marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
EL CONEIXEMENT DINS UN PANER
Tenc el manegot dels rotatoris de l’espatlla esquerra –l’esquerra, sempre l’esquerra!- fet benes, sobretot els músculs supraspinós i rodó menor. Necessita mà de fisioterapeuta i n’hi don la que em recomana en Pep, el de les mans prodigioses. En tornar de la sessió, just en el tram de carretera que apunta dret al sol que ja es colga i escampa rojors de diversa intensitat, pens amb na Bandolera. Els núvols que omplen tot el panorama que abast prenen formes infantils que pretenen espantar sense aconseguir-ho i una calitja estranya, capritxosament agressiva, amaga la badia.
En el setembre, ja se sap, la pluja no sap ploure: esburbada, anega els redossos dels parcs per als infants i treu de polleguera xaragalls i rieres, deixant estàlvia la terra que més la reclama. No té seny, la pluja autumnal, i és parant-hi esment que pens amb na Bandolera.
En sentir que tenc l’enteniment escampat, com si fos una taperera a punt de rebentar, se m’apareix com si fos la copilot. Deia na Bandolera, la vella sàvia que no estimava cap home –un estol de moixos la vigilaven nit i dia-, que les persones som tan beneites que volem adquirir coneixement amb sedassos i paners quan l’eima és líquida, com lletrada o la saba.
M’ho deia mon pare, que ho deia la sàvia. Ara, cap dels dos ja no em parlen si no els crid quan em venç la pesantor de l’enyor. No la vaig conèixer, a na Bandolera, però des que raon em vigila la somada.
Diuen les fonts que era molt polida, alta i grossa, però agradosa, na Bandolera, res a veure amb cap madò Marranxa. Vivia sola, “amb dos o tres magogs”, deia mostrant ses dents saníssimes. Ningú no sabia a què es referia fins que un vicari nou ho féu a saber en confessió a una parroquiana. Això diuen.
Llostrejant pens amb na Bandolera i en què diria si em veiés així de desconcentrat. Probablement que els somnis, amb el referèndum d’Arenys de Munt, han trobat la traca que tant perseguien. Almenys ha complert les expectatives: comencen a ser multitud els qui signen autodeterminacions i es comprometen a posar messions per les il·lusions. Per enderrocar no sempre és imprescindible l’ús de la pólvora; a voltes és suficient un bon pic i una maça revenguda en mans d’una voluntat ferrenya.
Paraula de na Bandolera. Els ruixats han fet net les torrenteres dels desigs i l’aigua que ara veig davallar ja no és llardosa. L’impossible ens cal, que deia Villangómez.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
riure, Jaume i t’ho agraeixo:…”En sentir que tenc l’enteniment escampat, com si fos una taperera a punt de rebentar, se m’apareix com si fos la copilot.Deia na Bandolera, la vella sàvia que no estimava cap home…”
“… Llostrejant pens amb na Bandolera i en què diria si em veiés així de desconcentrat…”
“..Per enderrocar no sempre és imprescindible l’ús de la pólvora; a voltes és suficient un bon pic i una maça revenguda en mans d’una voluntat ferrenya. Paraula de na Bandolera. Els ruixats han fet net les torrenteres dels desigs i l’aigua que ara veig davallar ja no és llardosa. L’impossible ens cal, que deia Villangómez…”
Per cert, Jaume, qui era na Bandolera? (si es pot saber, clar…) Deuria ser una dona genial!
Fas unes comparacions molt bones…