Cafè en gra

Pel que sento, el que diu que Catalunya és Espanya i
el que diu que no ho és, s?ha posat d?acord en dir que ho serà una estona al
mati per a mi, i no ho serà una estona a la tarda per a tu.

Tots dos menjaran del
mateix ?potito? fent magarrufes, però es que no n?hi ha d?altre, i cap esta
disposat a passar gana

Des del el meu observatori tinc l?avantatge del
distanciament; de la mateixa manera que no he triat als contendents, ara me?ls
miro com xipollegen en aquest ?ring?
de fang i, emmerdats fins les orelles, s?aixequen i fan el signe de victòria.
Pobrissons, feu força llàstima als meus ulls.

A mi em sembla que, caldria una segona volta (ja no
vindria d?aquí) perquè els votants decidissin els pactes. Per respecte a aquells que els han votat, per
respecte als militants dels seus respectius partits, els senyors negociadors que
s?afanyen a donar-ho tot per fet, haurien de consultar als seus militants (que
pensin que cada dia en tenen menys). No a mi que no els he votat, però al menys
als qui han fet l?esforç, ni que sigui tapant-se el nas, sí.

Tot això- que put- no fa res mes que reafirmar-me en
l?error original: donar present a un sistema de
partits i d?eleccions que no te futur.

Objectivament, al marge d?estratègies, em pregunto amb
quines mires governarà un Govern que no solament no es posa d?acord sobre què
és el país que ha de governar, sinó que en te una visió diametralment oposada.

Si no fos que és política, diria que és surrealisme.
I si fos surrealisme seria la mort del surrealisme i el naixement de l’irrealisme.

A aquells amb qui no estic d?acord no els demanaré
que m?acontentin, sols els hi demano coherència.

Ja sé que és demanar massa, de
fet és demanar-ho tot: l’imposible, siguem realistes.