Ahir, estrena al
Teatre Nacional del clàssic de Nikolai Gógol, servit ara a través de la llengua i l’humor de Jordi Galceran, que en signa la “versió lliure”, i des de la mirada de Sergi Belbel, el seu director.
[…]
Tenia un record una mica boirós de l’obra, que havia llegit en la versió de Carles Riba, i potser per això em va sorprendre l’aire gens dissimuladament farsesc de la interpretació, liderada per l’imponent Lluís Soler. Malgrat la fredor monumental d’una escenografia ben operística les rialles van sovintejar, i això fa pensar que l’espectacle serà agraït per al públic i, doncs, que tindrà prou èxit.
Gogol és un dels meus preferits, des de fa anys; tant que algunes nits me’l remire i segueix fent-me molta gràcia en els passatges més coneguts: és excel·lent la traducció catalana de “Les ànimes mortes” (me la vaig comprar a la llibreria Canuda de BCN); l’únic que em preocupa és que les versions que es fan avui en dia arriben a trair les paraules exactes tal com van ser concebudes per l’autor, tot desplaçant o distorsionant el clima emotiu del seu moment històric; opine que els públics ja són prou adults per a situar-se i empatitzar amb els textos originals: no calen massa canvis — ni pedagògics ni de pseudo-actualització– per eixe costat; ho dic per algunes versions que he trobat de llibres llatins; aquesta notícia mereix una comprovació “in situ”. Salutacions cordials a tothom i bon cap de setmana 😉