts d’anys que tingui, té corda per estona.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Deliciosa lectura. Tant de bo tenguis raó i la nostra terrier entremaliada tengui corda per estona. És cert que la trinxa vermella li agrada molt per fer-hi les seves necessitats però així i tot ella enyora els arbres!!! (i jo també, fan una bona falta a la voravia de la nostra finca.