Josep Pastells

Sumen noranta-set anys, però no ho sembla pas. Christian, el més jove, en té disset. Pedro, quasi equidistant, trenta i Fernando, cinquanta. Què tenen en comú? La poesia. I moltes més coses, és clar. La il·lusió, el talent, les ganes de divertir-se sense deixar de tenir presents els que pateixen, la capacitat per escriure i reescriure fins que obtenen el so i la música desitjats… Ahir a la nit van omplir OxígenoLíquido, un local de la madrilenya calle del Pez, molt a prop de la Gran Via i la Plaza Mayor.

M’interessa, sobretot, parlar del meu amic Pedro Fernaud, però no vull deixar passar l’ocasió d’elogiar els seus companys de recital. En desconec el cognom, no sé si perquè no van dir-lo o perquè vaig beure tantes cerveses que sóc incapaç de recordar-lo, però sí que puc defensar amb tots els arguments que calgui que Christian és el Leo Messi dels versos, que no m’estranya que les noies africanes l’adorin pel seu sentit del ritme i de la pausa. Breu, concís, divertit. Lucidesa amb encant, diagnòstics càlids i precisos al servei de l’art.

Esforç i troballes

Fernando va demostrar que s’estima l’ortografia i la gramàtica, que és capaç de combinar les visions desencantades amb l’amor i l’esperança. Amic dels gossos, però sobretot dels homes que són homes. Suplantador ocasional, generós en l’esforç, ple de troballes d’abast sideral. Potser el més profund. També el més capaç de capgirar els mals moments, d’oblidar-los per donar pas als instants d’alegria o felicitat.

Inspiració i tendresa

De Pedro ja he parlat altres vegades. Amant de les misterioses a la platja, amb el somriure sempre a punt i la capacitat per connectar amb qualsevol persona que sigui persona. Assistir a un dels seus recitals és com obrir la porta a les sorpreses, a l’aire fresc del dia o a la foscor de la nit. Però una nit lúdica, plena d’observacions agosarades, inspiració i tendresa.

Discurs per la vida

Pedro és ben capaç de fondre teatre i poesia, de convertir un recital en un discurs per la vida, de llegir un poema en anglès i, quan li demanen que el tradueixi, dedicar-me’l a mi perquè sóc l’únic “bilingüe pur” que coneix i, a més, no parlo anglès. Hauria volgut matar-lo, però amagar-me sota la barra va ser la millor solució. Amagar-me sense deixar d’escoltar-lo, atent als seus avenços tècnics i a l’evolució d’un estil que s’omple de pensaments i petits detalls del dia a dia, de la seva forma de respirar i d’entendre el món i l’art.