Solcades

Eduard Solà Agudo

20 de gener de 2017
0 comentaris

Barca nova

Si ara mateix em deixés endur per la Tramuntana arribaria fins a la Vall d’Aran i més enllà. Travessaria Amposta, passant pel corral, i potser faria un salt a l’alçada d’Albatàrrec suficientment potent com per fer cap a l’Aran. Veuria Balaguer i segurament començaria a congelar-me definitivament abans d’observar Tremp, Sort, les valls d’Àssua… Qui sap si acabaria per despertar-me a Sent Lari e Sola, a Ens, a Àdet o a Salhan. De ganes no me’n manquen, val a dir-ho.

Però potser el Gregal seria millor. Em deixaria, com qui diu, al costat de casa, a les Salines de la Punta de la Banya, si abans no quedo atrapat per allà les muscleres de la Ràpita o alguna boia de la fàbrica del ciment.

Lo Llevant em convertiria en un nàufrag, però si bufés de valent i recte com un perdigó, faria cap a l’Alguer, on he sentit a dir que hi ha qui encara parla esta llengua romànica anomenada català.

El Xaloc seria més imprevisible: En funció de la força, podria romandre a les Columbretes fent companyia als llagostins que pesca el Català, o a Eivissa, per les voretes de Sant Antoni de Portmany. De cara al bon temps, rai, però per a esta nit em sembla un despropòsit col·lossal.

Sens dubte, per a esta nit preferiria que se m’emportés el Migjorn. Amb una mica de sort, acabaria dalt d’un taronger de la sénia de mon tio, al camí de Virol mateix. Si més no, vull pensar que a molt estirar faria cap a Peníscola, allà dalt del castell, per bandera.

I igual que el Migjorn, si escollís el Garbí, me les empescaria per anar a petar a Sant Mateu, ben a la vora, on d’aquí unes hores m’esperen a una granja de porcs per a sagnar-los.

Segur que fóra millor fer cap a Sant Mateu que a Canet lo Roig, passant pels Valentins, com de ben segur que passaria si m’emprengués d’una revolada el Ponent i, irremeiablement, per allò que Déu les col·locà justament allà, m’obligués a travessar, tot i que de resquilló, les serres del Montsià i de Godall. Amb una mica de sort, m’aferraria amb les mans al repetidor de la Cogula i m’adormiria recolzat a un dels murs del segle VII abans de Nostre Senyor Jesucrist romput i trinxat per les obres del dit repetidor, ja fa una bona colla d’anys.

Però, mandrós com sóc i, ara mateix, amb ganes d’adormir-me escoltant com l’aigua del cel espetega pels terrats sense aturador, el més honest seria que fóra el Mestral l’encarregat de propinar-me un viatge gratis pels aires que ara passen. De ben segur que faria cap al corral dels Freginals. No penso que arribés gaire més lluny: Potser a Mas de Barberans, pels voltants de la granja de Rodo.

Sigui com sigui, us dono la meua paraula d’honor que ara mateix no persistiré en l’intent de tornar a pujar al terrat. Hi he estat fa un moment i ara tinc la sospita que el cap se m’ha trastocat. Espero que qualsevol somni que tinga esta nit, també tinga alguna virtut reparadora.

Bona nit i barca nova.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!