Cafè en gra

Semblem, l’aparença és crucial. Em miro algunes
fotos meves de carnet. Si hi figures un rètol a sota amb un número semblaria un
reu, si algú hi escrivís “es busca” em denunciarien, si algun poli de la
secreta em crides l’alto i no li fes cas, em dispararia perquè no m’escapés.
Tindria impunitat, es clar, ja és sabut que, confrontant la paraula d’un agent
de l’autoritat i la meva, la seva te valor probatori a manca d’altres proves
que la desmenteixin.

No soc el que en diríem un amant dels animals, però
em poso del costat del gos que semblava
una lleona, però no ho era. I si ho hagués estat?

Si hagués esta una lleona “semblaria” ferotge per
definició, ja ho
cantava l’enyorat Ovidi:

Xicot, per
què tremoles? Jo no te’n menjaré. I doncs, per què t’escapes del lloc que tens
marcat?
Vull parlar amb l’Alcalde i dir-li que tinc fam, que la gàbia és petita, jo
necessite espai.

No va tenir sort el
gos que semblava una lleona, “sembla” que el van abandonar “sembla” que
feia temps que corria d’aquí enllà buscant-se la vida, “sembla” que no va
atacar mai ningú, “sembla” que no es va ficar a la gàbia que li tenien
preparada perquè es va ensumar la trampa.

Però sobretot, va crear “alarma social”, el van
denunciar uns veïns, era potencialment perillós, no es va deixar agafar, volia
fugir. El van “sacrificar”, el van “abatre”.

Heus ací l’encadenament de semblances, de
suposicions i de pretextos que van confluir en la mort d’un gos.

Però mort el gos no mort la ràbia, i els mateixos
encadenament son igualment vàlids quan el subjecte no es un gos.

Semblar pot ser el nostre salconduit per seguir en
vida (que no és el mateix que seguir vius) o pot ser també el motiu perquè ens
tirin a matar.

Semblar qui som  no ens garanteix pas la immunitat, però
al  menys no morirem per conte d’altri.