La patètica passió per la imatge: una fal·lera inútil
Patètica, inútil… Potser m’estic passant? No, em sembla que no. A la seva novel·la La immortalitat, Milan Kundera es pregunta: “Quina importància té que els millors no siguin els més fotogènics?”. En aquesta obra, publicada ja fa més de vint anys, l’escriptor txec descriu i satiritza un nou tipus d’home sotmès a la tirania de la imatge, que dóna més importància a l’aparença superficial de les coses que a l’autèntica i profunda realitat.
La situació no ha canviat gens, em temo. Més aviat ha empitjorat. La prepotència quasi totalitària dels mitjans de comunicació s’agafa de la mà amb el somriure idiota de la publicitat, l’oblit de la natura i la indiscreció elevada a inquietud. Ja ho deia Kundera: els mitjans tendeixen al kitsch per satisfer les necessitats de la massa, de la gent que vol mirar-se en l’engany del mirall embellidor i reconèixer-s’hi amb vulgaritat satisfeta d’ella mateixa.
Però tot és inútil, perquè, com ja sap tothom que s’ha interessat una mica pel tema, la imatge que els altres tenen de nosaltres no té res a veure amb la que cadascú es pensa que s’ha forjat laboriosament. Segur que trobareu més d’un exemple a la vida quotidiana. Un company de feina que es passa tot el sant dia criticant-ne un altre però que quan el té al davant fingeix ser un gran amic seu, l’ensabonament generalitzat a caps i superiors de qui després diem pestes, la hipocresia generalitzada en les relacions de convivència…
Ben mirat, la nostra pròpia imatge és un dels majors misteris. I tan fràgil com nosaltres mateixos. En aquest precís instant, qualsevol boig pot penjar qualsevol cosa a internet per desprestigiar qualsevol persona (posem per cas un polític o un actor) i és quasi segur que se’n faran ressò molts mitjans. De res no servirà que s’acabi demostrant que és una gran falsedat, perquè sempre acabarà quedant el record que aquell polític o actor va ser acusat d’aquella ignomínia.
Però el poder dels mitjans va molt més enllà de tot això. Si un novel·lista recrea mons que no sabem si són reals o ficticis, no té major importància. Només és una novel·la i acostumem a llegir-la per plaer. Si ens interessa el relat, ens és igual que els fets narrats siguin reals o no. Però en el cas dels mitjans de comunicació la cosa es complica, perquè, com ja apuntava Kundera fa més de dues dècades, la nostra època és una batedora que tot ho converteix en pel·lícules, programes de televisió o dibuixos animats. I la pregunta clau és: vivim en la ficció dels mitjans o en la realitat? O, dit de forma més planera: l’aparença de las coses acabarà prevalent sobre la nostra experiència personal?