La paella mecànica

Diuen alguns malpensats que hi ha un temor ocult, una por irrefrenable que recorre les institucions polítiques i financeres europees sobre Grècia, un temor que manté als líders europeus desperts per les nits a Brussel·les i als banquers donant voltes en els seus llits sense poder agafar el son. Quina és aquesta por?

La raó no és que Grècia puga eixir de l’euro, ni que els ciutadans grecs estiguen patint en les seues carns les conseqüències d’unes mesures econòmiques imposades des de Berlin i Brussel·les que els estan ofegant i espentant a la desesperació total. No, no és res d’això. Sembla que aquest temor ve del fet que una Grècia expulsada i fora de l’euro puga tornar al creixement i, desprès d’uns anys, a ser un país prosper. I que l’efecte contagi puga fer que altres països seguisquen el seu exemple.

Si peguem una ullada al gràfic de l’apunt, podem veure com en el passat Grècia creixia el doble amb la dracma que amb l’euro. El doble. I no era l’únic. Perquè Itàlia, Espanya i Portugal tenien comportaments semblants. El seu creixement econòmic allà pels anys 1980 i 1990, quan tenien les seues pròpies monedes, la lira, la pesseta i l’escut, superava amb escreix l’obtingut amb l’euro dominat per Alemanya.

Ho podem veure en el gràfic que n’hi ha a continuació de creixement mitjà del PIB real per persona i any.

Aquest gràfic mostra amb claredat com el fet de tindre el control de la teua pròpia moneda nacional i la teua pròpia política monetària, funciona bé quan tens el teu propi govern i la teua pròpia sobirania nacional.

Les dades del gràfic provenen de la mateixa base de dades del Fons Monetari Internacional, i mostren el creixement econòmic real en quatre monedes del sud d’Europa abans de l’euro, des de 1980 a 1998, i en el període transcorregut des de què la moneda única es va llançar a principis de 1999. Per descomptat, hi ha altres factors que estan involucrats, no és només l’euro.

D’altra banda, la moneda única europea es va vendre com un projecte màgic que transformaria les fortunes econòmiques de tots els ciutadans.

S’ens va dir que renunciarem a la nostra sobirania i independència a canvi d’enormes beneficis econòmics. Però en canvi, el que va fer l’euro és “financiaritzar” les nostres economies, inundant-les amb tones de diners barats i creant esquemes piramidals gegants que ara s’han ensorrat.

Als pobles d’Europa se’ls va dir que l’euro portaria estabilitat. No en té.

Se’ls va dir que portaria prosperitat. Però no la tenim.

Se’ls va dir que portaria creixement. No ho tenen.

¿Són potser els grecs una colla de ganduls, tal com els agrada afirmar a molts polítics i financers de Brussel·les?

Dues dades sobre això: abans d’entrar en l’euro, els grecs van aconseguir un creixement real del 4% a l’any i una taxa d’atur mitjana del 7,7%. Des de què van acceptar la mortal i gèlida abraçada de Brussel·les, Frankfurt i Berlín, Grècia ha aconseguit un creixement del 2% anual i una taxa mitjana d’atur del 14%. En altres paraules, Grècia sota l’euro ha tingut  la meitat del creixement que tenia abans, i el doble d’atur que amb el dracma.

Islàndia, com bé sabem tots, va passar per una gran crisi financera en 2007-2009, igual que Grècia. Però la diferència es que Islàndia és un país sobirà amb la seua pròpia moneda. La corona islandesa es va desplomar davant l’euro, i això va ajudar al país a tornar a alçar-se, amb una moneda molt barata. Això és el que s’aconsegueix quan es té una moneda pròpia.

És molt evident que els països que es van incorporar a l’euro han perdut tota la sobirania fiscal i han vist baixar espectacularment el seu creixement. Per què el primer ministre de Grècia ha de demanar permís a la cancellera alemanya abans de canviar la seua política nacional de pensions? O per què ha d’acceptar el que diuen els creditors sobre que té massa estudiants de postgrau?

A hores d’ara als grecs els estan advertint, un cop més, sobre la fatalitat, la decadència i el desastre que patiran si s’en van de la zona euro i tornen al dracma. Però la realitat es que aqueixa mateixa fatalitat, decadència i desastre és el que han obtingut desprès de romandre els últims vuit anys sota els dictats de l’euro.

València, a 24 de juny de 2015.